L’estiu del 2012 posàvem en marxa el nou web d’AulaMèdia, amb nou disseny i un nou domini: www.aulamedia.info. A finals d’any passat obríem el projecte: EduCom.info, un nou portal que vol “oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l’Educació en Comunicació a les aules”. Ara ja està disponible la versió per a mòbils d’AulaMèdia des d’on podeu consultar els nostres articles i notícies a qualsevol lloc. AM
Categoria: Articles
La fotografia publicitària
La publicitat menteix? Si aquesta pregunta li fem a un publicista, la resposta és rotunda: no, en cap cas. És més, diuen, la publicitat enganyosa és il·legal i està perseguida. En tot cas, admeten, mostra la cara bonica de les coses i n’obvia les que no ho són tant, i en aquest afany de destacar els valors positius del producte, en alguns casos, potser s’exagera una mica. A partir d’aquí, qualsevol que llegeixi aquestes línies pot posar el seu matís entre l’extrem crític que diu que tot és mentida i el negacionisme de bona part del sector publicitari a qualsevol crítica. En el que segur que estem d’acord és en que l’objectiu col·lateral de la publicitat és seduir (el principal és incitar la compra) i per tant, qualsevol producte anunciat apareix sempre impecable i desitjable.
Veient la televisió, és fàcil adonar-se que un dels sectors que més publicitat contracta és la indústria de la cervesa. Hi ha molta competència entre les diferents marques i totes tenen un missatge diferenciat que les identifica, però tenen una cosa en comú, totes mostren el producte de la mateixa manera: l’ampolla hi apareix fresquíssima. A priori, que la publicitat mostri la cervesa d’aquesta manera no podem dir que sigui exagerat o poc creïble perquè a la majoria de gent que pren cervesa, li agrada ben fresca. Ara bé, si agafem una cervesa ben fresca de la nevera o congelador i la comparem amb la de qualsevol anunci, veurem que a la nostra ampolla, la distribució de les gotetes d’aigua i els trossets de gel és molt irregular. Per tant, la nostra cervesa és realment fresca però poc fotogènica i seductora.
I com s’aconsegueix que els productes tinguin aquesta aparença tant perfecta? El primer que a molts ens ve al cap, és que tot es fabrica amb photoshop. Aquest tòpic, al que no li falta raó de ser, ens fa oblidar que abans d’arribar al retoc per ordinador, que existeix i molt, hi ha altres trucs més senzills per embellir les coses. I els fotògrafs experts en saben molt d’això, sobretot els especialitzats en fotografia de producte, com en Miquel Fernàndez, que al documental Darrere la pantalla: la publicitat ens va mostrar, pas a pas, com transformar una vulgar ampolla de cervesa en… la fotografia perfecta de la frescor.
És un procés molt lògic. El primer pas, com quan ens llevem al matí i ens rentem la cara per estar presentables, és netejar el producte. Aquest pas tant senzill ja millora l’aspecte de l’ampolla. Però el salt qualitatiu més destacat arriba amb el següent pas, la il·luminació. La llum ho canvia tot. Amb una bona il·luminació qualsevol objecte millora la seva presència. Fa uns anys, quan en Ronaldinho era l’estrella del Barça, va protagonitzar la campanya d’una marca de postres làctics i apareixia als diaris, bastant ben plantat per la fila que feia normalment, ensenyant el producte en qüestió. En aquell moment, vaig sentir diversos comentaris que atorgaven el mèrit de la bona presència del futbolista, que mai havia destacat per la seva bellesa, al bisturí del photoshop. Segur que n’hi havia, però simplement li havien pentinat aquella rebel cabellera, l’havien vestit bé i estava ben il·luminat. Per tant, amb accions senzilles, aconseguim que el producte sigui presentable però encara està lluny de ser perfecte.
El següent pas és el maquillatge. Primer un maquillatge natural, no electrònic. En el cas de l’ampolla de cervesa, primer hi posem un vernís transparent que ens servirà perquè les gotes d’aigua que polvoritzem per donar-hi l’aspecte de frescor que busquem, quedin fixades i no regalimin. Així queden unes gotes perfectes però per portar a l’extrem la sensació de frescor ens falta afegir-hi trossets de gel. Aquí topem amb un problema físic. Amb la calor que desprenen els focus, no podem posar-hi gel, es desfaria. Pel mateix motiu, els gelats que apareixen als anuncis, moltes vegades no són comestibles. Sabeu aquella escuma groga que es posa per aïllar els edificis? Doncs té la textura perfecta per semblar un deliciós gelat de vainilla. I en el cas del gel, fem servir una gelatina que ens dóna la mateixa aparença. Arribats a aquest punt, la cosa es complica. Comencem a fer diferents fotografies, sempre des del mateix lloc i amb el mateix enquadrament, afegint trossos d’aquest gel simulat.
I un cop fet això, ara sí, ha arribat l’hora de fer servir el software d’edició fotogràfica per combinar les diferents imatges. Amb aquesta eina podem composar la imatge al nostre gust, duplicant trossos de gel per poder-ne posar més, col·locar aquests bocins on més ens agradi,… Per acabar, només manquen els darrers retocs, repassar que no hi hagi cap impuresa a l’ampolla, esborrar digitalment les gotes d’aigua que han mullat la base, ajustar llum i color et voilà… Ja tenim una ampolla fresca que sembla dir-nos: beu-me!
Dídac Roger
Mirar, escoltar… opinar!
AulaMèdia va tornar a convocar el dimecres 28 de novembre al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, el professorat interessat en Mitjans de Comunicació i Educació. En primer lloc, Xavier Breil va presentar Dídac Roger, col·laborador i realitzador de diferents materials audiovisuals d’AulaMèdia. Abans, però, va reafirmar la necessitat de mantenir el debat al voltant de l’ús dels mitjans de comunicació a l’escola i de pensar, opinar i analitzar davant de la pantalla, així com la importància que la càmera entri a l’escola com a instrument de creació i producció per part d’alumnes i mestres.
Dídac Roger va presentar la segona entrevista de la sèrie “1.000 Mirades” amb les opinions de José Manuel Pérez Tornero, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el vídeo, el professor Pérez Tornero posa de manifest que cal un canvi d’estil a les nostres aules on la creació i la cooperació s’imposin a vells paradigmes i en què tenir consciencia mediàtica serà un simple raó de supervivència.
Abans de donar pas a la segona part de la vetllada, AulaMèdia ens va regalar un tast de la producció “Dóna’m la teva mirada” que es troba en període de postproducció. Els dos minuts visionats ens van perfilar una eina didàctica potent i necessària que molts estem esperant amb molta il·lusió.
Seguidament els convidats a la taula rodona van prendre el seu lloc a la tribuna. En primer lloc, Joana Gallego, professora de l’UAB va centrar el seu discurs en el Gènere i la Comunicació i en el tractament asimètric quantitativament i qualitativament de l’home i la dona als mitjans de comunicació. Alguns exemples serien les informacions esportives on només un 3 o 4 per cent són dedicats a les dones i, sovint, en el tractament de temes extraesportius. Pel que fa a l’economia, el percentatge es mou al voltant del 20 per cent. En l’aspecte qualitatiu, el balanç és encara pitjor ja que l’enfocament seria que l’home es mou en un món públic mentre que la dona ho fa en un món privat. Les dones són mostrades als mitjans com una excepció, com un fet excepcional. Seria com si els homes fossin el subjecte que actua i les dones com l’objecte que, senzillament, és, està.
En segon lloc va parlar Roger Palà, periodista que pertany al Grup Ramon Barnils i és un dels impulsors de Media.cat, web que fa un seguiment crític del mitjans de comunicació i que publica l’anuari “Els Silencis Mediatics” on es reflecteix aquesta critica vers la professió periodística. Roger Palà va assenyalar que els mitjans han perdut pes per marcar la interpretació dels fets i que la presència de la censura ha adquirit mètodes més subtils com pot ser la no inclusió d’una determinada noticia. Les pressions censuradores, a judici de Palà, es poden deure a pressions politiques, econòmiques, legals o, simplement i amb l’excusa de la crisi, en la precarització de les redaccions de diaris i altres mitjans. Sobre els temes tabú o els que més difícils accés tenen als mitjans, hi hauria en els referits als bancs o les grans empreses.
Finalment va tancar Beatriu Guarro, col·laboradora de SOS Racisme, que ens va parlar dels recursos lingüístics als mitjans de comunicació. El seu discurs va palesar el paper dels mitjans per la reproducció d’estereotips. Va deixar clar que la immediatesa dels mitjans no potser ser una excusa per esbiaixar la informació perquè es corre el perill d’interioritzar un discurs racista i estereotipat. Beatriu Guarro també va criticar els mitjans de comunicació que no donen veu als protagonistes reals de la noticia i que aquesta invisibilitat falseja clarament la realitat. Va il·lustrar els seus arguments amb uns exemples flagrants de com es posa la visual en els estereotips d’una forma social i moralment irresponsable ja que es realitza una clara contraposició entre Nosaltres i Ells. Per cloure, Beatriu Guarro va demanar als mitjans de comunicació la necessitat de mostrar unes “clàusules d’acció positiva” a les seves informacions.
Finalment es va obrir el sucós temps de preguntes i debat que va resultar molt enriquidor respecte de la temàtica tractada durant l’acte. D’aquesta manera es va cloure la taula rodona, tot esperant el retrobament en un altra xerrada en un temps no molt llunyà.
Text: Jaume Martín · Fotos: Martí Contijoch
“Jo també vull fer vaga i cremar contenidors!”
Quan som estudiants, generalment el significat de la majoria de paraules noves ens l’expliquen els mestres i/o els diccionaris. Però no sempre és així. Per exemple en el cas de l’alumne de 4t d’ESO que, mentre sortia al pati el dia després de la penúltima vaga general, va pronunciar la frase que encapçala aquest article. En aquest cas, el significat de la paraula vaga li van explicar els periodistes dels mitjans de masses quan van triar les fotos per il·lustrar el que segons ells va passar aquell dia.
Un altre fet viscut en primera persona en la vaga del passat dia 14 de novembre ve a complementar el primer. Una de les manifestacions convocades a Barcelona baixava pel carrer Bruc, des de la Diagonal fins al centre. Arribant ja als darrers carrers del recorregut, es van desmarcar de la marxa tres o quatre individus que van anar cap a les oficines d’una entitat bancària i van començar a pintar i donar cops als vidres tot cridant consignes contra el sistema bancari. De sobte van començar a sortir de tot arreu una munió de persones amb armilles taronges esprintant darrere aquells nois. Alguns dels qui érem allí vam quedar sorpresos de la rapidesa en actuar de la policia, però quan ens hi vam apropar vam comprovar que no era la policia: el que portaven escrit a les armilles taronges no era “policia” sinó “premsa”. L’escena següent va ser esperpèntica: mentre la manifestació continuava el seu pas normal carrer avall, una quinzena o vintena de periodistes (sic) dels que havien arribat al galop, col·locats en semicercle davant la sucursal bancària enfocaven amb les seves càmeres els nois que, envoltats de flashos com les estrelles de cinema a l’arribada a un festival, bastonejaven la porta de vidre. Un minut després els joves marxaven carrer avall i els periodistes recuperaven l’alè mentre alguns, contrariats, comentaven amb el company que no havien arribat a temps d’agafar el moment just del cop de pal que havia esquerdat el vidre.
Democràcia és una paraula tan maltractada que de vegades costa fer-la servir (en època d’eleccions, per exemple, se l’apropien als seus programes electorals partits polítics de tot tipus, fins i tot els d’extrema dreta) però és la més adequada per preguntar-se si, quan no sé quants milers de persones trien una opció per defensar les seves idees i quatre persones en trien una altra, és democràtic, és a dir, és realment representatiu de la voluntat de la majoria, que les càmeres es girin cap als quatre.
És així, convertint l’anècdota en categoria, que es provoca aquesta distorsió del significat. És un procés de transferència doble: de ‘vaga’ a ‘manifestació’ i de ‘manifestació’ a ‘violència’, de manera que en el diccionari del nostre imaginari col·lectiu la paraula vaga acaba volent dir ‘violència’. I en aquest diccionari potser el significat propi i vertader de la paraula acabarà com a tercera o quarta accepció, més marginal, potser fins i tot amb l’aclariment previ que es tracta d’un sentit figurat.
No sé si tots els periodistes que hi participen són conscients que en paral·lel al procés que ells provoquen, hi ha també un altre procés de transferència: en l’esfera pública, els dies següents tendeix a oblidar-se l’esperable debat sobre les raons de la vaga, sobre si l’èxit o fracàs obliga el govern a escoltar la gent i canviar coses o no, etc., per passar a discutir sobre si la violència utilitzada per la policia era adequada o no, si aquell mosso o aquell altre tindran un expedient o no, si aquell cop va ser fortuït, si el conseller de torn hauria de dimitir… Resultat: un debat inútil, perquè ja se sap que no arribarà enlloc, ha servit per evitar el debat important que s’hauria d’haver produït. I per aconseguir que molta gent en lloc d’enfocar el seu reprovament o ràbia cap als responsables de la situació que ha provocat la vaga l’acabi enfocant cap a la policia. És la manera més eficaç de guanyar un debat públic: evitar-lo.
Es fa per motius econòmics, ideològics…? Alguns responsables de mitjans per defensar-se argumentarien que el diari que aconsegueixi aquesta foto vendrà més exemplars que un altre. I a nosaltres ens correspon preguntar-nos: és cert això? Com a lectors o espectadors tenim també una part de culpa d’aquesta deriva sensacionalista i per tant falsejadora que s’ha apoderat de la majoria dels nostres mitjans?
En un altre context, Espriu deia que alguns ens robaven les paraules; el que ens passa avui en casos com aquests és que ens roben els significats.
Xavier Breil
Les xarxes socials i l’educació
Avui en dia, és molt comú trobar-nos pares i mares d’alumnes molt escèptics cap a les xarxes socials. Potser és una de les fonts més preocupants per ells. Tot i això, des de l’aula, podem treballar per acabar amb aquesta idea. Com a docents, ens convé presentar-les amb una nova visió i així manifestar un ús més pràctic d’aquestes dins de l’àmbit de l’educació.
Actualment, hi ha xarxes socials que ens permeten millorar la comunicació amb els nostres alumnes i, alhora, ens ajuden a treure aquest sentit despectiu. És cert que al principi costa entendre la practicitat d’aquestes xarxes però, una vegada ens engresquem, surt una experiència molt positiva.
L’altre dia vaig trobar una piulada molt interessant al twitter que deia: “el facebook serveix per exposar la teva vida, però el twitter t’ajuda a mostrar què penses”. Això em va fer rumiar i activar-me. Aquesta aportació tenia part de raó quan comentava que això del twitter ajudava a comunicar els nostres pensaments i, per tant, no es limitava a la simple xafarderia a la qual molts estem acostumats quan parlem de xarxes socials. Potser sí que hem de ser crítics per triar quina de les xarxes socials s’adequa més allò que estem buscant però, a priori, no hem de devaluar-les totes.
Si ens ajuda a mostrar què pensem, perquè no ens pot ajudar a comunicar-nos també? La qüestió és aconseguir les eines per traslladar aquesta motivació a l’àmbit educatiu. A vegades, un docent necessita fer més atractius els continguts de l’àrea que imparteix per tal d’animar els alumnes i dinamitzar les sessions. La intenció de les xarxes socials en aquest cas, no és la de fer-les servir com a vehicle d’interacció comunicativa únicament, sinó per transmetre coneixements i, alhora, deixar constància d’allò que es tracta.
L’acte comunicatiu en l’àmbit educatiu, per tant, s’ha anat renovant poc a poc i aquests alumnes són els autors d’aquest canvi tan significatiu. El tomb comunicatiu pot ajudar a enriquir els seu futur iniciant noves vies de comunicació futures que els ajudaran, per exemple, a trobar feina.
Begoña Jiménez Nájera