Categoria: Articles

El gust per l’audiovisual

Llegir llibres no és una de les activitats preferides pels infants i joves de casa nostra. És un fet avalat per la insistència de les institucions competents en fomentar-los El Gust per la lectura. Com a ciutadana celebro que en la formació educativa obligatòria es segueixi porfidiejant perquè els infants esdevinguin “lectors competents, crítics i capaços de gaudir del plaer de llegir un llibre”.

Però, essent realista, reconec que a casa sovinteja l’ocasió en què cal repetir el crit a taula perquè la canalla està atrapada per aquella sèrie que, ves per on, s’està empassant al YouTube i en anglès! perquè no l’han trobat en el nostre idioma (sort del Google-Traductor).

– És que són boníssims, mare! I la història s’està posant tan interessant que no podem esperar al setembre, que sortirà en català -diuen tancant l’ordinador.

L’escena em recorda les batalles que tenia jo a la seva edat quan les pàgines de l’Enid Blyton tenien més poder que una panxa buida… Ben mirat, és la mateixa essència amb un embolcall diferent. Som al segle XXI. Què té d’estrany preferir viure una història de ficció a través de la pantalla a fer-ho mitjançant la lectura del text en un llibre?

El sentit de la narració és causar plaer

Segons Aristòtil, els relats causen plaer a causa de la seva imitació de la vida i al seu ritme peculiar. Hi ha res més captivador que el gir inesperat d’una trama? Aquest és el secret: algú explica una història a la seva manera fins al punt que el lector n’és captivat i la rep per a la pròpia complaença.

Amb la impremta la narració, tradicionalment un acte oral, ja no requerirà la presència simultània de narrador i narratari. Així l’art d’explicar històries adquireix una nova dimensió i “el llibre” esdevé  el rei dels mitjans per gaudir dels “relats en diferit”.

Amb els avenços tecnològics proliferen les narracions audiovisuals, trames tan plaents en si mateixes com les que es poden sentir vora el foc o llegir en un
llibre. Hom pot gaudir prou del relat audiovisual sense saber de lletra: imatge i so construeixen una realitat virtual que, arribada l’era de la informació i la comunicació, tan aviat té les mides de la paret d’una sala de cine com les de la pròpia butxaca.

Vet aquí per què els infants i joves del segle XXI consumeixen abastament narracions teixides a base d’imatges en moviment, llums, colors, missatges verbals on abunda l’oral, melodies, sons i silencis. Són una generació de lectors
nascuts audiovisuals!

El gust per l’audiovisual demana una nova alfabetització

Si en la trama de la vida l’infant és l’heroi que ha de conquerir el gust per la lectura, l’adult o educador ha de ser el mentor que ha de guiar-lo en el seu viatge per l’audiovisual, la narració que el captiva des que comença a interactuar amb el món. Davant d’aquests relats les generacions de l’era digital necessiten dominar un nou codi per desenvolupar competències tan bàsiques com la lingüística, la literària o la social: el llenguatge audiovisual.

És a les mans dels educadors treballar per una alfabetització audiovisual i, en comptes de partir de narracions escrites, fer camí amb les narracions que tant plaer causen als nostres infants i joves. Tot un repte per als qui seguim venerant la Galàxia Gutenberg.

Tinc el convenciment que fent el viatge que correspon a cada temps, com passa al cine, de sobte es produirà un punt de gir a la trama que no tindrà retorn… i en el nostre heroi acabarà sentint gust per la lectura, l’escriptura, la literatura, l’art i qualsevol cosa que l’ajudi a descobrir nous móns. Perquè així sigui cal sens dubte una alfabetització audiovisual.

Ana M. Reyes Ramos
Mestra especialitzada en Llengües
Llicenciada en Comunicació Audiovisual

Un retorn al periodisme

A l’hora de fer periodisme, un dels objectius hauria de ser el de donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. Així ho dicten tots els manuals. A la pràctica, però, molts cops això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per arreglar aquest dèficit. Ho fa, any rera any, assenyalant quins han estat els temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans, donant una segona oportunitat a una sèrie d’històries que podrien haver estat portada de qualsevol informatiu o diari generalista. Alguns temes no han estat explicats adequadament, altres han estat tractats amb poca profunditat, i, en algun cas, senzillament no se n’ha parlat. Així doncs, l’Anuari proposa aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a prop, amb l’objectiu aprofundir en les habituals superficialitats.

Alguns periodistes, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor a l’hora de tractar totes les qüestions incòmodes i la representativitat de les fonts siguin la norma habitual dels mitjans. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai.

L’Anuari Mèdia.cat té una vocació constructiva. No és un projecte contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. L’Anuari, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

L’Anuari Mèdia.cat de 2012 no hauria estat possible sense la participació de les 262 persones que han contribuït a finançar el projecte, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Tot i això, abans d’internet, ja hi havia el projecte, iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual- de la Fundació ESCACC, del màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els quinze reportatges que podreu llegir a l’Anuari tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. És, a  la pràctica, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Roger Palà i Sergi Picazo

Mosaic de Colors

El passat trimestre un grup de nens i nenes de 9 a 12 anys de diferents procedències culturals, del Casal de Can Tusell de Terrassa, van crear un petit equip de rodatge per realitzar una peça audiovisual: “Mosaic de Colors”. No es pensaven, però, que fer un vídeo portés tanta feina, i van experimentar que, més enllà de la idea d’agafar una càmera i començar a rodar, era necessari una bona reflexió i planificació al darrera. Núria Piera i Cristina Mora, de l’Associació de periodisme Fora de Quadre hem estat les facilitadores d’aquest taller de vídeo participatiu, on l’educació en comunicació i el treball de cohesió del grup han estat els eixos fonamentals. El taller ha estat coordinat per la Fundació La Roda, que aquest any ha fet una aposta pel format audiovisual.

No només s’ha acabat creant una peça audiovisual amb la col·laboració i cooperació de tots els nois i noies, sinó que s’ha obert un debat sobre la identitat i les màscares que les persones emprem sovint en la nostra quotidianitat, que els ha dut a la reflexió. En aquest sentit, es va engegar un debat sobre el fet de ficar-se una disfressa: la desinhibició que podia provocar en alguns d’ells, per treure’s el sentiment de vergonya davant del fet de ser filmades i filmats, i la incomoditat d’altres. El grup va plantejar-se també el fet que a la vida quotidiana totes i tots acostumem a portar una mena de disfressa per relacionar-nos.

Per la dinàmica també del propi taller, hem treballat molt la feina en grup, l’organització, l’escolta i el consens. I en la vessant creativa, els nois i noies han pogut experimentar la posada en escena davant la càmera, el rol de ser directores i directors amb la presa de decisions, i el fet d’enfrontar-se darrera les càmeres a la filmació.

En aquest sentit, els objectius aconseguits han estat múltiples: des del treball de la creativitat i l’aprenentatge tècnic d’una eina de comunicació (el vídeo), a la presa de consciència d’ells mateixos i el desenvolupament d’habilitats emocionals i d’actuació davant el grup i el treball en equip.

Per acabar, ens agradaria comentar la nostra satisfacció en observar que tal i com portem experimentant en els tallers de vídeo participatiu, aquesta és una experiència molt viva i adaptable a qualsevol col·lectiu social, que provoca uns efectes molt positius d’integració dels seus participants i on la imaginació no té límits.

Fora de Quadre, que celebrarà el proper gener el seu desè aniversari, creu en la transformació social des del periodisme i l’audiovisual. Una dècada treballant per una reeducació de la mirada.

Núria Piera i Cristina Mora
Associació Fora de Quadre

Una reflexió mediàtica

Convidar els nostres alumnes a tenir una actitud critica vers els mitjans de comunicació i que la seva anàlisi estigui present a les nostres aules i programacions són les dues idees principals que impulsen AulaMèdia des de fa més de 10 anys.

Aquest va ser l’esperit que va planar a les sales del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona durant les tres tardes de les Jornades EduCom 2012 que van aplegar una quantitat considerable de mestres per compartir experiències i dubtes al voltant de la complicada relació entre educació i mitjans de comunicació.

La primera jornada, presentada i moderada per Carme Canet, va comptar amb la presencia de Vicent Partal, director de Vilaweb, que va compartir amb nosaltres, de forma molt pedagògica, la situació dels mitjans de comunicació avui en dia.

Partal, que va definir la situació del diaris en format de paper com a agònica, ens va il·lustrar sobre la gran reconversió que hauran de patir els mitjans –comparable a la que van patir d’altres sectors com el tèxtil o la siderúrgia- així com a valorar positivament l’estímul imparable i impagable  que per a la premsa ha de representar les xarxes com Twitter o el fenomen blogger.

Vicent Partal va cloure amb la reflexió que els periodistes necessitaran una cura d’humilitat davant tantes fonts d’informació però reivindicant alhora el seu paper necessari a la nostra societat com a portaveus crítics de la ciutadania. L’acte és va cloure amb el lliurament dels “REConeixements 2012” als autors i autores de les peces audiovisuals seleccionades de l’activitat “Fes un vídeo!” de la campanya Una mirada crítica a la televisió.

La tarda del dijous 24 va ser la tarda de les experiències a l’aula. Introduïts  per en Paulí Castelló, es van presentar les propostes realitzades per diferents docents sobre el tractament dels mitjans audiovisuals.

Va començar la Yolanda Jolis del MACBA i la seva ZERO TV que va mostrar experiències audiovisuals de diferents instituts dintre de l’apartat que el museu barceloní dedica a tal efecte.

Jaume Martín, de l’Escola Sant Josep Oriol, va explicar la seva experiència a l’aula amb els seus alumnes de 6è de Primària debatent i reflexionant sobre “Sexisme i Mitjans de Comunicació” després de fer ús de la pàgina web Una ciutadania crítica , un excel·lent material per treballar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

Seguidament  l’Andreu Montañés i el Francesc Ginel, de l’Institut Marta Mata de Montornès del Vallés, ens van mostrar com treballar els diferents mitjans de comunicació dintre de la programació d’una manera transversal i eficaç. Els avenços en aquest camp realitzats per aquest Institut van provocar una sana enveja entre l’auditori no només per la quantitat de temps que la comunicació ocupa sinó també per la qualitat i la col·laboració general del centre.

Finalment, l’Andreu Rabassa, de l’Institut Miquel Biada de Mataró, ens va parlar d’Audiovisuals i ciències, mostrant el seu concurs de vídeos de ciències a on es barrejava una gran participació dels alumnes i de l’institut en general amb la qualitat dels seus treballs.

El dia de cloenda, la tarda de divendres 25, i presentats també per en Paulí Castelló, es van aplegar a la taula del Col·legi de Periodistes de Catalunya els darrers especialistes en comunicació.

La Yolanda Jolis  va completar la presentació de les produccions audiovisuals escolars realitzades en el marc de ZERO TV dintre del marc del  Macba i on diversos instituts van mostrar pinzellades de les seves obres realitzades càmera en mà.

Com a cloenda de les jornades i sota el títol d’“Una reflexió mediàtica per a una ciutadania activa” en Rolando d’Alessandro, un activista mediàtic com ell mateix es va definir, va presentar la seva visió sobre el tractament que els mitjans han donat a fenòmens com el moviment del 15 M, així com del moviment ocupa. D’alessandro va criticar els interessos que mouen els mitjans de comunicació i va posar la visual en la manipulació que sovint exerceixen sobre les noticies. També va posar de relleu la importància que les xarxes socials tenen en la informació avui en dia.

En Xavier Breil ens va fer cinc cèntims de l’entorn ideològic de les sèries de televisió que, al marge de la seva funció d’entretenir, també traspuen idees i ajuden a crear models ideològics i socials entre els espectadors.

Finalment, amb la seva xerrada “Miren… però no veuen”, en Francesc-Josep Deó va convidar a una reflexió final sobre els mitjans de comunicació a l’aula i va reafirmar les seves idees de quin és el paper que l’educació ha de jugar en aquest terreny, quin hauria de ser el paper de les institucions i va animar a docents i d’altres àmbits educatius a crear una Ciutadania Critica i a no ignorar la realitat mediàtica i tecnològica on es desenvolupa la nostra educació en aquests moments.

AulaMèdia

Del garatge a Wall Street

Recentment l’empresa Google ha anunciat que unificarà tots els seus serveis sota una mateixa política de privadesa, el que en la pràctica vol dir que combinaran les dades obtingudes en cadascun d’ells per separat: a partir d’ara tot el que un usuari digui i faci a qualsevol servei de Google quedarà registrat en una única base de dades i Google ho utilitzarà per oferir “una publicitat més personalitzada i útil” [1]

Segons la nova política de privadesa, entre el que es recollirà i combinarà hi ha per exemple dades sobre els dispositius mòbils des d’on ens connectem com són el número del vostre telèfon o de qui us fa la trucada, informació sobre els missatges sms o la vostra ubicació física en cada moment. O d’altres que ja recollia: quines pàgines busqueu al cercador, què escriviu als vostres mails (sabíeu que si teniu Gmail vau acceptar que el contingut de tots els vostres mails sigui llegit per un algoritme buscant paraules clau per a elaborar un perfil vostre?), els noms i adreces de tots els vostres contactes, els vídeos que busqueu i mireu a Youtube, els llocs que busqueu a Google Maps, el contingut dels vostres Google Docs (sabíeu que si teniu GoogleDocs vau acceptar que Google pugui utilitzar, reproduir, modificar o publicar el vostre contingut?) o la identitat dels altres usuaris amb qui ho compartiu (i totes les seves dades).

Si es mira amb perspectiva, l’evolució de Google no és nova i n’hem tingut altres exemples com Microsoft o Facebook. Comença amb una idea brillant, sovint envoltada d’un cert romanticisme (dos joves independents que comencen al seu garatge) i carregada de bones intencions,  i s’ofereix un producte potent de forma gratuïta (o en el cas de Microsoft deixant de forma més o menys implícita que la gent en fes còpies pirata). L’objectiu és aconseguir l’ús massiu del producte, intentant per exemple que l’ús per part d’un usuari impliqui també l’ús dels seus contactes (els formats de Microsoft, l’inscripció obligatòria a GoogleDocs o Facebook). Per fer-lo més atractiu s’hi intenten anar associant altres idees brillants (que si no poden ser pròpies es compren, com va fer Google amb Youtube després del fracàs del seu Google Video). I així, aconseguir la fita final: la posició dominant en el mercat per, un cop aconseguida, aprofitar-la per als negocis propis,  de vegades amb pràctiques comercials més o menys discutides. En definitiva, anar canviant la lògica de la petita empresa ètica per la de l’empresa que cotitza a borsa i ha d’oferir als seus accionistes beneficis constants. I en el cas de Google, del lema Don’t be evil amb el qual es presentava com a empresa que posava l’ètica per sobre de tot i es passa a coses com tenir judicis per pràctiques d’abús i monopoli o a cedir a les condicions del govern xinès a canvi que els deixin entrar al seu mercat.

Tampoc ens hauria de sorprendre gaire aquest canvi de política si ja ho hem vist altres cops i d’altra banda seguim acollint sense recels i de forma massiva nous serveis que se’ns ofereixen de forma gratuïta (¿potser d’aquí un temps estarem llegint articles sobre Dropbox o Twitter –que recentment ja ha acceptat col•laborar en la censura d’alguns governs-?) i sense preguntar-nos per què algú s’està gastant el dineral que ha de valer mantenir un servei com Youtube o Dropbox per a oferir-nos-el gratis, ni què i com esperen guanyar-hi els inversors milionaris que hi ha al darrere. Si no és amb els nostres diners, amb quina altra cosa de nosaltres fan el negoci?

En el cas de Google són les dades. Les dades personals, costums, hàbits de compra, ideologia… de cadascun de nosaltres. Això és el que val tants diners i fa tan desitjable fer negocis amb una empresa que fins ara ja tenia el sucós poder de decidir qui surt i qui no surt entre els deu primers resultats d’una cerca. Imagineu per exemple què suposa per a un establiment hoteler ser o no ser entre els primers resultats de la cerca Hotel+Barcelona a nivell mundial (deixant ara de banda els resultats patrocinats -els que surten primer, en un fons de color molt tènue-). Doncs ara s’hi afegeix, per exemple, saber com es diu, quin és el seu mail, la foto que ha posat al seu perfil, en quina ciutat viu, en quin barri de quin nivell econòmic, quin tipus d’activitat ha buscat sobre Barcelona, quin tipus d’hotel va reservar en el seu darrer viatge, quin comportament en línia té abans de comprar alguna cosa, de quins restaurants acostuma a buscar informació o fer reserves…

I més enllà, dades com: si un usuari mira pàgines de tal grup polític o religiós, pàgines per canviar de feina, pàgines sobre tal malaltia crònica, pàgines de tal o qual inclinació sexual o si està buscant pis en tal població. O si li agrada mirar vídeos musicals i de quins grups, tràilers de cinema i de quin tipus o de tal tipus de cotxes o de tal esport. O quin tipus d’enllaç li envia sovint aquell amic que té tal adreça de mail o si sovint envia a tal persona correus que contenen tals paraules clau. O si pertany a un grup de feina en línia que treballa sobre tal tema o si s’ha registrat a tal pàgina on es fa tal activitat o a tal entitat financera o fins i tot on és tots els dimarts al vespre (i si coincideix o no amb la cita que té apuntada al Google Calendar). Tot això no són elucubracions conspiratives: són dades extraïbles dels múltiples serveis que ofereix Google i que la mateixa empresa diu que extreu i farà servir per “oferir anuncis més rellevants per a vostè” (dit d’altra manera, més beneficiosos per a ells).

I més enllà? Poden aprofitar-se aquestes dades amb altres finalitats que les econòmiques? És l’arribada definitiva del Gran germà d’Orwell? Això ja entra dins el terreny de l’especulació, però per exemple el govern americà ja té el dret, a partir de la famosa llei patriòtica, d’obtenir de la base de dades de Google qualsevols dades sobre qualsevol persona i sense que aquesta ho sàpiga.

Evidentment hi ha la lògica d’aquests casos: “ningú t’obliga a usar els serveis de Google”. I en el sentit literal de la frase és cert. Igual que ningú t’obliga a tenir telèfon mòbil si et molesta més del compte que es lliurin guerres a l’Àfrica per poder-ne fabricar. És clar que tenir segons quina feina sense mòbil al S.XXI és lliurar-se a una postura quixotesca; potser aquest tipus d’empresa no té la raó o l’ètica de part seva, però tenen la força de la ubiqüitat, la força que dóna a Google, per exemple, el fet que el 97% dels espanyols utilitzin el seu cercador per buscar a Internet.

Xavier Breil

[1] Veure la política de privadesa de Google. També hi trobareu frases com aquestes:
I també detalls de la seva política com Proporcionem les vostres dades personals a les nostres filials o a organitzacions i a altres tercers de confiança perquè les tractin en nom de Google seguint les nostres instruccions o Només compartim les vostres dades personals amb empreses, organitzacions o persones físiques alienes a Google si considerem de bona fe que existeix un necessitat raonable d’accedir a aquestes dades o d’utilitzar-les, conservar-les o revelar-les.

L’usuari no té dret a negar-se a aquesta nova política, l’únic que pot fer és donar-se de baixa, però tot el que hagi fet fins aleshores igualment queda gravat i pot ser utilitzat: protegim les vostres dades procurant que no es puguin eliminar de manera accidental o intencionada. Per aquest motiu, encara que elimineu les vostres dades dels nostres serveis, és possible que no destruïm immediatament les còpies residuals emmagatzemades als nostres servidors actius ni les dades emmagatzemades als nostres sistemes de seguretat.