Articles | AulaMèdia

Deconstruint els mitjans

Els mitjans de comunicació són una balança als poders polític i econòmic o són una part més d’aquests poders? Són un mecanisme de dominació o d’alliberament? Reflecteixen bé la societat on vivim? Quina relació té això amb l’actual crisi que colpeja les empreses mediàtiques? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre el documental “Una mirada crítica” realitzat per Francesc-Josep Deó i Dídac Roger a base d’entrevistar cinc periodistes i investigadors de la comunicació.

“El periodista no ha de ser la notícia” recorda una màxima clàssica de la professió, però pot ser que aquest lema, a priori tan sensat, acabi servint de refugi per mantenir els mitjans en l’opacitat que tan denuncien d’altres institucions? Segons van desgranant els protagonistes del documental, classisme, racisme, sexisme, censura i corporativisme empresarial contaminen avui en dia les informacions que haurien d’ajudar-nos a entendre el món on vivim sense que, sovint, ni tan sols els mateixos periodistes en siguin conscients.

“Els mitjans monopolitzen el control del discurs públic per part d’unes elits simbòliques dominants i es converteixen en una eina de dominació” explica l’investigador del discurs crític de la UPF Teun van Dijk. “No mostren realitat sinó que amaguen les dones de forma quantitativa i qualitativa que d’aquesta manera acabem aprenent a mirar-nos com ens miren”, denuncia la investigadora de gènere i comunicació Elvira Altés, única dona entrevistada. “No es parla de racisme però sí d’immigració, s’emfatitza els aspectes negatius dels altres i els positius nostres”, continua van Dijk. “Els mitjans han deixat de ser empreses de comunicació per esdevenir conglomerats econòmics amb múltiples interessos”, analitza el periodista Roger Palà, membre del consell de redacció de Mèdia.cat. I sobre la censura continua: “Pesa més el silenci imposat per les rutines d’agenda que la censura directa clàssica” i en la mateixa línia “cada dia hi ha rodes de premsa que donen el titular a certs actors que dominen el discurs” apunta Giró.

Un diagnòstic sincer, cru i desolador per una professió que assegura que la seva funció és “ser molesta” i que s’enfronta a una doble crisi econòmica i comunicativa que tanca mitjans a diari i posa en dubte fins i tot la seva existència en un futur proper. Però tenen relació ambdues situacions? “Els mitjans de comunicació s’han posat massa prop del poder. Jo situaria l’origen de la crisi actual en els gratacels construïts per algunes empreses informatives. S’ha pecat de gigantisme i de prepotència”, assegura Vicent Partal, director de Vilaweb, per després recordar que “una vegada un senyor em va dir: ‘res del que expliquen els mitjans em passa a mi i res del que em passa a mi ix als mitjans’. Açò em va fer replantejar la meua forma de treballar”. També la dependència de les fonts oficials és denunciada diverses vegades al reportatge com la causant que “costi trobar diferències entre els diaris” en paraules de Palà i que aquests “només reflecteixin les perspectives del poder” en les de Giró. Una dinàmica en la que s’ha posat el negoci per davant la funció social, “i això l’està matant”, assegura Partal.

Un discurs unidireccional que amb l’aparició de les xarxes socials ja no es pot mantenir més. Segons Partal “la ciutadania s’ha mostrat molt més original que els periodistes a l’hora d’explicar que passa i molt més plural a l’hora de reflectir a societat i açò ens desconcerta, però el quadre resultant s’assembla molt més a la realitat que el puguen dibuixar un grapat de persones emetent 24 hores per televisió”. I el director de Vilaweb encara va més lluny a l’assegurar que “els periodistes hem perdut el monopoli i açò ens desconcerta, però ens ho hem de prendre amb humilitat”. Revolució tecnològica important, sí, però sobretot revolució en les actituds.

I, com al documental, un epíleg: “Si els estudiants acabessin la secundària sabent tan de comunicació com saben de matemàtiques seria impossible mantenir l’actual estructura de poder”.

Publicat a mèdia.cat
13 de gener de 2011

Ja fa 10 anys!

No voldria caure en el tòpic i dir que “AulaMèdia som tots i totes”, però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació. Crec que si alguna cosa ens ha permès la utilització social de les tecnologies en els darrers anys és la possibilitat de participar dels projectes i en els projectes de diferents formes i amb diferents graus d’implicació. Avui dia podem parlar d’un “nucli dur” d’AulaMèdia però també d’un “espai difús” de més de 25.000 persones que d’alguna forma o d’altra estem connectats i preocupats per això que fa més de deu anys anomenem Educació en Comunicació.

Deixeu-me, només per aquesta vegada, ser optimista i dir que sí, que entre tots i totes hem construït una proposta i sobretot un espai que ha suportat grans tempestes, desànims i cants de sirena. Crec que, com a coordinador d’AulaMèdia, puc permetre’m el luxe –en aquest 10è aniversari d’AulaMèdia- de dir-vos: Gràcies, moltes gràcies!.

Francesc-Josep Deó

La desmitificació dels mitjans

“Els mitjans manipulen”. Aquesta frase va sortir a relluir a la taula rodona organitzada per AulaMèdia per presentar la campanya Una mirada crítica per a una ciutadania crítica. El curiós del cas és que no la va pronunciar un professor sinó un periodista.

Els mitjans manipulen, en el sentit que manegen o donen forma a la realitat a través d’una sèrie de decisions inevitables com decidir què és notícia, i quant espai o temps mereix. Ara bé, els criteris per dilucidar la qüestió poden ser legítims, com la proximitat i la rellevància; o il·legítims, com la recerca d’espectacle, interessos econòmics o polítics a qualsevol preu.

Només així s’entenen les recomanacions de Joan Roura als presents a la sala: primer, investigar als autors de les notícies –mitjans i periodistes-; segon, consultar diversos mitjans de comunicació; i tercer, dirigit fonamentalment als pares i professors, evitar que la gent es formi a través dels mitjans. “Amb prou feines informen”, va reconèixer.

Francesc-Josep Deó va agafar el torn i va apuntar la necessitat d’abandonar d’una vegada per totes metàfores que distorsionen la realitat, com que els mitjans de comunicació són una finestra o un mirall de la realitat. També va lamentar la importància que es concedeix als mitjans tecnològics, com si la presència d’ordinadors a les aules contribuís, ipso facto, a crear una consciència crítica respecte al contingut dels mitjans de comunicació social.

Només així es comprèn la gran aportació realitzada pel docent Xavier Breil, qui va presentar les deu unitats didàctiques del material Una ciutadania crítica, que ha elaborat per ajudar a professors i ciutadans a reflexionar sobre la “manipulació” mediàtica.

La pregunta que em plantejo és que, si els mitjans i els periodistes han deixat de ser els agents que generen ciutadans crítics, per què les administracions no aposten per l’educació i promouen la creació d’una matèria específica que contribueixi a formar ciutadans conscients i responsables del que consumeixen i produeixen a través dels mitjans? De moment, a l’interrogant li manca resposta.

Eva Jiménez

“L’objectivitat no existeix”

“Al periodisme no existeix la parcialitat. És interpretació. Espero que a les universitats no ho segueixin explicant del revés…” Amb aquesta mirada sarcàstica sobre la seva professió començava la seva xerrada Joan Roura, sotscap de la secció d’internacional de TV3 i convidat de l’acte “Una mirada crítica per a una ciutadania crítica”, celebrat la tarda del 20 d’octubre al Col·legi de Periodistes de Catalunya, on, per cert, no hi cabia ni una agulla.

El motiu de la trobada era reflexionar sobre com educar les noves generacions perquè adquireixin una capacitat crítica sobre la societat que les envolta. Una capacitat que, donada la creixent preponderància dels mitjans de comunicació com a transmissors de models i valors, passa cada cop més per aprendre llegir-los i a interpretar-los.

El periodista Lluís de Nadal va fer una introducció l’acte insistint, precisament, en la importància d’alfabetitzar “també mediàticament”. És a dir, de no només fer llegir als escolars “La plaça del Diamant o El Quijote, sinó també el diari, la televisió i la publicitat”. Segons va dir, “forma part d’un model educatiu arcaic només analitzar a les aules Madame Bovary, un arquetip del segle XIX, i no el fenomen Belén Esteban, un arquetip del XXI”.

Posteriorment, Joan Roura, amb una experiència de 25 anys als serveis informatius de TV3, va dedicar la seva exposició a desvetllar les “mentides de la televisió” i a explicar què és notícia i què no. “Per què totes les televisions del món han retransmès en directe el rescat dels 33 miners xilens?”, es va preguntar. “L’espectacularitat”, va respondre, “té cada cop més presència en tot informatiu. Els periodistes acabem sent, d’alguna manera, venedors de notícies”.

Roura també va voler deixar clar que la televisió no té com a principi “formar la ciutadania”. “Amb prou feines informa”, va ironitzar. “I en fer-ho”, va continuar, “sempre aporta una visió esbiaixada”. Segons va explicar, “l’objectivitat no existeix. Presentar qualsevol notícia en un minut o, amb sort, en un minut i mig, requereix una interpretació. Només per tot allò que estàs deixant fora de la teva peça, ja estàs manipulant. Però manipular no té per què ser dolent. Els cuiners també han de manipular els aliments per cuinar”.

Després de treure a la llum les entranyes del periodisme, Roura va passar-li el testimoni al professor Xavier Breil, que va presentar el material didàctic preparat per AulaMèdia per educar en comunicació. Un material que consta de deu unitats que comprenen des de la teleporqueria fins al sexisme als mitjans, passant per el color de cada noticiari o les tècniques persuasives de la publicitat. I tot preparat per poder ser consultat i treballat des de la xarxa, al blog Una ciutadania crítica. Breil també va insistir en el paper “socialitzador” dels mitjans, en el “poder de la imatge” i en la “responsabilitat” dels periodistes i grups mediàtics alhora de “formar la ciutadania”.

L’últim a parlar va ser el periodista, formador de formadors i director d’AulaMèdia Francesc-Josep Deó, que va posar l’accent en la importància que el Departament d’educació de la Generalitat de catalunya aposti d’una manera clara i decidida per incloure en els currículums acadèmics un espai i un temps per l’Educació en Comunicació. Així mateix, va alertar del risc que aquest tipus de formació, que segons ell hauria de ser “central” en el sistema educatiu, quedi desdibuixada com a conseqüència de la seva actual suposada “transversalitat”. Deó va reclamar un sistema adaptat al present, que utilitzi les TIC, però, sobre tot, que formi sobre com utilitzar-les i com analitzar els continguts mediàtics. “La tecnologia no és un valor en si mateixa”, va aclarir.

Com a cloenda de l’acte, un intens torn de preguntes va posar de manifest l’interès dels assistents pels continguts exposats. La funció social dels mitjans, la llibertat dels periodistes per informar en unes eleccions o els nous escenaris que planteja Internet van ser temes que els assistents, espontàniament, van posar a debat. Finalment, el rellotge va haver de posar el punt final a un acte que va deixar encara moltes mans alçades, moltes preguntes sense resposta. La tarda bé podia haver acabat amb un continuarà…

Lluís de Nadal

Una mirada crítica sobre el consum de mitjans

Els estudis sobre el consum de mitjans de comunicació ens recorden periòdicament quants minuts dediquem a llegir la premsa o quantes hores passem davant les pantalles, com són d’importants els mitjans audiovisuals en el nostre oci i, sobretot, quins són els principals connectors amb “la realitat” que ens envolta: essencialment la televisió i Internet.

Els estudis realitzats pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, confirmen que la televisió encara és el mitjà de comunicació més utilitzat dins la societat catalana. Altres pantalles, però, van ocupant més i més espai en aquest consum; és el cas d’Internet, dels videojocs, de la telefonia mòbil i d’altres dispositius mòbils. Algunes persones que es dediquen a estudiar la comunicació asseguren que aquest avenç de les “noves pantalles” és a causa de la interactivitat que aquestes ofereixen.

Però caldria preguntar-se si seleccionar un canal, o llogar una pel·lícula d’un videoclub virtual és interacció; si poder comprar a través d’Internet o seleccionar un personatge en un videojoc és interacció. Potser sí que hem arribat a una societat tecnològicament tant passiva que, seleccionar un botó, saber manipular els comandaments d’un videojoc o, simplement, teclejar es considera interactiu. Parlar d’interacció ha de voler dir bidireccionalitat -una paraula que, per desgracia, ja no s’usa- i bidireccionalitat vol dir recepció però també producció. Si no considerem la producció en el procés cap a la interactivitat, estem en el camí equivocat; simplement estem coincidint i, algunes vegades, defensant el discurs publicitari d’alguns fabricants d’electrònica de consum.

Realment, estem enlluernats amb la tecnologia audiovisual; no la veiem com una potent eina per oferir continguts, sinó com una finalitat en sí mateixa, com una joguina o un divertimento. Ningú no pot negar que en el segle XXI es molt important conèixer i dominat aquestes tecnologies digitals. Però fins i tot la introducció d’ordinadors a les aules està pensada per la transmissió de coneixements –per a la recepció passiva- i no tant per la creació de continguts propis ni per l’anàlisi crítica del continguts audiovisuals. Només una minoria de l’alumnat de primària o de secundària s’inicia en els llenguatges audiovisuals, en la producció escolar o en l’anàlisi de la publicitat o dels informatius.

Estan molt bé els estudis pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, està molt bé saber quin consum de pantalles fem els catalans i les catalanes, sobretot perquè ens dóna dades sobre la importància dels mitjans audiovisuals en l’actualitat. Però, més que dades quantitatives, necessitem dades qualitatives de la capacitació mediàtica de la nostra societat. Unes dades que, sens dubte, son un indicatiu de la capacitat crítica i participativa de la ciutadania.

Fins ara, el Baròmetre ens ofereix estudis -sembla que amb dades bastant fiables- del consum de les pantalles i dels mitjans de comunicació en general: quants minuts dediquem a llegir la premsa, a escoltar la ràdio o ha estar davant de les diferents pantalles. Però quan tindrem estudis que ens donin dades sobre els coneixements mediàtics de la joventut? Quan sabrem quina capacitació comprensiva i expressiva te la ciutadania en l’àmbit mediàtic? No només del coneixement del programari i les eines digitals, sinó de la seva capacitat en saber “llegir” i també saber “escriure” textos audiovisuals.

Alfabetització mediàtica

A la societat del segle XXI en què vivim, indiscutiblement, es necessària una consciència social davant les pantalles, una nova alfabetització de la societat, una alfabetització mediàtica que doti a la ciutadania d’una mirada crítica davant la realitat que construeixen i mostren els mitjans de comunicació.

En l’àmbit escolar, cal implementar una Educació en Comunicació universal per a tot l’alumnat, que eduqui en les eines, però també en els llenguatges i –sobretot- en l’anàlisi dels continguts mediàtics. Però aquesta Educació en Comunicació o educació mediàtica ha d’anar més enllà de les aules –i així ho reconeix la Unesco i també el Parlament Europeu- per aconseguir que la ciutadania tingui més elements crítics davant les pantalles.

En aquest sentit la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya fa referència a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania. A l’apartat referent a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania es recull que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació”. En el seu extens articulat també es recull que “els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans.”

Però aquestes paraules que sonen tant bé son això, paraules, articles d’una llei aprovada fa quatre anys i mig que encara no s’han desenvolupat. Termes com competència comunicativa o alfabetització audiovisual de la ciutadania, encara són “uns conceptes eteris sobre un paper mullat”.

Francesc-Josep Deó

Directa 192 · 14 de juliol de 2010