Articles | AulaMèdia

L’educació audiovisual a les aules de Primària

La omnipresència dels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació ocasiona que visquem, immersos en un oceà de pantalles i imatges, les quals consumim diàriament de manera sovint irreflexiva. Les noves tecnologies augmenten les possibilitats d’aprenentatge, però també la desprotecció dels infants davant missatges seductors però potencialment falsos o manipuladors. En paraules d’Eisenstein (1) “el llenguatge audiovisual mobilitza la sensibilitat abans que l’intel·lecte i opera de la imatge a l’emoció i de l’emoció a la idea”. Això converteix les imatges en un recurs fàcil per a les estratègies de màrqueting d’empreses, institucions i ONGs, que les utilitzen per modificar en el seu benefici actituds i comportaments. La sobrexposició a la informació visual sense criteris per destriar-la pot conduir els més vulnerables a una autèntica infoxicació.

A causa d’aquest potencial manipulador de les imatges, la societat, les famílies i per descomptat, l’escola, haurien de plantejar-se la necessitat d’una alfabetització mediàtica d’infants i joves que prioritzi la creació i anàlisi crítica dels continguts audiovisuals, la qual els capaciti per destriar la informació valuosa d’aquella que no ho és tant.

A dia d’avui, l’educació audiovisual constitueix un tema transversal al currículum de l’educació Primària del nostre país, ja que està integrada (bàsicament) dintre tres competències: la de l’àmbit digital, la de l’àmbit artístic i la de l’àmbit lingüístic. Això no és desfavorable, ja que afavoreix tant la interdisciplinarietat com el treball en xarxa. Malgrat això, el professorat es troba amb diversos obstacles a l’hora de transmetre formació en aquest àmbit, com ara la manca de cultura col·laborativa entre els docents i un currículum poc flexible, amb un enfocament disciplinar que dificulta el desenvolupament de projectes audiovisuals a l’aula. A més, per una qüestió generacional és habitual que el professorat presenti carències en el coneixement de les noves tecnologies, enfrontat a nens i nenes nadius digitals els quals viuen experiències d’aprenentatge més actuals i atractives fora que dintre de l’escola.

Per tot això, resulta urgent i imprescindible que el professorat rebi formació adequada en aquests temes, per tal que pugui contribuir veritablement a l’alfabetització audiovisual dels infants (l’educació en mitjans, l’educació amb mitjans i l’educació per a mitjans). En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un agent motivador i capacitador, però sovint les seves propostes són insuficients.

Tot i que la manca d’experiència i formació entre el professorat és clau, resulta encara més important superar l’actitud passiva o la por d’alguns docents respecte a l’alfabetització audiovisual i les TIC. Els mestres han de convertir-se en agents auto-motivadors en aquest àrea, i una bona manera d’aconseguir-ho és a través de la cerca de concursos, de trobades docents, de formació permanent o de publicació d’experiències.

En tercer lloc, cal que la mestra o el mestre es disposi a superar les pràctiques pedagògiques tradicionals i apliqui les innovacions validades. Amb l’entrada de les noves tecnologies a l’aula, és inevitable que el model docent es desplaci des d’una dependència més o menys forta del docent, cap a l’autodirecció de l’alumnat, tot proveint el primer les eines i els criteris que ajudin a “aprendre a aprendre” al segon. A més, el docent s’haurà de plantejar contínuament què estan aprenent els nens i les nenes a l’escola i si els hi serveix per alguna cosa o si té alguna ressonància en les seves vides.

Però des de fa molts anys sabem que, l’alfabetització audiovisual a les aules de primària consisteix en pràctiques aïllades les quals depenen de la bona voluntat i l’entusiasme del docent. Serem capaços de revertir aquesta situació?

Mati Balsera Romero
Dissenyadora gràfica i mestra de Primària
especialitzada en Tecnologies Digitals

(1) Sergei M. Eisenstein, Moscú, 1898-1948, director de “El cuirassat Potemkin”, “Octubre” e “Ivan, el Terrible”.

Proposta per treballar la mirada crítica a l’Educació Infantil

L’objectiu de treballar l’educació en llenguatge audiovisual des de totes les etapes educatives parteix de la base que, aquest llenguatge és molt present a la societat com a transmisor de valors, ideologies i continguts.

No sempre els missatges que vehiculen els mitjans audiovisuals són el més adients pels adults, i molt menys pels infants. El desenvolupament tecnològic ha afavorit una rapidíssima proliferació de tota mena de missatges que quallen en els ciutadans, cada cop més joves consumidors d’aquests productes. Aquest fet fa innegable la necessitat d’incloure l’Educació en llenguatges i missatges audiovisuals a l’escola, a la familia i a la societat.

Cal vacunar els nens el més aviat millor, i per fer -ho, cal educar-los com a espectadors. Com? Ensenyant-los com es fan, i a ser ells mateixos els que els produeixin els missatges, els pensin i així, a mida que van creixent podrán esbrinar el què s’ls hi està comunicant en profunditat. Només així tindrem ciutadans crítics i formats, protegits de l’allau d’informació sabent com filtrar-la en el seu profit.

La proposta que descric a continuació està pensada pels alumnes de P5, de l’etapa d’educació infantil.

Els nens s’asseuen en rotllana i escolten la narració d’un conte. En aquest cas, es tracta de la Serpenteta Clementina, una història d’animals inventada pels mateixos nens i que parla de l’acceptació de les diferències de cada individu.

Després, els nens dibuixen aquella escena del conte que més els ha agradat. El mestre/a agafa aquests dibuixos i en fa un muntatge audiovisual, ordenant-los tal i com es desenvolupa la historia. Sense saber-ho els nens han fet un Story Board de la seva història.

Aquesta és la part més creativa, les imatges mentals que s’han fet del conte es materialitzen en els seus dibuixos, són les seves pròpies imatges. Aquestes imatges van acompanyades d’una música de fons evocativa i amb subtítols en lletra de pal.

El mestre /a ha de tenir certs coneixements tècnics a l’hora de fer el muntatge audiovisual, en aquest cas però, l’ús del programa Imovie facilita molt la tasca per als profans. A mida que els mestres van experimentant, ells mateixos es converteixen en productors i guien les produccions dels alumnes. Junt amb la formació, aquest procés farà que cada cop l’aprenentatge sigui més útil per tots plegats.

Un cop finalitzat el muntatge, se’ls passa a classe. Els nens se n’adonen que són els seus dibuixos i que expliquen la seva història. En fan una tarjeta de presentación pels pares de manera que aquests puguin veure el conte col·lectiu que ha fet tota la classe.

L’objectiu principal, a més de gaudir de la narració i d’il·lustrar-la, és fer-los adonar que les històries que ells miren també han passat per un procés similar abans d’arribar al mitjà audiovisual.

Aquí cal una sessió de reflexió amb els nens i nenes per fer-los conscients del procés, que tot jugant, han realitzat. De retruc es treballa l’expressió oral, els valors de tolerància i respecte, i l’expressió escrita.

Helena Soriano Pons

Bibliografia:

Document l’Educació en Comunicació Audiovisual, aprovat pel Ple del Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual, en sessió de 10 de desembre de 2004. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual.

Els audiovisuals a l’aula. Aprendre a mirar. Les primeres passes. Els audiovisuals a l’Educació Infantil, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Autors: Cristina Bertran, Neus Casablanca, Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay, Mariona Pòrtules, Anna Vera i Raquel Vidal. Coordinació: Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay i Anna Vera.

Basat en fets reals

“L’adaptació de la nostra cultura a l’epistemologia de la televisió és gairebé completa; hem acceptat tan totalment les seves definicions de veritat, coneixement i realitat que la irrellevància ens sembla important i la incoherència ens sembla eminentment raonable.” Neil Postman

Fotografies de Víctor Colomer de la sèrie Barcelona és Hollywood.

El fet que una imatge estigui en una xarxa social, en la portada d’un diari, o en un compte particular d’Instagram atorga diversos graus de veracitat o condiciona la nostra visió de la imatge o del fet que s’explica a través d’ella.

L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix dels debats que es generen a l’aula cada vegada que un mitjà aprofita la seva credibilitat per fer reflexionar l’audiència sobre realitat i ficció i es trasllada en una experiència d’ensenyament i aprenentatge en el marc de la matèria de Cultura Audiovisual, on la creació de material en diversos formats: fotogràfic i audiovisual, planteja la reflexió al voltant de com formar espectadors crítics per afrontar el nou context de “postveritat”.

Aprendre a crear la pròpia opinió davant l’allau de versions i fonts que ens informen i que rebem, és bàsic en el moment en què estem immersos, on cada vegada és més necessari ser crítics i saber distingir entre allò que és veritat i allò que no ho és.

Per tractar aspectes sobre el tractament i la difusió de la informació a través de la imatge, una de les tècniques que va interessar més i que va generar més debat a l’aula és el fotomuntatge. Un dels exemples que es van treballar a l’aula van ser els fotomuntatges del periodista Víctor Colomer i com a través d’ells donava una nova mirada “cinematogràfica” a les ciutats.

Fent la recerca i l’anàlisi de les diverses propostes fotogràfiques d’aquest autor, van sorgir temes tant interessants com: el motiu de la utilització de blanc i negre en algunes imatges, la versemblança, l’engany, el context on apareixien aquestes imatges… i a continuació vam fer l’exercici de titular i escriure una breu article a peu de foto per aquestes imatges en funció del lloc on es trobessin: un museu, una portada de diari, un llibre de text, facebook… Ens aquests breus articles es desenvolupaven les idees de com en el context de publicació de les imatges (xarxes socials, diaris..) es permetien certs registres i llicències i com els espectadors, podien donar credibilitat a allò que estaven veient i llegint.

Finalment, com proposta de treball, vam anar a fotografiar llocs emblemàtics de Calella, i a través del retoc digital vam crear nous fotomuntatges on vam traslladar l’imaginari cinematogràfic de l’època daurada de Hollywood a la població de Calella.

Per aprofundir més en la temàtica sobre les falses veritats ara en el món audiovisual, a classe vam veure i comentar el fals documental El costat fosc de la Lluna dirigit per William Karel.

En el posterior debat que vam fer, va ser interessant observar, que tot i que per a tot el grup, era la primera vegada que havien vist el fals-documental, la majoria d’ells sabien que aquella ficció on s’explicava que el viatge a la lluna era un muntatge, feia temps que ja circulava per les xarxes, per diverses webs i en coneixien força detalls. De fet, molts d’ells atorgaven més credibilitat al que circulava al voltant d’aquesta fals documental que als fets reals en sí. I això va fer que s’haguessin de posicionar davant de com comprovar la informació del que s’estava explicant, mirar webs, i vam comprovar que hi havia gairebé més fonts que ho desmentien (i que argumentaven la falsa noticia amb múltiples evidències) que no pas les que explicaven la veritable notícia.

Així, a partir d’una documentació videogràfica recuperada de 9,5 mm que ens va proporcionar Festimatge, va sorgir la idea d’elaborar i construir relats plausibles que qüestionessin a través del llenguatge audiovisual les evidències documentals, de la mateixa manera com ho havia fer Karel, i ens vam proposar donar-los una altre vida, una altra mirada.

El procés va començar amb la sinopsis o breu guió i després es va fer una escaleta queta els va servir molt per al moment de l’edició ja que els permetia tenir ordenades les escenes. Per a fer aquest guió i que la història que s’anava a construir fos basada en fets reals calia fer recerca i trobar notícies de successos, que van tenir lloc en aquells anys i que els audiovisuals poguessin documentar. Així que va haver una tasca inicial de buscar idees per a la ficció a l’hemeroteca i cercar portades de diaris, revistes, personatges de l’època que servissin per construir les històries.

A banda d’això, tal i com havíem visionat als falsos documentals, es necessitava també de l’entrevista, és a dir, de falsos testimonis que corroboressin allò que volíem que ens expliquessin les imatges. Així que vam estar uns dies preparant, i lligant els elements que havien de construir aquestes històries més o menys plausibles. A continuació es va procedir a fer el guió il·lustrat , que es podia presentar en format fotogràfic o gràfic. Aquest es va elaborar per seqüències, anotant consideracions tècniques referents a la imatge (tipus de pla, angulació, transicions…) i al so (música, veu en off, efectes sonors…) que es farien servir en cada una d’elles.

Després es va muntar la informació que havíem aconseguit per a la ficció proposada. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials (completament reals, recreacions, testimonis…) i la música com a fil conductor o com a recurs dramàtic de l’audiovisual.

La filmació i part de l’edició es va fer fora de l’horari lectiu ja que no teníem prou hores per dedicar a aquest projecte. I el dia de l’estrena dels falsos documentals es va fer una avaluació compartida on l’objectiu principal d’aquesta fase era que l’alumnat reflexionés sobre el treball realitzat.

Així, a partir del recorregut iniciat en els debats, les propostes fotogràfiques i d’aquesta experiència audiovisual a partir dels falsos documentals, hem iniciat un camí que serveix per a construir aquest esperit crític tant necessari en aquesta era de la sobreinformació que estem vivint.

Fals documental

Gemma Paricio
Professora d’Arts Visuals
INS Euclides

El projecte educatiu del FIC-CAT

Des del seus inicis, el FIC-CAT Festival Internacional de Cinema en Català. Costa Daurada, ha defensat que el missatge audiovisual és una font de coneixements i de comunicació molt potent; que aquest missatge arriba directament a l’inconscient de les persones i crea en gran mesura l’imaginari dels més petits i, per tant, la seva concepció del món i la seva escala de valors.

L’alfabetització audiovisual passa per ensenyar els infants i els joves a interpretar el llenguatge de les pantalles. Si a més a més els alumnes aprenen a crear els seus propis muntatges audiovisuals, abordaran els visionats d’altres creacions (films, sèries, publicitat, informatius…) de manera diferent, i es podran enfrontar a qualsevol missatge amb més coneixements i amb un esperit molt més crític.

Amb aquest plantejament, i des de la 2a edició, el Festival està posant en valor i donant visibilitat als treballs fets pel professorat i per l’alumnat dels centres docents que creuen i veuen la necessitat d’aquesta alfabetització audiovisual i tecnològica, per tal que els nostres infants i joves puguin participar plenament en la societat i la cultura del segle XXI. D’aquesta manera va néixer la modalitat CENTRES EDUCATIUS del FIC-CAT, que incentiva la creació i projecta les produccions audiovisuals realitzades per totes les escoles i instituts dels Països Catalans que hi volen participar.

Els treballs presentats han d’haver estat elaborats pels i per les alumnes i/o amb la seva participació, i poden provenir de qualsevol centre públic, privat o concertat d’infantil, primària, secundària, batxillerat o cicles formatius. Han de ser realitzacions actuals, de qualsevol gènere i format (ficció, animació, documental, videoclip…), a títol individual o col·lectiu, i amb el vistiplau del centre i la responsabilitat d’un professor o professora que n’hagi fet el seguiment. La producció ha de tenir una durada màxima de 15’, en català, i cal haver-la inscrit al web en el període comprés entre octubre i març de cada curs escolar. El Festival té lloc, cada any, a la localitat de Roda de Berà la primera setmana del mes de juny.

A més, i des de la passada 11a edició, el Festival ha fet una passa més amb la voluntat d’esdevenir una plataforma que permeti la creació d’una xarxa col·laborativa i d’intercanvi entre el professorat que encara treballa, malauradament, de forma individual i poc generalitzada. En aquest sentit va organitzar una activitat paral·lela anomenada Trobada Professional de Professorat de Centres Educatius en què van participar els i les docents que tenien produccions seleccionades, així com les persones que treballen l’àmbit de la comunicació audiovisual a l’aula. La jornada va esdevenir un lloc i un espai de trobada i d’intercanvi d’experiències i materials, i on es van aclarir dubtes i metodologies i es va configurar una base logística per posar a l’abast de tots els centres les produccions realitzades. La Trobada també tindrà continuïtat.

Comitè organitzador del FIC-CAT

L’educació en comunicació, una prioritat pel canvi

Quantes vegades hem escoltat que els canvis espanten? Segurament és cert perquè ens atemoreix allò desconegut, però no podem obviar que vivim en un món en constant transformació. L’evolució –configurada per aquests canvis que espanten– s’ha convertit en rutina i no podem donar-li l’esquena. La societat futura, els actuals alumnes de les escoles i instituts, no s’hi pot quedar al marge i se l’ha d’educar amb suficient perspectiva. Considero que actualment hi ha mancances al sistema educatiu, necessitats que queden al descobert perquè s’educa en un altre compàs. O dit d’una altra manera, amb altres prioritats.

Una d’aquestes mancances és l’educació en comunicació, el tema sobre el que vaig fer el meu Treball de Final de Grau. L’any 2022, la meitat de notícies que circulin seran falses. Aquesta dada la recull un dels últims informes, “Prediccions Tecnològiques per al 2018”, de la consultora nord-americana Gartner. A més, afegeix que no hi haurà suficient capacitat ni material tecnològic per eliminar-les. Estem vivint l’era de la infoxicació, és a dir, cada dia ens arriben centenars d’informacions mitjançant diferents vies a les que no sabem quina credibilitat ni atenció prestar-li. Hi ha un excés d’informació molt evident i involuntàriament ens trobem sempre On pel que ens arribi sense saber actuar al respecte. La dificultat actual per tant, no és accedir a la informació com fa uns anys sinó, en rebre-la ser capaç de processar-la, comprendre-la, interioritzar-la i qüestionar-la amb l’objectiu d’estar ben informats. Això és l’evolució, el canvi que s’ha d’explicar. Molts joves no ho tenen clar i associen el moment actual amb l’era de la fàcil informació.

Davant d’aquest panorama, és fàcil plantejar-se una pregunta: S’educa a la societat futura amb prou perspectiva? S’hauria de fer alguna cosa perquè això canviï abans que no sigui massa tard. Sóc de les que pensa que és una bona elecció apostar pels joves, a llarg termini són ells els que canviaran el futur. Per aquest motiu, considero que el problema s’hauria d’eradicar des de baix.

Haurem d’ensenyar-los a comprendre el món mediàtic –o almenys despertar-lis la curiositat per fer-ho– si volem que conformin una societat amb millor perspectiva i amb una visió més crítica dels mitjans. A dia d’avui, encara tenim prou marge i entenc que els canvis espantin –inclús recolzo que es pugui seguir compartint aquesta idea–, però mai s’hauria d’utilitzar com a justificació. No deixa de ser una excusa que impedeix avançar. I més, amb l’educació, que juga amb el futur de tots.

Estel Simó i Morales
Periodista