Ens hem parat mai a pensar, els adults, en com utilitzem el mòbil i les tecnologies en general? Ens hem plantejat si aquests usos són assenyats i positius? Hem visualitzat quines són les referències dels nostres fills? Ens hem plantejat si les nostres accions seran imitades quan siguin ells els qui utilitzin aquestes tecnologies de forma autònoma? Hem fet alguna acció preparatòria, quan ens hem comprat o hem comprat un aparell als nostres fills, encaminada a generar un bon ús i aprofitament de les virtuts d’aquests aparells?
El principal agent educatiu transmissor de valors és la família, però n’hi ha d’altres: evidentment, l’escola, però també l’entorn social, els companys i amics i… les pantalles. Les pantalles, per exemple, sense la conducció necessària, poden tenir un efecte molt més sòlid i profund que qualsevol acció familiar i escolar, per bé i per mal. D’altra banda, en general, escola i família no s’ocupen gaire de l’educació digital, de manera que les pròpies pantalles es converteixen en agents educatius.
La pantalla connectada a internet és, certament, un finestra oberta al món, a tot allò que hi ha de bo i de dolent. Què ens fa pensar que, amb un eina tan potent, sense cap tipus d’intervenció adulta els nostres fills sabran triar bé el seu itinerari? L’exposició continuada a les pantalles en solitari pot generar en els menors confusions i consolidar-los valors erronis i nocius. Sense una intervenció positiva i consistent del món adult en el consum de tecnologies, els danys poden ser colossals.
Darrere de cada cerca, darrere de cada foto penjada, darrere de cada like, darrere de cada comentari, darrere de cada vídeo… hi ha una finalitat i una expectativa, però també hi ha uns valors subjacents. Algun agent educatiu ha treballat els valors digitals? Tant l’escola com la família treballen els valors, cadascú en el seu àmbit, i alguns són coincidents, i així l’acció es complementa. Però, ho fan en el nou paradigma de la societat del coneixement o resten encara en la societat industrial que van viure els adults fa uns anys, quan eren ells els educats i no existia cap d’aquests nous aparells i serveis? Dit d’una altra manera, qui explica la diferència entre l’amistat d’un company de classe i la d’un amic a la xarxa, la diferència entre comprar en una botiga real o en una botiga virtual, entre jugar al pati o a un videojoc online, entre dir m’agrades a la cara o en la pantalla…?
Quan arriba l’adolescència la personalitat es dispara en múltiples direccions: apareix la rebel·lia, s’accentua un viu i intens desig d’experimentació, es desperta la necessitat de reconeixement de l’entorn social, el culte a la imatge, es practica el qüestionament i desafiament de les normes, arriben les primeres escomeses amoroses, es descobreix un nou cos i amb noves possibilitats… Què esperem dels nostres fills a aquesta edat, amb la combinació del còctel hormonal i les possibilitats del món digital, si no ens hem preparat nosaltres ni els hem preparat a ells específicament per això durant la infància? Doncs que el que ja és inevitable de per si (les combulsions de l’adolescència) prendrà una nova magnitud i abast que, en ocasions, pot causar danys innecessaris i irreparables.
La societat no ofereix sempre la seva millor cara ni els millors valors per aquests canals: el culte a la imatge, els estereotips sexistes, el masclisme, el classisme, el consumisme, el racisme, la xenofòbia, la intolerància, la violència… Qualsevol tipus de desigualtat i de discriminació troba en aquests canals llibertat per expressar-se i arribar als nostres joves, que si estan tous en la seva formació o, simplement, s’hi presenten sols, n’esdevindran víctimes. També trobarem a internet els valors contraris, però més difícilment hi arribaran sense la conducció adulta.
Potenciament, els llocs per on ficar la pota són múltiples i es produeixen oportunitats constantment, a cada acció: infoxicació, ciberassetjament, tecnoaddiccions, sexting, phubbing i una llarga llista que mai s’acaba són conceptes nous (alguns s’estan formant tot just ara mateix) que han nascut en l’escena digital i que tenen un denominador comú: la percepció errònia que no són perills que ens afectin, de manera que no ens n’ocupem fins que no tenim constància que ja han tingut efectes en nosaltres o entre els nostres. I acostuma a ser tard.
L’ésser humà sempre ha comès errors, però mai els havia deixat tan ben documentats com ara. Estan preparats els nostres fills per posar-se en circulació pel món virtual, exposar-hi els seus errors i acceptar-ne les conseqüències que se’n puguin derivar, tant en el present com en el futur? Com gestionaran el rastre que deixin en l’entorn virtual, la seva petjada digital, quan algú la utilitzi de forma malintencionada o, simplement, la utilitzi?
La seguretat a internet no existeix, però sí que existeixen els comportaments segurs. Tothom hauria de conèixer els valors subjacents i aplicar-los en el seu itinerari digital. Llavors, és necessari treballar els valors de sempre, però en la seva manifestació concreta de l’entorn digital. I, sobretot, pensar que participar en l’experiència digital de manera conscient i responsable és la millor educació que podem donar al nostre entorn.
Gerard Vilanova
Tic Activa
