Categoria: Articles

Les nostres escombraries electròniques

Des de que va aparèixer el primer smartphone al 2007, s’han fabricat i venut més de 7.100 milions d’unitats. Amb ells hem estat en contacte amb els nostres estimats, hem fet fotos, hem trobat com anar a un lloc determinat, ens hem divertit, hem aprés… ens han estat útils fins que, ups!, la bateria ha deixat de funcionar, la pantalla s’ha ratllat, s’ha fet massa lent o hem trobat un model nou que ens sembla molt més a la moda. Patim obsolescència programada i obsolescència estètica.

I què hem fet d’aquest aparell que ja no ens serveix o no volem? Què s’ha fet dels 3 milions de tones que es van recollir d’e-waste (escombraries electròniques) de petits aparells com el nostre només al 2014? On han anat a parar els materials que els composen? Què es fa del plàstic, el vidre, les terres rares, els materials perillosos per a la salut, els minerals de conflicte que tanta sang han costat, quan s’acaba la vida útil dels nostres mòbils?

S’estima que menys d’un 16 % dels mòbils es reciclen. I és que reciclar un aparell que ni tant sols ha estat dissenyat per a poder ser reparat (amb pega a les bateries, cargols exclusius per cada marca, mides micromètriques…) és extremadament complicat. Sovint es trituren i es fonen però, degut a la gran quantitat de substàncies diferents que contenen, aquest sistema és molt ineficaç per a la recuperació de materials. No obstant, si tots aquest aparells rebessin un tractament adequat s’extraurien (i, per tant, estalviarien) 16 milions de tones de ferro, 1.9 de coure, 300 d’or… seria una valuosíssima mineria urbana.

Malauradament, la majoria de les nostres escombraries electròniques acaben en abocadors il·legals en països en vies de desenvolupament, conformant una mineria tòxica amb pràctiques altament perilloses per a la salut com els banys d’àcid, la crema de cables, l’emmagatzematge d’elements nocius… En un dels llocs més contaminats del planeta, Agbogbloshie que abans era un aiguamoll on la població d’Accra, la capital de Ghana, pescava, joves cremen cables per tal d’obtenir el coure de l’interior i vendre’l per uns cèntims. Aquest cables contenen plom que directament contamina l’ambient i la sang de les persones que hi tenen contacte. I no només plom, les persones que reben la nostra porqueria electrònica en les seves terres pateixen malalties causades per alumini, arsènic, vanadi, mercuri, crom, etc.

Podríem gaudir d’aquesta tecnologia que tant ens agrada i tant útil ens resulta sense contaminar el medi ambient, sense perjudicar la salut d’altres quan la deixem de fer servir? Doncs sí, en primer lloc complint les lleis, com la convenció de Basilea que regula el moviment entre països de deixalles perilloses. I evidentment regulant i prohibint l’obsolescència programada. Dissenyant els aparells per a que es puguin reciclar adequadament quan acabin la seva vida útil. I a nivell individual, pensant i repensant dues i tres vegades si realment necessitem un aparell nou, quins criteris respecte a la seva útil considerem quan l’escollim, què en farem quan ens deixi de ser útil…

Eva Vidal
Directora acadèmica del CCD de la UPC
Fotografies: The e-waste tragedy

 

Arriba l’hora de l’Educació Mediàtica

Fotografia: Berta Alfageme Cerdán

L’auge dels mitjans de comunicació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) és un fet i, la realitat, el dia a dia (ens agradi o no), passa per estar al dia de les noves tecnologies i les xarxes socials. Els alumnes cada cop reben més “missatges” audiovisuals, publicitaris, on line, etc. i, perquè puguin analitzar-los, interpretar-los per poder valorar-los i tenir una visió crítica, algú ha d’orientar-los en aquest camí i facilitar-los-hi les eines necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, pel context en què ens movem, l’escola hauria de tenir actualment un paper clau. En un món on la petita i gran pantalla, els mitjans de comunicació, les marques, la publicitat, les noves tecnologies estan molt presents en les nostres vides fins al punt de poder arribar a influenciar-nos, la competència audiovisual, mediàtica, hauria de tenir cabuda a l’aula. I és que descodificant i posant els múltiples i diversos inputs que rebem en el seu context, es poden arribar a entendre moltes de les coses que passen avui en dia al món i ens poden donar un cop de mà a l’hora de moure’ns amb més facilitat per ell. Per tant, sí, si partim de la base que l’escola ha d’ajudar els alumnes a entendre el món, l’anàlisi crítica hi hauria d’estar present.

A Finlàndia, país referent en educació, l’Educació Mediàtica i l’anàlisi crítica dels mitjans tenen des de fa temps un paper destacat a l’aula. Com explicava en el seu dia la periodista Anna Montero en l’article L’Educació Mediàtica: què fa Finlàndia?, en algunes ciutats, com Tampere, comptem amb una figura anomenada “pedagog mediàtic” que “visita les escoles per ensenyar al professorat com utilitzar eines tecnològiques i com fer-ho amb finalitats pedagògiques”. Altres escoles, per exemple, a Espoo, prop de Helsinki, “estan formant un professor per centre per tal que sigui una mena d’assessor en mitjans de comunicació o educador mediàtic”. A països com Suècia i Dinamarca, l’Educació Mediàtica també està present a l’aula. Ara Itàlia sembla ser que destinarà aquest any 12 milions d’euros al cinema a les escoles. A Espanya també alguna cosa s’està movent últimament en aquest sentit. L’Acadèmia de Cine mira de convèncer el Govern amb una sèrie de propostes per facilitar la integració del cinema a l’aula, entre les que hi figura la confecció d’una llista de 30 pel·lícules espanyoles imprescindibles.

Fotografia: Berta Alfageme Cerdán

És evident que el model de vida actual no és el mateix que hi havia fa uns anys. La societat, tot el que ens envolta, està en continua transformació i, per tant, les regles del joc tampoc haurien de ser les mateixes, si més no s’haurien d’adaptar a la nova realitat. I el sistema educatiu no hauria de ser una excepció. Des de la meva experiència en els dos camps (el mediàtic i l’educatiu), crec que, avui en dia, és fonamental que els alumnes sàpiguen accedir a les fonts d’informació i ser capaços de posar-les en valor amb la resta d’informacions perquè n’extreguin la seva pròpia actitud crítica i creativa. Actualment, malauradament, això només sembla que és possible en aquells centres on la matèria és present a l’aula gràcies al suport de l’equip directiu i amb la voluntarietat del professorat.

Sóc de les que penso que sense emocions no hi ha aprenentatge. Els alumnes treballaran amb més ganes i serà més fàcil que aprenguin els diferents continguts si ho fan a través d’aquells instruments, d’aquelles eines, que els motiven i que els mantenen actius tot i que això no sempre és possible fer-ho. És un dels reptes del sistema educatiu actual, com també ho és la formació del professorat, que hauria d’anar lligada a la metodologia. Seria bo que el Departament d’Ensenyament i els diferents organismes i agents implicats s’asseguessin i ho posessin sobre la taula. La realitat ho demana. Si més no, parlem-ne.

Gemma Monreal Rius
Periodista i filòloga

Per una alfabetització mediàtica (i crítica)

Fa 50 anys, el pedagog brasiler Paulo Freire (1921-1997) publicava L’educació com a forma de llibertat, on s’introduïa el concepte d’Educació bancària, un mètode pedagògic molt (massa) estès i caracteritzat per tractar els estudiants com recipients a omplir pel professorat, alhora considerat com a única font de coneixement dins l’aula. Al 1968, Freire escrivia la que seria una de les seves obres més influents: La pedagogia de l’oprimit, que seria publicada al 1970 i que plantejava la necessària antítesi d’aquella pedagogia bancària basada en la verticalitat de la transmissió de coneixements, a través del que es va batejar com a alfabetització crítica. Un concepte complex, també conegut com a educació problematitzadora, que podríem resumir com un procés educatiu que considerava l’alfabetització de l’alumnat com un fenomen indisociable del seu empoderament, i que buscava la presa de consciència de l’alumnat a través del diàleg i la lectura el món que l’envoltava, a partir de les paraules que el representaven. Una realitat social, econòmica i cultural que fins que es produïa aquesta alfabetització crítica tenia el significat i valor que les elits volien que tinguessin. D’aquesta manera se li donava la volta a la truita i qui fins aleshores controlava el discurs i/o la realitat, ja sigui a través dels mitjans de comunicació o d’una visió de l’educació acrítica pura i exclusivament memorística, en perdia el control. L’alumnat era ara, a més d’un receptor o recipient, un emissor crític i amb poder de generar el seu propi discurs, capaç d’influir en el món que l’envoltava com un ésser humà lliure i conscient de sí mateix.

Però tot i que mig segle després l’alfabetització crítica pot semblar un concepte superat, per assumit, aquesta afirmació no és més que un miratge, ja que l’educació bancària sembla haver-se apropiat de les consciències d’una part important de la societat, si no de tots nosaltres sense distinció, de forma quasi imperceptible i des de fora de les aules. O, al menys, això podem dir a pocs dies de la cloenda de les Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia amb l’esperançador subtítol d’Educació Mediàtica per a una societat crítica. Jornades que, al llarg de quatre dies, han reunit estudiants, professors i professionals del món de l’educació, la comunicació i la informació, per a compartir i intercanviar experiències, opinions i possibles solucions apostant per una alfabetització, o educació, mediàtica, que o bé és crítica o no podrà ser de cap de les maneres.

Ja que, com s’ha pogut sentir durant aquests dies, els mitjans de comunicació i els seus tentacles tecnològics, amb la forma de dispositius tan quotidians com telèfons mòbils, tauletes o ordinadors, són ara els invisibles hereus d’aquella educació bancària que ha trobat el seu vestit a mida en un ús de les TIC perillosament interessat. La democratització dels mitjans de comunicació i la llibertat d’expressió que potencialment permeten aquestes tecnologies han aconseguit expandir i perpetuar determinades formes de pensar, sentir i entendre el món a una velocitat, la de la xarxa, sense precedents. Especialment, que no exclusivament, en aquells que han crescut entenent el món i la seva realitat més immediata a través d’aquests mitjans sense eines per reflexionar sobre la seva influència i, per tant, per a reflexionar-se a sí mateixos i als altres. I més si tenim en compte que l’accés a la realitat que ens envolta es fa majoritàriament a través de mitjans de comunicació i informació generalment gestionats per una poderosa i petitíssima minoria de forma privada. El que implica que els continguts i valors morals i conductuals a transmetre els decideixen uns pocs, amb uns interessos socials, econòmics, culturals, ètnics i de gènere molt determinats, i des d’esferes alienes a qualsevol tipus de sobirania i poder de decisió per part dels ciutadans que consumim aquests mitjans. És cert que, davant d’aquest fet, que pràcticament podríem catalogar com a segrest de la consciència o de cultura assistencialista però mai lliure o pròpia, creix el suport a una educació reglada i obligatòria en mitjans de comunicació i informació, però no n’hi ha prou.

Perquè a més del fet que aquest suport és insuficient degut a la manca de suport institucional, encara falta un element bàsic: la formació d’un professorat que, alhora, sigui capaç d’alfabetitzar mediàticament, i des d’una perspectiva crítica, els seus alumnes. Una formació per a formadors que, si bé existeix de forma externalitzada o autodidacta i majoritàriament dins el temps de lleure del professorat, no rep l’atenció i espais que serien, més que desitjables, necessaris. Un dels cavalls de Troia de l’educació bancària consistia en la manipulació de les masses a mans de les elits fins a aconseguir que els objectius d’aquestes últimes fossin assumides per la resta de la societat com a propis, i com si es tractés d’un fet natural i indiscutible. El que implica que, no ja en una educació sinó en una cultura bancària que sobrepassa amb molt les parets de les escoles, l’absència d’una alfabetització mediàtica crítica no només pot generar un alumnat perillosament depenent, sinó una societat inconscientment oprimida des del primer a l’últim dels seus membres.

Eduardo Martínez Gómez

Tres preguntes sobre educació i relats de marca

És ben paradoxal: tots sabem què és una marca, però, sabríem explicar-ho amb precisió? Estem tan envoltats de marques, tan acostumats a la seua presència que no ens aturem ni un minut a pensar-les. Us plantejo la primera pregunta:

Què és una marca, a hores d’ara?

No, una marca no és (només) un logo.
No, una marca no és (només) el nom d’un producte.
No, una marca no és una empresa.

La qüestió sembla més complexa. A hores d’ara, una marca és sobretot una forma de comunicació, un format que es pot aplicar a qualsevol “cosa”: a unes vambes, a un mòbil, a un museu, a un club esportiu, a una ONG o a una persona. Tu també pots/podries ser una marca. En començar el segle XXI, una marca és, fonamentalment, identitat visual (logo i colors), identitat narrativa (relats al voltant de la marca) i identitat axiològica (valors identificadors). El concepte marca ha trencat els límits de l’empresa i l’economia i ha entrat de ple en l’àmbit de la comunicació.

Un anunci és un relat de marca?

Diria que un anunci solt no constitueix un relat de marca, que el relat de marca resulta de la suma de diferents campanyes publicitàries i diversos anuncis, de l’empaquetat dels productes, dels espais de venda, de les múltiples accions comunicatives d’una l’empresa.
Després de l’anomenat narrative turn, la narrativitat sembla el centre de tots els processos comunicatius. Els partits polítics, les empreses, els equips de futbol, els periodistes, les associacions, els museus, els publicistes… busquen relats i intenten explorar i explotar el seu capital narratiu.

Bàsicament, un relat de marca intenta construir un món que resulte atractiu i convincent per als consumidors. És sempre un relat breu, de comprensió fàcil i immediata, que transmet (amb comptades excepcions) una visió eufòrica de la realitat, lligada al consumisme.


remédios naturais de cura cialis genérico Portugal remédios para laringite
definição de remédio viagra genérico Portugal remédios caseiros naturais

Com introduïm els relats de marca en l’ESO?

Si els relats de marca són tan omnipresents en la societat actual, si són considerats la màquina de persuasió més potent dels nostres dies, no haurien de formar part del currículum de l’ESO? Com?

Deixeu-me dir, humilment, que m’espanten alguns projectes escolars (teatre, ràdio, música…) que semblen pensats per a la difusió festiva i acrítica dels relats de marca més celebrats pels grans mitjans. M’agrada pensar que –en el marc de l’educació en comunicació– és possible un enfocament comunicatiu que ensenye a entendre que és una marca en la nostra societat. Un enfocament narratiu que ensenye a llegir aquests nous relats tan canviants i tan iguals. Un enfocament interdisciplinar que transpasse l’anàlisi formal i aborde el context social i econòmic. En definitiva, un enfocament crític que incite a pensar el món des de l’aula. Al meu parer, escola vol dir també actitud vigilant i responsabilitat comunicativa.

Pilar Alfonso Escuder
Professora de Secundària

Creix el suport a una assignatura sobre Educació Mediàtica

Aquest passat febrer els degans de l’Asociación Española de Universidades con Titulaciones de Información y Comunicación (ATIC), van donar suport a la iniciativa proposada per la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) per a que la propera Llei Educativa de l’estat espanyol inclogui una assignatura obligatòria sobre els mitjans de comunicació, i la seva tasca com a servei públic, en el currículum prescriptiu. Una proposta plantejada des de l’ATIC de cara als cursos de secundària, i que du a les portes de l’administració el clam alçat des de fa temps per plataformes i organitzacions que, com en el cas d’AulaMèdia a través del Manifest per l’Educació en Comunicació signat al 2004, porten anys demanant una educació mediàtica pràcticament orfe d’ajudes institucionals sòlides. I això que al 2008 el Parlament Europeu aprovava la introducció d’una assignatura d’educació mediàtica a les escoles.

Però tots aquests moviments, que sí que van fructificar de forma vinculant en altres països, no van rebre aquí el suport que hauria estat desitjable, més enllà d’iniciatives reguladores com el Código de autorregulación de contenidos televisivos e infancia, o d’altres més enfocades a l’alfabetització de la societat a través de les escoles com el Llibre Blanc. L’educació en l’entorn audiovisual, sortit del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Podria dir-se que la resposta institucional va ser el silenci: senzillament, no es va crear cap organisme oficial que se n’ocupés.

Un panorama que podria canviar ara gràcies a aquesta iniciativa dels degans de l’ATIC, que es suma a la llarga llista d’organitzacions que hi donen suport exposant, també, la necessitat d’estendre aquesta formació a la totalitat de l’alumnat a través de material didàctic audiovisual d’anàlisi i generació de continguts, que seria possible gràcies a dotacions per a un mínim equipament per a la producció audiovisual a les escoles. Tot plegat amb l’objectiu de fer de l’alumnat un subjecte social crític, i per tant més lliure, en una societat que, tal i com es reclama des d’alguns sectors del món educatiu i del periodístic, corre el risc de perdre la seva autonomia personal i social sota la pressió d’una xarxa informativa i comunicativa cada cop més poderosa i normalitzada.

I és que l’omnipreséncia de la xarxa d’Internet com a eina d’informació i comunicació d’us quotidià, l’aparició de neologismes com postveritat, la proliferació de dispositius i tecnologies amb els que accedir-hi, el seu perfeccionament tècnic o l’us i abús comunicatiu a través de xarxes socials digitals, són només alguns dels factors que certifiquen el grau de mediatització de les nostres societats (tecnològicament) avançades, en les que la pantalla, o pantalles, sovint es converteixen en l’única finestra des de la que ens relacionem amb els altres i el món que ens envolta de forma visible per a una part creixent de la ciutadania.

Potser per això, iniciatives com la impulsada pel CAC, sota el nom d’Educac, i que oferirà durant el proper curs 2017-2018 un programa d’Educació en Comunicació per a escoles públiques i concertades i que abarcarà des de l’aprenentatge del llenguatge audiovisual fins a l’us responsable de les xarxes socials, han adquirit un cert ressó mediàtic que no ha aconseguit superar un dels majors obstacles als que s’enfronta l’educació mediàtica: el tebi suport que reben des de les diferents administracions educatives. Un fet denunciat des d’instàncies com l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB), que l’any passat proposaven quinze eixos d’acció educativa per a una formació en mitjans de comunicació com quelcom indispensable dins una societat democràtica que depén d’una llibertat personal i social estretament vinculada als mitjans de comunicació que tots nosaltres, en major o menor grau, consumim.

Uns mitjans de comunicació que semblen estar recollint i potenciant la repercussió pública d’un debat “cada vegada més viu sobre el que està passant a les xarxes socials” en paraules del vicepresident del CAC, Salvador Alsiu, qui també adverteix que tot i els avenços cal “formació de base i sensibilitat” per al professorat que vulgui incorporar-se a aquesta alfabetització que, sota el braç de l’ATIC i amb l’explícit recolzament de la FAPE i altres organitzacions, arriba ara a les portes del ministeri d’educació. Creuem els dits.

Eduardo Martínez Gómez