Els negociants, de Goma, la capital administrativa de la província de Nord Kivu, República Democràtica del Congo (RDC), que compren el coltan procedent de les mines de Masisi, Walikale o Lubero, no saben que aquest mineral s’utilitza principalment per obtenir el tàntal; no saben que amb aquest metall es fabriquen condensadors; no saben que aquests condensadors son peces fonamentals pels terminals anomenada “d’alta gama”; tampoc saben quin preu te aquest mineral en el mercat asiàtic, ni quin efectes tindria en el mon de la tecnologia la seva desaparició. Diuen no saber que passa més enllà de la frontera i tampoc el que passa en el seu propi país.
En la mateixa ignorància vivim nosaltres com a consumidors/es dependents del telèfon mòbil, la tauleta, l’ordinador i de tots aquells aparells electrònics dels que gaudim i que ens fan la vida més fàcil. No sabem, ni sembla interessar-nos massa que hi ha darrera de cada nou smartphone que surt al mercat: Que passa a les mines de coltan a la RDC? a les fàbriques de components a Malàisia? O a les grans deixalleries on els nostres aparells “obsolets” esperant milions d’anys a desaparèixer?
En un mon globalitzat on les xarxes socials són l’eina més potent de comunicació, les noves tecnologies en permeten emetre en temps real, compartir imatges, tenir converses a milers de quilometres, i viure en un mon virtual. Podem dir doncs que no tenim accés a la informació? O serà que ens estem convertint en ignorants selectius còmplices de les empreses i governs que obviem donar veu i visualitzar l’altre cara de la tecnologia?
Quan per atzar ens arriben notícies sobre milions de persones mortes, milers de dones violades, de nens soldats, d’adolescents que abandonen l’escola per treballar a les mines o per prostituir-se, d’infants que moren per manca d’aliments, aigua, o vacunes; d’aigües que es contaminen, de terres que s’empobreixen, de mines que s’enfondran, de comunitats destruïdes… creiem que parlem d’un altre món, un món que no te res a veure amb nosaltres amb la nostre vida quotidiana o amb els nostres hàbits, un món amb el que no ens sentim identificats ni vinculats. Però malgrat sentir-nos-en aliens, tots i totes hi estem constantment connectats.
Els nostres mòbils de darrera generació han vist la llum gràcies al coltan, la cassiterita la wolframita i l’or, els minerals coneguts com 3TG, minerals de conflicte o minerals de sang, procedents de zones de conflicte com l’est de la RDC. D’aquesta activitat econòmica en malviuen milers d’homes i dones; nens, nenes i joves i provoca la vulneració dels seus drets fonamentals, la violència sexual i la dominació patriarcal que pateixen les dones, i la misèria en la que viuen aquest treballadors, les treballadores i les seves famílies.
El govern congolès i la comunitat internacional no desconeixen aquesta situació, ans al contrari, les mateixes institucions internacionals com Nacions Unides han documentat reiteradament la vinculació entre l’explotació dels recursos naturals de l’est de la RDC, principalment el coltan, amb la vulneració flagrant dels drets humans de les persones i comunitats que tenen com a medi de vida la mineria artesanal.
Aquestes denuncies i el pes de les organitzacions internacionals han obligat a les autoritats locals i als actor implicats a emprendre mesures per regular el sector miner, començant per la certificació de mines lliures de conflicte. Però la manca d’inversions per part de les empreses i els governs per garantir la traçabilitat dels minerals i la transparència en la cadena de subministrament dels importadores han fet que l’extracció i comercialització d’aquest minerals es segueixi desenvolupant de manera fraudulenta i contribuint a l’economia de guerra en aquesta regió.
Després de més de quinze anys de presència de soldats de nacions unides, amb el major nombre d’efectius que qualsevol altre conflicte en el mon, la regió segueix vivint en el caos. Els diferents grups armats vinculats al propi exercit congolès, a l’exercit de les veïnes Rwanda i Uganda, o a les milícies Mai-Mai segueixen atacant a la població, saquejant les comunitats i controlant l’activitat minera, i tot degut a l’avarícia del govern i dels actors sòcio-polítics locals, a la geopolítica dels països veïns, i a la cobdícia d’individus, organitzacions i empreses per enriquir-se sense importar a costa de que.
La població s’enfonsa en la pobresa, sota el pes de la corrupció i la mala governança. La titularitat de la terra i l’explotació de la mateixa per part de les autoritats tradicionals i de la població autòctona es qüestiona i queda sotmesa als interessos de les administracions regionals, nacionals i internacionals i de les empreses que obtenen llicències d’explotació i comercialització per vies paral·leles, de manera que el país deixa de recaptar milions d’ingressos de l’activitat minera en favor de la població mentre uns pocs es contentes amb les engrunes en benefici propi.
I a l’altre part de mon la industria de la telefonia mòbil, l’eix vertebrador de la nostra societat de consum, ens bombardeja amb els seus productes, models d’un tipus de vida basat en les aparences, la popularitat i els “like”, que ens aboca a la mediocritat, la dependència i a aquesta còmoda ignorància en la que ens sentim còmodament instal·lats.
Aquests mil·ligrams de tàntal que portem a la butxaca, i dels que ens hem tornat totalment dependents tenen un cost que va més enllà del que podem pagar, una història, una vida pròpia que no podem permetre que quedi en l’oblit.
Text: Carme Altayó i Martí
Fotos: Gemma Parellada. Reporting Africa