Categoria: Articles

Resulta imprescindible situar el cinema i l’audiovisual en l’espai comú de les cultures, els coneixements i els aprenentatges dels quals formem part, i deixar de pensar-los com a aliens. Des de principis del segle XX, les societats occidentals estan travessades pel cinema, l’audiovisual i els mitjans de comunicació audiovisuals. Amb ells s’han configurat i es configuren els nostres imaginaris i també els grans espais d’aprenentatge lingüístic, ètic, emocional, estètic, social, historiogràfic, científic i econòmic. Actualment, gran part de la informació es rep en format audiovisual i, per aquest motiu, s’ha de pensar com gestionem l’ús i el consum cinematogràfic a les aules, per tal de conviure amb aquesta part de la nostra realitat de forma sostenible.

Davant del consum indiscriminat d’imatges, a temps complet i multipantalla, potser hauríem de plantejar una certa dieta que permeti restituir les formes de participar de la recepció. El respecte a l’elaboració i la construcció dels relats cinematogràfics, i conseqüentment de l’autoria, passen, segons el nostre parer, per una operació de reeducació de la mirada, de manera que l’experiència emocional, l’anàlisi i la interpretació es realitzin en moments adequats on els sentits del film o de la producció audiovisual puguin desplegar-se amb l’atenció necessària.

L’ensenyament de la història i dels llenguatges del cinema i la cultura audiovisual ha de contribuir a reinstal·lar el respecte per les obres. Es tracta de reconèixer l’especificitat de la representació cinematogràfica en tota la seva complexitat, però sense desestimar la manifesta influència que té en altres camps del saber contemporani, i viceversa. S’haurà de saber conjugar, amb la resta d’aprenentatges, l’habilitat de pensar els enunciats audiovisuals des dels diversos àmbits que els construeixen i en els que incideixen: des dels llenguatges, les diverses narratives, la història estètica, la seva relació amb la contemporaneïtat de producció i recepció i també des de la indústria i la seva evolució. Els horitzons que s’obren són vacunes precises contra el consentiment, com a actitud majoritària, davant de qualsevol discurs audiovisual. En el fons, es tracta de millorar la relació amb l’entorn a través d’allò que aquest produeix, expressa i representa mitjançant el cinema i l’audiovisual, del que en són part ineludible.

Marta Nieto Postigo
Drac Màgic

El nostre país viu en una anomalia amb l’educació o alfabetització mediàtica i audiovisual. Ja fa força anys que el Parlament va aprovar dues lleis, la del cinema i la d’educació, que n’estableixen uns preceptes claus i complementaris: que al disseny curricular de l’educació primària i l’ESO, una de les competències bàsiques ha de ser la comunicació audiovisual; i que ha d’establir-se uns programes de formació en la cultura cinematogràfica i audiovisual integrats al sistema educatiu, amb la participació directa del Govern i del conjunt de la indústria audiovisual.

Són eines legislatives de primer ordre, nascudes gràcies a l’esforç d’entitats i d’experts que van -vàrem- defensar-les decididament durant el tràmit parlamentari, però que continuen pendents de materialitzar-se. I això malgrat la dilatada experiència d’entitats com AulaMèdia i d’altres en aquest terreny, que permetria una ràpida i exitosa implementació d’aquests continguts a les escoles. S’han fet moltes coses, sí, però encara estem situats en el terreny de la voluntarietat del professorat i dels centres educatius, mentre sí que s’han desenvolupat programes educatius vinculats a les TIC, com el mSchools, on les autoritats educatives s’hi han implicat a fons.

Pensant en el futur, seria bo que l’alfabetització mediàtica i audiovisual respongués alhora a dos objectius que caldria coordinar eficaçment: l’educació en la mirada crítica als mitjans de comunicació –des de la publicitat als noticiaris- amb l’educació dels llenguatges cinematogràfics i audiovisuals. Un coneixement indispensable per estimar i valorar les seves creacions –les de fora i les produïdes a Catalunya- que són fonamentals per entendre la cultura i l’art dels segles XX i XXI.

Serveixi com exemple d’aquesta apel·lació a relligar aquests dos objectius el fet que hagin aparegut, quasi simultàniament, dues convocatòries per al finançament de projectes educatius, que no només estan desconnectades entre si, sinó que obeeixen a prioritats molt allunyades: una, provinent del subprograma Media de la UE per a la promoció de la cinematografia i l’audiovisual europea com a elements educatius a les escoles; i l’altra, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per a l’elaboració de material didàctic i de recursos educatius en llenguatge audiovisual per al curs vinent, en el que els continguts informatius o periodístics seran, de llarg, els prioritaris.

Daniel Condeminas i Tejel
Consultor en comunicació

Ja fa uns quants anys que el concepte d’educació mediàtica o educació en comunicació ha començat a prendre una gran rellevància gràcies tant a l’impuls d’organitzacions socials i polítiques com als esforços incommensurables de grups de docents. En tot cas, tots han fet una aposta pel desenvolupament d’una capacitació mediàtica de la societat en general, que vagi més enllà del simple consumisme mediàtic que vivim avui.

Les pantalles, això és ben clar, han canviat i aquesta divergència de formats de presentació i, per tant, de consum, ja fa temps que reclama un espai en què es presenti la realitat tal com és. Ni tots els productes són fenomenals i meravellosos ni les persones que els consumeixen són conscients de com consumir-los. És per això que el primer handicap que té aquesta aposta és posar en valor la necessitat d’una qualificació i capacitació en el consum. Avui llegim que els mitjans han pres el poder en els nostres espais de vida social, educativa, política, etc… però siguem realistes: ¿això no deu venir per una falta d’interès a negar-se a consumir continguts que no aporten res perquè és més fàcil deixar-se portar per la massa que no pas anar-hi en contra?

En els plans educatius de les diverses etapes, l’educació mediàtica es va introduint de forma tímida, mentre que hauria de tenir un pes específic igual que altres continguts. Confonem educació mediàtica amb aprenentatge tecnològic, quan són diametralment oposades. Per tant, afinar el punt de mira des de petits és bàsic. Des del meu punt de vista, la incorporació dels recursos mediàtics des de la infantesa promourà un públic consumidor crític (aquest aspecte que tant s’està reclamant que els alumnes adquireixin des que vam començar a parlar de competències).

Però, clar, això ens porta a una altra pregunta: aquesta formació crítica en el consum de mitjans no ve mediatitzada pel sistema de valors, creences i nivell ètic i moral del formador? En conseqüència, crec que caiem en una divergència de pensament, davant la necessitat d’una formació crítica i objectiva, la qüestió de si qui la porta a terme realment la fa des del seu jo personal o des d’allò socialment acceptat. Per tant, el primer pas serà establir què és allò que determina un pensament crític en el consum i educació mediàtica acceptada per tothom a nivell mundial, i posteriorment seure’ns a dissenyar una formació conforme amb el moment actual.

Verónica Marín Díaz

Directora de la Revista EDMETIC

Universidad de Córdoba