La desena edició d’aquest especial Festival tindrà lloc entre el 21 d’octubre i l’11 de novembre a València.
Comptem amb més de 90 audiovisuals valencians inscrits que ofereixen una mirada crítica sobre el nostre entorn, passat, present i futur, a la vegada que proper o llunyà.
Fidels al projecte inicial, acostem les produccions audiovisuals valencianes a la ciutadania, per la qual cosa projectem en múltiples pantalles comptant amb les sinergies de les entitats i organitzacions cíviques i socials, promocionant el sector audiovisual del nostre territori.
Es tracta no tant de fer una crida a la ciutadania per tal que acudeixa al cinema, sinó també dur el cinema on es troba la ciutadania.
Esperem comptar amb més de 40 sales de projecció al llarg de tot el País Valencià, incloent sales cíviques i socials, institucionals i comercials.
El certamen, que s’ha erigit ja com a referent a nivell mundial en la promoció de d’obres audiovisuals en valencià, està dedicat a l’exhibició de produccions cinematogràfiques que reflecteixen un compromís amb la societat. Enguany amb cinc temàtiques:
Emergència climàtica i transició eco social justa.
Igualtat i diversitat
Valors democràtics, Bon Govern i Memòria Històrica
Els cartells de les anteriors edicions. Foto: Acicom
El certamen repartirà en aquesta edició 9 premis relacionats amb la promoció de la llengua i el tractament de problemàtiques socials
Una desena edició, encara que ja portem 12 anys, posant en marxa en 2013 el Cicle Cinema Ciutadà Compromés.
El festival també realitza, fora de concurs, la divulgació i difusió de produccions nacionals i internacionals amb una profunda consciència social, organitzant un ample ventall d’activitats complementàries com debats, col·loquis, presentació de llibres, manifestacions culturals, etc.
Som un festival allunyat de la catifa roja. Creem sinergies, i trobades entre la ciutadania, i ens posem al servei de les persones i organitzacions que ens preocupem i ocupem en millorar la societat.
El fundador d’ACICOM i director del X Festival Cinema Ciutadà Compromés, Jose Ignacio Pastor, en nom d’un ample equip entusiasta que el fa possible, ens convida a participar i conèixer més de prop el festival.
Enfilo el carrer del Consell de Cent. Esquivant ciclistes, furgonetes de repartiment i cotxes d’Uber arribo al Caffe Di Francesco, només entrar i abans de dir bon dia a la cambreta li pregunto: Però això no era un carrer per a vianants? La cambrera em mira i encongeix les espatlles, prou feina té en servir cafès dins la cafeteria i a les taules de la terrassa com per a entrar a debatre la política de l’Ajuntament de la ciutat. No dic res més i sec a la meva taula habitual.
Uns minuts més tard estic parlant de cinema amb la Laia Manresa Casals al voltant d’un cafè. He quedat amb ella per què, en el marc del DocsBarcelona estrena el documental la Casa Reynal, el seu segon treball audiovisual com a directora després de «Morir de dia».
Entrem en el plaer de la conversa i parlem d’amistats comunes, d’educació, del (mal) servei de Renfe, d’ornitologia i de la nova mirada audiovisual que generen els drons i també del seu abús, «ens hem empatxat de drons» diu la Laia. Jo li subratllo l’encertada metàfora que inclou el documental de mostrar el niu de les orenetes quan parla de la casa familiar, de la Casa Reynal de Bellvís.
Parlem de ficció i de realitat, de dramàtics i de pel·lícules de no-ficció, de com i quan s’escriu un guió… i aquí la Laia és taxativa: «Per mi l’escriptura documental és un procés transversal a tot el procés d’elaboració d’una pel·lícula. Escrivim el guió abans d’anar a rodar, escrivim quan rodem i escrivim quan muntem.»
Laia Manresa Casals en el rodatge
La Casa Reynal és un exercici d’antropologia visual?
Probablement, sí que té una part d’antropologia, entat que observa detingudament un món que existeix i que, per tant, intenta mostrar-lo com a exemple del que pot ser una família de Catalunya. Una família que com tantes migra del camp a la ciutat, per molt que parteixi d’una història molt petita, molt local i molt individual penso que sí, que es pot extrapolar a la història de moltes famílies d’aquest país. Aquesta història de la immigració interior no s’ha explicat massa.
Aquesta peça de no-ficció és un homenatge a les dones de camp, a les dones de secà?
No sé si a les dones de secà, però sí a les dones de la meva família. Al final jo em dedico al que em dedico perquè sempre m’ha fascinat escoltar les històries informals que succeeixen al meu voltant… una fascinació per escoltar a la meva mare i a la meva àvia, especialment la meva mare. Jo em reconec com espectadora d’aquestes històries, que aparentment són banals, però que en realitat no ho són. És un homenatge d’aquesta transmissió dels relats familiars, d’aquesta mena de música que t’acompanya i al final et dona un espai on imaginar-te.
Quantes gotes o quants litres de poesia hi ha a la Casa Reynal
(Riu) Ostres! Això ho has de dir tu. Jo el primer que escric a la meva vida és poesia, de fet ara publicaré un llibre de poemes. A mi em fascina la poesia tot i que no m’hi he dedicat, segurament hi ha una part en la meva manera natural d’explicar les coses.
Aquesta veu en off que per mi forma part, igual que la música, de la peli. Sé que és una aposta arriscada per què és extensa com a veu en off… al final, però vaig arribar a la conclusió que formava part de la peli. He intentat de construir-la de manera que sigui musical, que arribi, que t’embolcalli. Hi ha tres relats en la peli, el de la meva mare i el de la meva àvia… i el meu s’encarna d’aquesta manera.
Pol Diggler a la Plaça d’en Joanic a Barcelona (Foto: AulaMèdia)
Feia dies que volia quedar amb ell, teníem una conversa pendent i també volia fer-li una entrevista per a la revista. Finalment quedem un dimecres per dinar. No és supersticiós i em parla del seu pròxim projecte audiovisual, de la indústria cinematogràfica i de puppets. En un segon pla sonor, la música índia ens acompanyarà durant tot el dinar.
En Pol Diggler és un director de cinema que en aquestes darreres setmanes està recollint molts premis de Festivals internacionals per una peça audiovisual molt original, protagonitzat per l’actriu Núria Florensa, on el so té una importància cabdal, el curt es titula SINCOPAT.
Ho deia molt bé la nota de premsa que va enviar-me la Diana de Films de l’Orient: “SINCOPAT és una obra audiovisual que traspassa les fronteres del terror. Situant la música al seu centre i pols narratiu, es converteix en una experiència de “malson sonor”, que ja ha rebut el reconeixement de Festivals d’arreu del món, amb més de 50 premis i 100 seleccions.” Una peça audiovisual que sempre he pensat -des que vaig llegir la sinopsi abans del rodatge- que és una crítica a la intel·ligència artificial, malgrat que els seus guionistes sempre m’ho han negat.
Pol Diggler i Núria Florensa en el rodatge de SINCOPAT (Foto: Berta Dòria)
Però no, aquesta vegada amb el Pol no volia parlar només de cinema. Volia parlar d’educació i de cinema… d’aquell binomi tant “estrany” que molt professorat desconeix i que molts professionals del cinema ignora.
Feia bon temps, a la sortida del dinar ens vam asseure en un banc de la Plaça d’en Joanic (sí, haguérem pogut cercar una altra plaça més tranquil·la de la Vila de Gràcia). Entre nens i nenes jugant, la presa de la gent i el soroll dels autobusos passant, vam parlar i ordenar -una mica- tot allò que havíem comentat en el restaurant.
Aprendre fent
A més de director de diversos curts, el Pol és professor de cinema en una escola cooperativa de Gràcia. Ell defensa una metodologia basada en l'”aprendre fent”. El seu alumnat, dels quatre cursos de l’ESO, treballen la creació audiovisual a partir d’unes premisses que ell marca, per exemple: un objecte, un gènere cinematogràfic o un pla, amb la idea de no “condicionar, però sí de guiar” per evitar, així, que l’alumnat caigui en els tòpics i en els calcs d’allò que consumeix.
“Però el procés no acaba a l’aula -subratlla el Pol- un cop el curt està realitzat jo m’encarrego de moure’l per festivals. Si els seleccionen van els mateixos alumnes a defensar el seu treball, a veure el treball dels altres i a recollir els premis.” Per tant, la feina que realitzen a l’aula va més enllà.
El cinema és un treball en equip
En Pol és un creador que sap i gaudeix treballant en equip, això es palpa en els seus rodatges, sigui dirigint o portant la càmera. Com alguna vegada li he sentit dir, per ell la funció del director de cinema és fer de “pegament” del tot l’equip que participa i treballa en un rodatge. Però, a més a més, és un creador que gaudeix ensenyant a crear. “Ensenyar a crear també és un procés de creació. És com un cercle viciós de creació”, diu irònicament amb un somriure.
Pol Diggler en el rodatge de SINCOPAT (Foto: Berta Dòria)
La immediatesa i el procés de creació
Una reflexió que fa el Pol sobre el consum de l’audiovisual entre el jovent, és el constant consum de material audiovisual sobretot per les xarxes socials que fan els nois i les noies. Però no li donen el valor que té, no saben la feinada que hi ha darrere d’una producció audiovisual per molt curta que sigui la peça. “Quan si posen ells es pensen que el mateix dia ho ideen, ho graven i ho editen i ja ho tenen, no? Intentar escapar d’aquesta immediatesa també és un treball que s’ha de fer des de l’aula.”
Cinema i currículum
Com ell mateix diu, el Pol té la sort de treballar en una escola, el Nou Patufet del barri de Gràcia, on el cinema és una cosa més que una “activitat extraescolar”, forma part del currículum de l’alumnat… el cinema té un temps, un espai i, a més a més, s’avalua! “Està molt integrat a l’escola”, firma amb contundència. I subratlla que “el que em sembla més interessant és totes les disciplines, els pals que toca, una activitat com el cinema.”
Me’l miro i penso: Quina sort tens! Quants professors i professores de l’ESO voldrien veure en el seu horari setmanal una casella amb la paraula “Cinema”, tenir una eina tan motivadora per l’alumnat, i tan completa pedagògicament, com és l’audiovisual.
És l’hora de tornar cap a l’escola i marxem de la plaça. M’acomiado del Pol saben que encara quedem moltes coses per desgranar sobre el tema, però saben també que parlar amb ell de cinema… o d’educació, sempre és un plaer. Gràcies per la conversa Pol!
El Cicle Gaudí, el projecte de territori de l’Acadèmia del Cinema Català, ofereix un programa que vincula el cinema català, les sales de cinema locals i els instituts catalans.
Davant de l’èxit del projecte del Cicle Gaudí, el circuit de més de 110 sales que porta cada mes una pel·lícula catalana al territori, l’Acadèmia del Cinema Català es planteja fer un pas més amb l’objectiu d’aprofitar aquesta xarxa per apropar i donar a conèixer el cinema català i els/les professionals que el fan possible als joves catalans d’entre 14 i 18 anys. Portant el Cicle Gaudí als instituts del territori, promovem el consum habitual del nostre cinema entre els joves a més d’incentivar la cultura i la creació i situar les 114 sales que ara formen part de la xarxa a Catalunya com a espais de referència per a l’oci cultural d’aquests/es joves.
Però el cinema català no és només l’objectiu sinó que també funciona com a mitjà en el moment en que el concebem no només com a forma de producció artística sinó també com a context d’aprenentatge transversal, en el qual no prima l’adquisició d’uns continguts concrets, sinó que es posa al centre del fet pedagògic la capacitat de reflexió i el diàleg, posicionant els joves al centre del fet educatiu i convertint-los en un agent actiu. El projecte està dissenyat per adaptar-se al currículum de l’ESO i Batxillerat treballant competències de diferents àmbits i dimensions que permetran que cada centre o equip docent tingui la flexibilitat d’acomodar-lo a les matèries que els semblin més adients. Està plantejat per desenvolupar-se de manera autònoma, acompanyat d’una guia docent amb diferents pautes per portar a terme les dinàmiques que es proposen.
Actualment, el catàleg de pel·lícules consta de tres produccions catalanes que s’adeqüen a l’edat i interessos dels joves, i a partir de les quals s’estructura la proposta pedagògica:
Estiu 1993 (2017) de Carla Simón.
Mediterráneo (2021) de Marcel Barrena.
La vida sense la Sara Amat (2019) de Laura Jou.
Per a cadascun dels 3 films s’estableixen activitats organitzades en tres blocs que es desenvolupen en dos contextos diferents: l’aula i la sala de visionat.
El primer bloc té lloc a l’aula i es planteja com a un moment de contextualització, en què es presenta el projecte, la pel·lícula que es visualitzarà i també un seguit de videocàpsules en què tres professionals vinculats a diferents àmbits del procés de creació i producció de la pel·lícula parlaran directament als joves de la seva experiència i el seu rol. Creiem que la informació contextual prèvia aporta beneficis a l’hora de mirar una pel·lícula, democratitza la informació i situa a tots els estudiants a un mateix pla.
El segon bloc té lloc a la sala de visionat. Sortir de l’aula per veure una pel·lícula col·loca als alumnes en una situació i un espai nous i genera una resposta diferent de la que es podria donar a l’aula. Alhora, es vinculen dues realitats i mirades, que s’enriqueixen i aporten mútuament, la dels responsables de sales i el seu rol en la cultura local, i la dels joves del mateix territori.
El tercer bloc torna a desenvolupar-se l’aula per tal de recollir tot allò que s’ha sentit, pensat o ha inquietat. Allà s’iniciarà un diàleg col·lectiu guiat, que permetrà arribar a conclusions comunes a partir dels materials que s’hauran facilitat.
En el marc del BCN Film Fest, la llibreria La Perla 22 va organitzar una sèrie de debats i taules rodones amb el títol Cinepodcast La Perla 22. D’aquesta forma, i tal com recollia el programa de mà, la llibreria de Gràcia es va convertir en «una seu creativa» del festival oferint un interessant i original espai de debat. Coordinat per Enric Bono i realitzat per Pol Diggler, el podcast va abordar alguns dels temes que connecten el cinema amb altres espais creatius, com per exemple la literatura, el còmic o el teatre.
Aquell dissabte 22, a les portes d’un dels Sant Jordi més massius dels darrers anys, el tema que ens proposaven era una reflexió, en forma de taula rodona, sobre la pel·lícula Un cel de plom, protagonitzada per Nausicaa Bonnín sobre la figura de la lluitadora antifeixista Neus Català. Una adaptació de la novel·la de Carme Martí, que ha portat a la pantalla el director novell Miquel Romans, amb guió de la Lydia Zimmermann.
Posteriorment a la taula rodona i sota l’atenta mirada de la figura de cera de la Marilyn Monroe, palplantada al mig del pati de la llibreria, vam tenir l’oportunitat de parlar breument amb el productor i director Miquel Romans.
– La memòria ens farà lliures? Com diu el fotògraf de la Neus Català a la pel·lícula?
Aquesta frase final és una mica el resum de tota la pel·lícula. És el resum de què volem dir a la pel·lícula. Creus que la memòria ens farà lliures? És una pregunta que no li fa ven bé el fotògraf a la Neus, sinó que ens la fem a nosaltres mateixos, li fem a l’espectador i li fem a la societat en general perquè és important la memòria històrica. Nosaltres a la pel·lícula aportem en el nostre punt de vista, és important recordar el passat, no oblidar, ens dona eines per entendre el present, ens permet aturar-nos, mirar endarrere, saber cap on anem i gustament per això la reivindiquem, no?
Costa a nivell institucional i polític, potser, donar-li la importància que té, però des del món associatiu i moltes xarxes de memòria estan treballant des de fa anys i esperem que la pel·lícula segui un granet més que aporti coses a tot això.
Taula rodona sobre “Un cel de plom”. La Perla 22
– És difícil fer una pel·lícula històrica, com Un cel de plom?
És un repte. Aproximar-te al dolor d’aquesta gent… com ho fas? Són experiències molt traumàtiques, els hi va marcar tota la vida. Fa molt de respecte!
– Aquesta és una pel·lícula basada en una novel·la de Carme Martí. L’adaptació i guionització d’aquesta novel·la ha estat difícil?
En realitat sí i no. Hem treballat molt amb la Margarita i el Lluís, els fills de la Neus, hem tingut el consell de la Carme Martí, la Carme a part d’escriptora és la persona que va estar més amb la Neus els últims anys de vida, nosaltres no la vam conèixer. Tot això era un repte. Ens hem basat en documents, en la novel·la, en altres escrits, amb el que han dit la gent… i a partir d’aquí hem construït una història, el què volíem explicar de la Neus.
– Quin contacte heu tingut amb la Margarita i el Lluís, els fills de la Neus Català?
Des del primer dia vaig ser honest amb ells, els hi vaig presentar el projecte, no volia desvincular-me, volia tenir-los informats en tot moment, que sabessin on anàvem i el que fèiem i així ha estat. De fer quan vam començar a escriure vaig anar a els Guiamets a veure’ls, vaig estar a casa seva, els hi vaig ensenyar el projecte, van anar a dinar. Per a mi era molt important que la Margarita i el Lluís es sentissin còmodes amb el retrat que fèiem de la seva mare.
– Que et va dir la Margarita quan va veure la pel·lícula?
La Margarita em va dir que s’havia emocionat i que havia vist a la seva mare en la interpretació de la Nausicaa. Amb això va ser més que suficient. Què més volia jo com a director?
Francesc-Josep Deó
“Porto terra dels Guiamets a les sabates” Neus Català i Pallejà (1915-2019)
