Categoria: Entrevistes

Entro a la llibreria La Central del carrer Mallorca, baixo els quatre graons de l’entrada i camino sobre un terra de fusta antic. Se sent l’olor del paper imprès i passo entre dotzenes d’estanteries que acullen milers de títols, diuen que uns 80.000. Pujo al segon pis, al fons, en aquell racó de la galeria semicircular de la llibreria hi ha un petit bar. Un d’aquells espais que apareixen en les guies modernes de la «Barcelona curiosa». Allà havia quedat amb la Carla D’Arnaude. Sec i demano un cafè.

La Carla és «directora de documentals amb vint anys d’experiència en el sector audiovisual. Ha participat en projectes culturals i educatius» deia la presentació que m’havia passat l’Eloi de Nextus. “Serà la formadora del curs: Càmera, acció i pensament crític” em va avançar l’Eloi. “Ha participat en diferents projectes de 3Cat, betebé i en el Lab de Desenvolupament de Guió Documental a La Bonne.”

Sempre és interessant “escoltar” la mirada que tenen els professionals de la producció audiovisual quan parlem d’Educació Mediàtica. Com a formadora audiovisual en l’àmbit de l’educació formal, la Carla s’autodefineix com «acompanyant» del professorat que s’atreveix a fer documentals o produccions audiovisuals a l’aula.

Quin espai creus que ocupa o hauria d’ocupar el pensament crític en l’Educació Mediàtica?

Jo crec que la visió crítica és l’essència de l’Educació Mediàtica. Perquè l’Educació Mediàtica engloba la paraula educació, i per tant, per mi és fomentar el pensament crític, una reflexió sobre allò que està passant.

A mi si m’estan oferint un producte audiovisual el puc mirar o el puc entendre: jo el puc seleccionar, jo puc decidir si m’agrada o no m’agrada; si m’enganyen o no m’enganyen. Però soc conscient que està passant? Per mi l’esperit crític és la base de l’Educació Mediàtica, és el fonament, que inclou el missatge i l’audiovisual, inclou totes dues parts!

Per entendre totalment un missatge audiovisual, caldria saber produir missatges audiovisuals?

Sí, sí. (fa una pausa) És que si no t’ho menges, per tant, hem de desgranar el procés.

Quan et poses a fer producció descobreixes els trucs, els interrogants, el com fer-ho, ho experimentes i, per tant, entens la construcció de com s’ha fet tot allò que has vist i aleshores comença l’esperit crític.

És a dir, deixes de consumir narcòticament per consumir reflexivament.

I l’escola com entoma això?

L’escola fa el que pot! Són molt valents els professors que s’atreveixen a endinsar-se en la producció d’un documental. Són valents i inconscients (somriu).

Inconscients perquè molts, no tots, no saben el que suposa. Això és feina nostra de saber explicar-ho millor i saber dimensionar-ho. És un aprenentatge que nosaltres mateixos com acompanyats del procés documental estem reflexionant, com explicar i anticipar a aquest professor on s’està ficant.

Però són valents perquè han vist o intueixen que hi ha una eina que pot anar més enllà de la matèria o del tema, pot ensenyar a l’alumnat moltes competències transversals.

Per tant, l’Educació Mediàtica hauria d’estar integrada en el sistema educatiu?

Crec que és una necessitat. És un lloc cap on hem d’anar, l’educació mediàtica cal que entri a les aules, perquè estem molt mediatitzats, estem inundats d’imatges…

Però Carla, no estem arribant tard?

No, no, mai és tard! Aquest pensament per mi és molt destructiu.

Bé, direm que és «un comentari “crític”

Sí, sí… (Riu) Perdó, crític. No està tot perdut, encara hi ha infants i joves que estan creixent i també per nosaltres mateixos [els formadors].

Quins són els aspectes que treballeu quan feu formació del professorat?

Al professorat els hi donem tres sessions de formació. Un: Què és el documental?, guió i idea. Dos: Parlem del rodatge. L’organització del rodatge -que per mi és molt important- calendari, pla de rodatge i trucs de rodar i la tercera sessió: l’edició.

La primera part és pensament: guió idea, etc. La segona com t’organitzes, és logística. Però la tercera: l’edició -després de debatre-ho molt entre els formadors- vam proposar que senzillament ho experimentessin.

Finalment, una pregunta obligada quan parlem de producció audiovisual a l’aula: que és més rellevant el producte final o el procés?

El procés… el camí és el més important.

Francesc-Josep Deó

 

Entre el 10 i el 19 d’octubre de 2022 es realitzarà, en diferents sales del País Valencià, la vuitena edició del Festival Cinema Ciutadà Compromés (FCCC) organitzat per l’Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM). Aquest és un dels festivals de referència al País Valencià, pel seu contingut social i cívic, un Festival que ha sabut implicar a diferents persones, entitats, i institucions en la seva organització.

Com recull la presentació del Festival «hem aconseguit ser un Festival amb característiques singulars: audiovisuals valencians, de mirada compromesa amb la societat, fomentant la nostra llengua i acostant els audiovisuals a qualsevol indret del nostre allargat País».

Per conèixer més d’aquest Festival parlem amb Carla Soriano i Rodríguez, la seva directora.

– Carla, el Festival de Cinema Ciutadà Compromés estrena nova directora… no?

Sí, he assumit la direcció del festival amb molt d’entusiasme.

– Quins són els principals objectius del Festival?

Sé que aquest festival va nàixer amb la intenció d’apropar al ciutadà projectes audiovisuals amb un punt pedagògic, reflexiu i una clara intenció reivindicativa. L’ideal seria que provocara mobilització, però això potser siga utopia.

La meua intenció és continuar aquesta senda incorporant a poc a poc les meues inquietuds.

– En la vostra presentació dieu que no sou un Festival “de catifa roja”… que voleu dir amb això?

Aquesta és una frase que ja pertany al festival. Sota el meu punt de vista allò que es pretén transmetre amb la frase, és que de segur no som un festival mainstream, o centrats al photocall. És un festival de cinema per a la ciutadania amb un fortíssim component de compromís amb la societat, el medi ambient, el feminisme, la memòria històrica i la comunicació, com a eines cap a una evolució justa com a societat. Totes les forces estan ficades en això.

– El Festival Cinema Ciutadà Compromés és un festival descentralitzat, no?

Sí, sí que ho és. Estem en Castelló, València i Alacant en diferents punts de les tres províncies, pobles i ciutats. És un festival que té la seua seu a València, al Centre Octubre Cultura Contemporània a València, però que té vida pròpia més enllà de la capital. Volem vertebrar el territori.

– Quines novetats a destacar trobarem en el Festival d’enguany?

He inclòs un parell de categories temàtiques. Una és “Pau i Antimilitarisme”, i l’altra és “Ètica Digital”. Amb la primera espere poder incloure audiovisuals amb temàtica clara que parlen de migracions, o conflictes. Ho hem vist ben a prop i ho tenim molt recent amb la guerra a Ucraïna. Amb el segon títol m’agradaria rebre projectes que parlin dels mitjans de comunicació, de com ens relacionem a les xarxes socials, de les fake news… Els dos són temes que com a ciutadana em preocupen prou.

– Com veus la situació de l’audiovisual al País Valencià?

La situació no és homogenea per a tots els actors de l’ecosistema. Si parlem en l’àmbit creatiu, molt bé. Si parlem de salaris dels treballadors comparant-lo amb produccions nacionals, doncs malament.  Si parlem de finançament… seria ficar-se a parlar de política. Sóc positiva, estem vivint un moment de creixement, més si cap després d’anunciar la reactivació de La Ciudad de la Luz en Alacant que esperem que siga un generador de treball digne i de qualitat, que genere obres de gran valor per al nostre patrimoni audiovisual.

València, des de fa temps se està presentant com a plató de rodatge i han passat per ací grans produccions durant l’últim any, esperem que continue així i aportant de manera positiva a totes les persones que formen l’audiovisual valencià. Des de la productora amb més capacitat, fins a l’auxiliar de producció que s’està iniciant i potser siga l’últim de la cadena de producció d’un rodatge.

– Creus que el cinema és una eina de transformació social?

Absolutament sí. El cinema, tant la ficció com el documental, són eines imprescindibles per contar històries reals provocant empatia en l’espectador i promovent un pensament crític; són les portes cap a la reflexió. En canvi la televisió cada vegada deixa menys espai per a això. La manipulació mediàtica va in crescendo, ho estem vivint també en aquest moment. Hem viscut la polèmica de programes matinals d’emissió nacional, amb debat polític inclòs, i de gran audiència manipulen la informació molt alegrement. Pel que fa als diaris, més de lo mateix. Crec que van a la deriva en aquest aspecte.

Mon pare em deia sempre que per estar ben informada havia de llegir els diaris. Vaig fer-li cas i vaig estudiar tres anys de periodisme; ahí vaig entendre que el meu lloc no estaria treballant per a un mitjà de comunicació per una qüestió ètica, i vaig canviar-me a comunicació audiovisual.

AulaMèdia

Entrevistem a María José Recoder, degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació UAB, doctora en ciències de la informació i professora titular del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació. Ha exercit la docència a la Facultat des de 1985. Ha estat coordinadora dels Estudis de Doctorat “Informació i Documentació a l’Era Digital”.

Recentment ha estat la responsable de l’edició del eBook Com formar ciutadans crítics? Alfabetització informacional i mediàtica, una obra col·lectiva que ha comptat amb la participació d’un total de 20 autors i autores. Aquesta publicació neix de la “I Jornada d’Alfabetització Informacional i Mediàtica per una Ciutadania Crítica”, celebrada el 30 de novembre de 2018, a la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB).

Com definiria el paradigma comunicatiu en el que ens trobem actualment?
El paradigma comunicatiu actual, en el conjunt del món, està composat pels següents elements:
En primer lloc, cal parlar dels grans holdings empresarials que concentren diferents mitjans. Cal destacar que alguns d’aquests holdings empresarials tenen altres tipus de negocis. Degut a l’existència d’aquests holdings, no comptem amb la independència real que haurien de tenir els mitjans de comunicació.
El següent element és la importància de la premsa de proximitat, això succeeix a tot arreu, no només a Barcelona, a Espanya. La gent vol tornar a tenir informació sobre el lloc on viu.
Una altra qüestió són les xarxes socials i les fakes news, el sensacionalisme, la falta de privacitat. Aquesta característica afecta als consumidors i és que, ha canviat la manera d’informar-nos perquè en aquest nou paradigma ho podem fer a qualsevol hora, en qualsevol lloc i moment.
En aquest context, ens enfrontem amb la idea del ciutadà periodista o periodista ciutadà. La gent no és periodista per fer publicacions a les xarxes, això és terrible. Tanmateix, alguns periodistes s’han convertit en estrelles publicitàries i és difícil diferenciar entre quan és publicitat i quan és informació.
Finalment, hem de tenir en compte les crítiques que ha rebut Google per la tria i el posicionament de les notícies. No s’ha realitzat per qualitat, sinó per vendes.

Com definiria l’Alfabetització Mediàtica necessària en el context actual i per a aquest paradigma que ha definit?
L’Alfabetització Mediàtica resulta imprescindible en el context actual, però també des de fa dècades. Necessitem que l’objectiu principal d’aquesta formació sigui crear ciutadans crítics.

Per què creu que l’Alfabetització Mediàtica és una eina fonamental en la societat actual?
L’Alfabetització Mediàtica és fonamental per formar ciutadans amb capacitat d’observació i de crítica. Moltes persones, en acabar els estudis, es troben amb que la seva única font per seguir formant-se és el que apareix als mitjans de comunicació. Tots nosaltres formem la nostra opinió a través dels mitjans de comunicació. Si no podem diferenciar el que està bé del que està malament, no tindrem cap base, i perdrem la nostra capacitat crítica.

Per què creu que les Ciències de la Comunicació no tenen, en currículum escolar obligatori, el pes que tenen les Ciències Naturals, les Ciències Socials, etc.
Això es deu a que la nostra disciplina és de les que ha arribat més tard. Nosaltres, com a disciplina científica, arribem els últims i costa molt implantar-se en el CV vital. És cert que posar-ho tot en el CV de les escoles és molt difícil, però cal remarcar la importància de les Ciències de la Comunicació en el món en el que vivim.

Quina problemàtica derivada de la falta d’Alfabetització Mediàtica a les escoles destacaria?
Un tema important és el de les xarxes socials i quin ús se’n fa. El rol que juguen els famosos influencers, youtubers, els quals tenen un gran “poder”. Un hauria d’aplicar educació per diferenciar el que és perniciós o del que no ho és. Un dels problemes de la falta d’Alfabetització Mediàtica és que no sabem diferenciar el que és bo del que no ho és. Manca la capacitat crítica dels ciutadans.

La universitat o la facultat de Ciències de la Comunicació pressiona al Departament d’Educació en relació a la introducció de l’Educació Mediàtica? (com a àrea de coneixement? com a sortida laboral dels Periodistes?)
La Facultat com a tal o el deganat no ha pressionat, però sí que hi ha hagut converses. El CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) sí que hi van anar a parlar amb el Departament d’Educació. La resposta sempre és que ha de ser una matèria transversal, però, d’aquesta manera, al final no es porta a terme. Defenso l’Alfabetització Mediàtica a les aules perquè fa por com pot degenerar el periodisme si no hi ha ciutadans capaços de distingir les mentires o els rumors de les notícies reals.
Ara sóc la presidenta d’ATIC (Associació Espanyola d’Universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació) i des d’aquesta organització, ens vam reunir amb un alt responsable del ministeri d’educació per plantejar la importància de l’Alfabetització Mediàtica a les aules. Ell ens va contestar que les competències són de cada comunitat autònoma i no hi podia intervenir, però que estava d’acord amb el nostre plantejament.

Quina iniciativa per promoure l’Alfabetització Mediàtica destacaria?
Destacaria el programa “Premsa a les escoles” del Col·legi de Periodistes de Catalunya i totes les accions que desenvolupeu des d’AulaMèdia.

Quin creu que és el paper dels periodistes a l’hora de desenvolupar accions i projectes entorn a l’Alfabetització Mediàtica?
El fet de ser periodista no et capacita per anar a fer accions d’Alfabetització Mediàtica. Els periodistes haurien de fer bé la seva feina. Ser periodista significa ser honest i responsable amb la feina que desenvolupes.

On creu que hem de buscar el suport necessari per tal que l’Educació Mediàtica tingui el pes necessari a les escoles?
D’una banda, el govern de la Generalitat i, tanmateix, ens haurien d’ajudar, els centres, els mestres, les biblioteques escolars, els col·legis professionals, les facultats de comunicació. Tothom té un paper important en la implantació de l’Educació Mediàtica.

Irene Aguilar