“L’experiència de fer una pel·lícula no té preu”. Aquesta és la conclusió a la que els alumnes de 6è de Primària i l’equip docent de l’Escola Sant Josep Oriol han arribat des que, fa sis anys, un bon dia una càmera va entrar a l’aula i, des d’aleshores, el desig de fer i elaborar aquest projecte ja no s’ha aturat.
Càmeres a l’aula! hauria d’ésser el crit de guerra. Càmeres amb diferents propòsits i un sol objectiu final: donar un tomb a la manera d’ensenyar i a la manera d’aprendre. Càmeres per impulsar la creativitat i el treball cooperatiu, càmeres per potenciar les ganes d’elaborar missatges i de saber comunicar-los i càmeres com a excusa per comprendre aquest món cada cop més complex i canviant. I càmeres per treballar plegats mestres i mestres i mestres i alumnes. Càmeres per donar sentit real i comú a les, sovint mal interpretades, competències bàsiques. Un arma d’aprenentatge massiu, una activitat de veritable interès general.
Tampoc s’hauria d’oblidar però, que la càmera no és innocent. Que posar la visual en un lloc o en un altre implica prendre decisions i prendre partit. I que l’aula ha d’esser l’àgora on els nens i les nenes aprenguin a respectar les opinions alienes i a defensar les pròpies, a valorar el consens i a apreciar que el millor treball surt de l’aportació de tots i cadascú dels membres de la classe. I això cal lligar-ho amb l’aprenentatge experimental que s’haurà de fer per desxifrar el bombardeig d’informació i publicitat que patim cada dia. Fer una lectura crítica de tot el que surt per una pantalla permetrà donar autonomia de debò als alumnes i crear ciutadans de veritat. Ciutadans que podran opinar i triar amb criteri.
Tenim un eina molt important a les nostres mans. Crec, des de l’experiència que cal utilitzar-la. Així, doncs, càmeres a l’aula!
Sota el títol L’educació mediàtica. El poder dels mitjans, AulaMèdia organitza -entre el 6 i el 9 de juliol de 2015- la novena edició de les Jornades d’Educació en Comunicació.
El lema de les Jornades recull la doble intenció de la trobada d’enguany: per una banda vol mostrar el poder motivador que té per a l’alumnat el fet de treballar amb els mitjans audiovisuals a l’aula i, per altra banda, vol reflexionar sobre el poder social dels mitjans de comunicació.
Així, en les sessions d’aquestes Jornades d’Educació en Comunicació es mostraran experiències de producció audiovisual, d’anàlisi dels mitjans i també hi ha previstos espais de reflexió sobre els continguts dels mitjans i el seu poder de transformació social.
Com els altres anys, aquestes Jornades també serviran per mostrar els darrers materials didàctics audiovisuals sobre Educació en Comunicació que hem elaborat des d’AulaMèdia.
Finlàndia, el país de salut de ferro en educació, ho és també en educació mediàtica? La pregunta ens la respon Leo Pekkala, director de MEKU (Departament d’Educació Mediàtica i Audiovisual de l’Institut Nacional Audiovisual de Finlàndia): “L’educació mediàtica a Finlàndia és bona i força avançada comparada amb altres països. El nostre èxit es basa en què a nivell de polítiques educatives es menciona i es promou, és entesa com a habilitat ciutadana i com una de les competències del futur”. Una mostra n’és l’existència d’un organisme públic (MEKU) per a la promoció i millora de l’educació en comunicació al país, que precisament està treballant conjuntament amb el Consell Nacional d’Educació en l’elaboració del nou currículum de Primària i Secundària, que entrarà en funcionament l’any 2016. “El nou currículum és molt complert en termes d’Educació Mediàtica, s’ha inclòs de forma transversal en gairebé totes les assignatures. Per exemple, a llengua finesa o a història s’especifica que s’han de considerar les habilitats mediàtiques, i s’ha de fer en tots els cursos (dels 7 als 16 anys)”, explica Pekkala. La implementació a l’aula la concretarà cada professor, que, recorda, “té llibertat absoluta”.
Mediakasvatus (Societat Finesa d’Educació Mediàtica) és també una organització -no governamental- que promou l’Educació Mediàtica des de fa 10 anys. La seva coordinadora, Rauna Rahja, puntualitza: “no volem ensenyar els nens a ser periodistes, igual com pel fet d’ensenyar-los a codificar no volem que en siguin experts, sinó que forma part de l’alfabetització múltiple. El fenomen de nadius digitals és enganyós perquè haver nascut a l’era digital no vol dir que tinguin coneixements, sinó justament que els cal una educació mediàtica per poder ser crítics”. En la mateixa línia, Leo Pekkala defensa que tota educació és i ha de ser educació mediàtica. “En la societat actual, no puc pensar en cap àrea de les nostres vides que no sigui viscuda amb i a través de diferents tipus mitjans. Si entenem que l’objectiu de l’educació és introduir l’infant en la societat, entendrem que és important que sigui present a les aules”, afirma.
Professorat: els grans herois i heroïnes
“Fa uns anys vaig sentir que els professors eren els herois de l’educació mediàtica, professors activistes compromesos que treballen amb mitjans a l’aula perquè creuen que els seus alumnes ho necessiten”, explica Rahja. Així doncs, a Finlàndia, com aquí, s’ha fet la casa per la teulada, tot i que, com ella mateixa aclareix, “es pot començar pas a pas, tenint converses, preguntant als alumnes quin consum de mitjans fan, què els preocupa… i després començar a fer petits projectes mediàtics. Els professors a vegades pensen que necessiten laboratoris de mèdia grans, els millors ordinadors i saber de totes les xarxes socials”. Pekkala va un pas més enllà i insisteix que alguns professors tenen mal entès el concepte. “No són consultors tecnològics, sinó adults amb moltes més habilitats que les tècniques. No ens hauríem de perdre en la tecnologia, hem d’entrar a parlar de valors i de quin és el missatge”, apunta.
Leo Pekkala, director de MEKU
Sigui com sigui, les escoles de Finlàndia són molt actives en educació mediàtica i avançades tecnològicament i especialment en comprensió crítica de mitjans. Per això, a banda d’activistes, trobem iniciatives ben interessants. A la ciutat de Tampere, per exemple, existeix una figura anomenada “pedagog mediàtic”, que visita les escoles per ensenyar al professorat com utilitzar eines tecnològiques i com fer-ho amb finalitats pedagògiques. I a Espoo, al costat de Helsinki, algunes escoles estan formant un professor per centre per tal que sigui una mena d’assessor en mitjans de comunicació o educador mediàtic. Helsinki o Laaperanta, per la seva banda, compten amb organitzacions municipals que fan formació i proporcionen material per al professorat (el sistema educatiu finès dóna força competències a les municipalitats). A més, les biblioteques, institucions cabdals a la societat finesa, ja fa anys que també s’hi van implicar molt activament, i fan un gran esforç preparant el seu personal, informant els usuaris i cooperant amb les escoles.
Finlàndia té també en compte els que sovint són els grans oblidats de l’educació mediàtica: els mateixos mitjans. “Fa dècades que existeix una persona encarregada d’educació mediàtica en la majoria de diaris, que es posa en contacte amb les escoles de l’entorn. Així, tots els diaris tenen una part produïda per alumnes. A més, un cop l’any hi ha un dia en què els canals de ràdio i televisió s’omplen amb les notícies d’alumnes”, expliquen des de Mediakasvatus.
Formació del professorat: el repte
La formació del professorat és la part més dèbil i un dels reptes que encara el país, tot i que curiosament aquest és un dels pilars de l’èxit del seu sistema educatiu. “La formació del professorat és molt bona i ser professor té molt bona reputació, però és l’últim dinosaure que hem de conquerir. Els professors que s’estan graduant ara a Finlàndia no en tenen ni idea, d’educació mediàtica, i si treballes amb nens o joves i no en saps, et falta una mica de professionalitat”, explica Rahja. “És molt tradicional, conservadora i orientada a assignatures. L’educació mediàtica no apareix enlloc, és molt difícil introduir-la a les universitats, es resisteixen al canvi. Cal portar la formació del professorat a aquest mil·leni, perquè encara està al segle passat. Hi ha municipalitats que donen a cada alumne una tauleta, però quin és el següent pas, quan ja la tens? Com canvia l’educació, en termes pedagògics?”, es pregunta Pekkala. I la resposta passa per formar els professors en la matèria des de les mateixes facultats.
Rauna Rahja, coordinadora de Mediakasvatus
El fet que no s’hagi inclòs encara a grans termes a la universitat planteja la pregunta: fa tard Finlàndia? I Leo Pekkala es mostra convençut, en aquest sentit: “no crec que fem tard. La cultura canvia molt i si ho pensem així els sistemes educatius sempre van una mica tard. El més important, però, no es ensenyar com utilitzar l’última tecnologia, sinó per a què l’utilitzem. El dispositiu canviarà contínuament, però… què hi ha darrera el missatge? què vull fer amb ell? com em vull comunicar amb la gent? Necessitem Educació Mediàtica!”.
Però a banda de la formació del professorat, un dels eixos de treball per a la Societat Finesa d’Educació Mediàtica són els pares: “Són un camp de batalla. Estan molt preocupats i estem intentant treure la mala reputació que tenen entre molts d’ells els mitjans, videojocs i entorns virtuals. Intentem transmetre’ls una sensació positiva i involucrar-los proporcionant-los material i guies per omplir el buit entre generacions que trobem molt sovint. Parlem de què es guanya amb les xarxes socials i els diem que a través dels mitjans poden dir la seva. Estem anant cap a una Educació Mediàtica participativa”, explica Rauna Rahja.
I justament és així, de forma participativa, com Finlàndia entén l’educació mediàtica. Per això hi ha tantes entitats i actors implicats en la seva promoció i per això no només és ja una realitat a les aules, sinó que té un llarg recorregut i un futur prometedor amb el nou currículum. Tot i així, la prudència finesa també està present en aquest àmbit, i Leo Pekkala, amb un optimisme serè i contingut, conclou que cal esperar una mica perquè els canvis i reformes només són reals quan arriben i es realitzen a l’aula.
En el currículum d’educació secundària obligatòria la competència comunicativa lingüística i audiovisual apareix com una de les primeres competències transversals, que són aquelles bàsiques pel desenvolupament personal i per la construcció del coneixement. És sabut, però, que la incidència de la comunicació audiovisual en el món de l’educació primària i secundària encara està lluny de ser considerada òptima tenint en compte el paper dels mitjans i l’audiovisual en l’entorn de socialització de l’alumne.
Tanmateix existeixen nombrosos centres on aquestes competències són treballades amb més profunditat, alguns d’aquests casos han estat analitzats en articles anteriorment a AulaMèdia. En aquest volem donar a conèixer el cas de la cooperativa Institució Montserrat del barri barceloní de Sants. Per fer-ho hem parlat amb en Nico Torres que, com a professor de tecnologia i informàtica, ha sigut qui ha portat les regnes de la creació i desenvolupament de Institució Montserrat TV (IMTV).
IMTV va ser una de les primeres televisions escolars a Catalunya. Hereva del Projecte Grimm, IMTV rep els seus continguts audiovisuals de la producció duta a terme pels alumnes que cursen un crèdit variable d’audiovisuals disponible per a tots els cursos, de l’activitat desinteressada i extraescolar d’un grup nombrós d’alumnes de diferents cursos de la ESO i, finalment, d’activitats que inclouen l’ús d’eines audiovisuals englobades dins les matèries comunes. Pel que fa aquesta última font de continguts en Nico reconeix que a vegades resulta complicat involucrar el professorat d’altres assignatures en la inclusió d’eines audiovisuals en les activitats que es desenvolupen en el si de la matèria, tot i que també explica que a poc a poc aquesta dinàmica es va trencant. Així, ens ha donat a conèixer algunes de les propostes que en l’últim any sí que es van poder dur a terme en aquesta línia. Com per exemple la creació d’un videocurrículm en el marc de l’assignatura d’emprenedoria, la representació d’una escena històrica per socials o la confecció d’un reportatge de vídeo per una visita al Barri Gòtic.
Pel que fa les produccions audiovisuals desenvolupades des del crèdit variable i des de l’activitat extraescolar comentada, en Nico assegura que els alumnes tenen una gran llibertat a l’hora de decidir-ne els continguts. D’aquesta manera, IMTV esdevé un espai de creació on els alumnes són lliures d’experimentar per acabar coneixent un llenguatge que requereix una comprensió diferent a la del llenguatge escrit o oral, el llenguatge audiovisual.
Més enllà dels reconeixement i els premis que ha aconseguit IMTV en tots aquests anys el vertaderament important d’aquesta experiència són els fruits que ha donat i segueix donant als alumnes d’aquest centre. I és que, tal i com ens explica en Nico, amb la gran majoria d’alumnes que s’involucren amb IMTV es fa evident l’aflorament de les seves capacitats creatives, perquè es familiaritzen amb el llenguatge de la imatge; de coneixement tècnic, ja que aprenen a fer funcionar des de càmeres fins a programes d’edició; i d’anàlisi crític dels mitjans, ja que després d’haver participat en la producció audiovisual són capaços de consumir els mitjans audiovisuals amb uns ulls diferents.
J.C. Tagua, A. Rodón, F. Nadal, J. Fontdeglòria i P. Castelló. Foto: M. Contijoch
Espriu TV, Príncep TV, Teleturró, Illa TV o Euclides TV. Totes elles són televisions amb propostes diverses i interessants que no les fan periodistes professionals, sinó alumnes de diferents instituts catalans. El seu objectiu? Ser una eina educativa més, formar l’alumnat en comunicació audiovisual i donar-los eines per tal que consumeixin mitjans amb sentit crític.
A explicar com es fan possible aquestes experiències a l’aula vam dedicar el segon dia de les jornades Mirar, escoltar… crear! d’enguany. La clau per tal que tot plegat funcioni és un cop més la voluntat del professorat i l’alumnat, que amb pocs recursos però moltes ganes han dut a terme projectes ben interessants i complexos.
Príncep TV, de l’Institut Príncep de Girona (Barcelona), per exemple, utilitza l’audiovisual per tal de crear documentals, enregistrar debats i fins i tot entrevistes i penjar-ho al seu bloc, fent especial èmfasi en l’àrea de Llengües. Altres propostes com Illa TV, de l’Institut Illa de Rodes (Roses), ja fa anys, en canvi, que tenen programes propis de temàtica diversa i que s’emeten per internet i per Empordà televisió. Teleturró, a l’Institut Ramon Turró i Darder (Malgrat de Mar), per la seva banda, és un projecte de l’Aula Oberta amb diverses produccions audiovisuals on els alumnes s’ocupen de tot el procés d’elaboració.
Igual d’interessant es la proposta d’Espriu TV, a l’Institut Salvador Espriu (Salt), que va arrencar aquest curs amb propostes audiovisuals que inclouen formació teòrica i pràctica per acabar realitzant programes o reportatges sobre el centre o la ciutat i que es difonen, com altres televisions, per internet. L’activitat s’avalua de forma normal i els seus alumnes fins i tot reben el certificat per ser “periodistes de l’institut”.
A. Mustienes, C. Torralba, X. Serra i P. Castelló. Foto: Martí Contijoch
L’Institut Euclides (Pineda de Mar) ha fet un pas més i la seva televisió, Euclides TV, treballa ja fa anys en xarxa amb altres centres utilitzant l’audiovisual com a eina d’aprenentatge. Així doncs, el centre té els seus propis programes de temàtiques diverses on hi participen diferents departaments i alhora col·labora amb l’Ajuntament creant audiovisuals per a campanyes i cobrint notícies del poble. Anna Rodón, la seva impulsora, va explicar per exemple que si al cicle formatiu de perruqueria o cuina tenen alguna sessió especial, els estudiants van a gravar-ho i es penja al bloc o s’emet en livestream. Entre les seves propostes hi ha programes on alumnes immigrats expliquen experiències dels seus països d’origen.
La jornada va comptar també amb l’experiència de l’escola Sadako de Barcelona, amb una proposta molt interessant de com introduir el cinema a l’aula, en aquesta ocasió elaborant un curtmetratge de forma cooperativa i tractant l’educació emocional amb els alumnes de 6è de primària. Una idea semblant a la de l’Institut Sant Just Desvern, que mitjançant un projecte de recerca a l’ESO es treballa la cultura del cinema i s’elabora un producte audiovisual.
Potser és cert que introduir la cultura audiovisual a l’aula no és tan difícil com de vegades sembla, i així es va demostrar en aquesta sessió. Algú va recordar durant les jornades allò de “hice una locura porque la hicimos juntos”. Doncs això.
