Cada vegada és més clar que les noves i àmplies xarxes digitals necessiten narracions i no només tecnologia. Això és obvi si pensem que webs, blocs, Facebooks i Twitters o el que sigui, s’alimenten de “continguts”, que podran ser textuals o artístics però sempre entesos en una dimensió audiovisual. Així és el nostre món! Unes xarxes sense continguts són com cases sense mobles o prestatgeries sense llibres: quelcom buit i mig mort.
La facilitat actual per produir fitxers de vídeo és increïble i creix cada dia que passa. Ara bé, no succeeix pas el mateix en el domini i l’ús d’aquest llenguatge. Als centres educatius hi ha classes de Llengües i una mica de Música o de Dibuix i Plàstica i de moltes altres matèries, però el llenguatge de la càmera no s’hi explica. L’esforç de tantes entitats –aquí, a Catalunya, i arreu– no han assolit encara que hi hagi una presència curricular de la formació en comunicació audiovisual. Tampoc sembla que les noves Lleis ideològiques que prepara el Govern estatal canviïn res per a bé.
És per això que sembla ben interessant promoure iniciatives com la de fer una televisió d’institut. Ara bé… atenció!: no es tracta de “fer vídeos”, ni tan sols de veure i analitzar programes, sinó de molt més. Avui dia, els grups d’alumnes –segons les combinacions i els equips que es vegi més adient– poden elaborar totalment una televisió, especialment informatius en els seus propis àmbits (escola, institut, població, associacions, etc.). Sabem que els productes audiovisuals, com les redaccions de textos o les obres d’art estàtic, s’han de “saber elaborar”. Hi ha llenguatge, gestió de persones, tècniques, psicologia, recerca. Cal aprendre’n.
Els avantatges pedagògics d’aquestes propostes són obvis: es millora la competència lingüística (receptiva i expressiva), l’habilitat i diligència per a una recerca acurada de la informació, es proposen habilitats retòriques i socials, s’exigeix l’estudi de les millors tècniques i s’incentiva la resolució intel·ligent i sostenible dels problemes, es garanteix el treball cooperatiu. Per què no tenir-ho en compte?
Hi ha un buit en aquest terreny potser perquè, fins ara, semblava quelcom per a universitaris -els qui triaven la Facultat de Comunicació– o una manera de “perdre el temps” (per això se’ls consentia posar-la com a Optativa o alternativa a altres assignatures que es consideren “tradicionals” i rellevants). Quin error!
La formació en comunicació audiovisual és completíssima i l’experiència ja la justifica. El secret però –a més de la il·lusió d’alguns docents i la col·laboració de la direcció dels centres– està en l’objectiu, no és el producte (el “fitxer de vídeo”) ni tampoc que a “l’alumnat l’entretingui i els agradi”. Tot això passa, certament. Ara bé, l’objectiu és generar informadors, formar periodistes, càmeres, tècnics, directors de producció, etc.
I a “Illa TV”, com en d’altres projectes, ens ho vam proposar de debò. L’experiència és d’èxit. I és compatible i exportable.
Xavier Serra Besalú Professor de Filosofia. Promotor d’Illa TV. @xserra
