Categoria: Fragments

Diuen que el consum televisiu per Internet ha augmentat considerablement gràcies als dispositius mòbils i a un increment del visionat des de telèfons mòbils intel·ligents. Hi ha estudis que diuen –no sé si això deu ser del tot cert- que el consum televisiu per Internet se situa a només cinc punts del consum convencional (un 80% de consum via Internet i un 85% des del receptor de televisió convencional).

Potser sí que el percentatge d’usuaris que consumeixen programes en streaming s’acosta al percentatge d’usuaris que consumeixen programació convencional. Però el consum en total d’hores segur que no és pas el mateix per dispositius mòbils que per receptors de TV de sobretaula. Però com diu aquell amic meu, “l’estadística es la ciència que ajuda a demostrar allò que prèviament es vol demostrar” i més si és una empresa de dispositius mòbils qui paga l’informe; un macroestudi fet a partir de 23.000 entrevistes a 23 països (bé, això diuen!).

Sigui com sigui, mirem massa la televisió, els mòbils, les tauletes, i utilitzem masses hores les pantalles… No, no ho diuen només sociòlegs telefòbics com Giovanni Sartori, ho diuen els òptics optometristes de Catalunya. Sembla ser que el 70 % de la població pateix, patim, la síndrome visual informàtica (SVI). Alguns símptomes directament relacionats amb aquesta síndrome son: picor, envermelliment, sequedat o visió borrosa (us sona?). Les persones que exposem els nostres ulls a una pantalla més de dues hores al dia, tenim o podem tenir aquestes molèsties visuals.

La tendència de consum audiovisual canvia molt ràpidament (d’una a diverses pantalles, ja siguin estàtiques o mòbils) i aquesta és una tendència que va en augment. Potser per feina és ineludible el consum de pantalles. Ja sé que darrerament passen moltes coses interessants en el nostre país, ja se que volem estar informats de tot… i al minut. Però, és necessari que consumim tantes hores de pantalles al dia? Consumim molts missatges audiovisuals per pantalla, llegim per pantalla, ens comuniquem per pantalla, juguem per pantalla, ens divertim per pantalla, aprenem per pantalla, ens incomuniquem dels altres i de l’entorn… també per pantalla.

Ja fa temps que la Iaia Toneta ens ho diu quan ens veu amb els mòbils a les mans i amb la mirada clavada a la pantalla:

– Quina colla de pocasoltes, tota aquesta trepa que es passa el dia enganxat a les maquinotes. Apa, tanca això, que et tornaràs tonto!

Potser sí que, per una vegada, l’hauríem d’escoltar i fer-li cas!

Jordi Joan Raventós

 

Entreu a un cafè prop de la Bastilla, cansats de fer de viatgers -que no pas de turistes- i us asseieu en una taula del fons. Al costat un home amb barba que, tot prenent un cafè, llegeix La responsabilitat de viure de Karl R. Popper. Una literatura potser massa densa per ser agost. On deu ser aquella llibreria? Encara li dónes voltes a la llibreria del Boulevard Saint-Michel, la que no has trobat. No en recordes el nom, només saps que era en una cantonada, però no saps en quina. O la teva memòria falla, i molt, o la crisi de la indústria del llibre també està arribant a les llibreries de Paris. Encara et queda l’esperança que sigui la teva manca de memòria… quin consol! Sobre una taula del cafè un exemplar del Libération, ara en noves mans empresarials, ara també en crisi. Preneu un parell de cafès, sortiu.

Des dels pirulins, els ulls de l’Scarlett Johansson us miren invitant-vos a veure la darrera pel·lícula de Luc Besson… (En l’era de les pantalles i tu encara et fitxes en els cartells dels pirulins!) Segurament l’Scarlett Johansson es convertirà en la nova femme fatal del Besson, una nova Nikita. Que lluny queda la poesia blava de Le grand bleu (1988), la passió per la vida marina i la curiositat per les profunditats fosques de la mar. La gran metàfora del cine de Besson.

Agafeu un autobús que us passeja per aquell barri tot anant cap al centre. De sobte es para, sirenes i furgons de la CRS us avancen… Clar! Avui hi ha convocada la manifestació per Palestina. Et preguntes si a sota de les llambordes de Paris encara hi ha el mar o ara ja nomes queda formigó, el formigó de la nova Europa. Demaneu al conductor que us obri las portes, mala cara però prem el botó, baixeu. Molta policia per arreu, demà a la premsa poc ressò de la manifestació d’avui. Passegeu per Le Marais, pels seus carrers estrets, per la placeta de l’antic Mercat de Santa Caterina, per la Place des Vosges, sopeu al Café Hugo. Records dels teus 20 anys, records que ja en tenen més de 30.

Tornant a l’hotel l’Arantxa et fa notar la mendicitat pels carrers de Paris. Una dona i els seus dos fills es disposen a dormir al mig del carrer, ells són els nous clochards del segle XXI, sort que fa un agost càlid i no massa humit. La dona, amb la boca tancada, crida a l’ajuntament de la ciutat: som aquí! Ningú els sent, estan massa lluny.

Dies després, mentre feu les maletes, penses: t’espera un setembre difícil a Barcelona! Sempre quan marxes de París tens la sensació de deixar-te alguna cosa: les escales de Montmartre, les pintures de Monet a la Orangerie, els cadenats dels pont de les Arts, un dinar al jardí del Museu Romàntic o el diari sobre la taula d’un cafè.

Jordi Joan Raventós

Parlant sobre l’alfabetització mediàtica a les aules amb un company de l’institut, professor d’Educació Visual i Plàstica, em deia que “actualment la situació de l’Educació en Comunicació és com el triangle de Penrose(1), és una proposta molt original però impossible de construir, impossible d’aplicar.”

Realment és així, malgrat les recomanacions d’algunes institucions europees i el voluntarisme de diferents entitats i associacions de professorat, l’Educació en Comunicació en l’educació formal ni s’implementa de forma transversal ni s’incorpora com a àrea d’estudi al currículum obligatori… per tant, no es un aprenentatge universal per a tot l’alumnat. Això és una realitat, no tant perquè no sigui un aprenentatge necessari en el món del segle XXI sinó perquè les administracions educatives no ho creuen important, malgrat que la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) reculli, en l’apartat de Principis rectors del sistema educatiu, que un dels principis específics del sistema educatiu és: La competència per a l’anàlisi i la contrastació de tota la informació, sigui quin sigui el mitjà de transmissió.(2)

Algú pot pensar que ara que el Departament d’Ensenyament té redactades i publicades “les competències bàsiques de l’àmbit digital”, finalment ja podrem educar en comunicació a totes les aules de Primària i de Secundària. Doncs sembla que educar de forma global en matèria de comunicació, encara queda lluny, ja que ens manca dotar de “contingut” les competències sobre educació mediàtica. De moment l’anàlisi critica dels missatges del mitjans de comunicació queda fora de l’aula.

Des de l’educació, ja va sent hora -potser ja fem tard- d’aplicar una perspectiva crítica sobre la tecnologia que utilitzem a les aules, així com implementar-la amb propostes creatives a l’hora d’usar-la. Al mateix temps, cal proposar una anàlisi dels continguts dels mitjans… és a dir una alfabetització mediàtica global. No tot és internet i xarxes socials, no tot és tecnologia digital! Com diu David Buckingham: “simplement hem de deixar de pensar merament en termes de tecnologia i començar a pensar de nou en l’aprenentatge, la comunicació i la cultura.”(3)

Jordi Joan Raventós

NOTES:

1.- El triangle de Penrose és un objecte amb una perspectiva impossible que va ser creat el 1934 per l’artista suec Oscar Reutersvärd.

2.- Principis rectors del sistena educatiu. Llei d’Educació de Catalunya (LEC) (Article 2, apartat 2 i)

3.- La educación para los medios en la era de la tecnología digital. David Buckingham. Institute of Education. University of London.