Ajuda’ns també el 2017!

Si vols donar suport als projectes d’AulaMèdia. Educació en Comunicació t’animem a fer-te PROTECTOR o PROTECTORA d’AulaMèdia, durant l’any 2017, amb una aportació de 20 €.

D’aquesta forma ajudaràs a realitzar els projectes d’AulaMèdia i al mateix temps et podràs beneficiar de les nostres “recompenses” i d’un important descompte en la matrícula de les nostres Jornades.

Per agrair el teu suport econòmic t’enviarem, a la teva adreça postal:

– El DVD Una mirada crítica
– El llibre “Zàping
– Un segon DVD a triar entre els DVDs d’AulaMèdia relacionats aquí sota.
– A més, tindràs un descompte del 50 % en la matrícula de les Jornades Educació Mediàtica per a una societat crítica. (Més informació de les Jornades AQUÍ)

 

COM FER-HO?

1.- Emplena el formulari adjunt i clica “Enviar”

2.-T’enviarem al teu correu-e les indicacions per fer l’aportació econòmica.]

 

FORMULARI

    Nom: (obligatori)

    Cognoms: (obligatori)

    Adreça particular: (obligatori)

    Codi Postal: (obligatori)

    Població: (obligatori)

    Primer correu-e: (obligatori)

    Segon correu-e:

    Tria UN DVD (obligatori)

    L’Educació Mediàtica a un clic!

    3dvds

    AulaMèdia. Educació en Comunicació ofereix un nou servei. Fa pocs dies AulaMèdia ha posat en línia -i en alta qualitat- alguns de les seves produccions audiovisuals per facilitar-ne la seva adquisició i visionament per part de totes les persones interessades en els mitjans de comunicació audiovisuals. Especialment pel professorat que treballa, o vol treballar, l’Educació Mediàtica a les aules des d’una perspectiva expressiva, analítica i crítica.

    Aviat afegirem més materials audiovisuals d’AulaMèdia, com la col·lecció de 4 reportatges de Darrere la Pantalla (4 reportatges dedicats ha explicar el funcionament de la televisió, els informatius, els dramàtics i la publicitat en televisió). En aquesta pàgina també hi penjarem alguns materials d’accés lliure: entrevistes, extres, etc.

    Des de fa anys AulaMèdia realitza aquest tipus de materials audiovisuals, ja que pensem que cal “elaborar, per part de professionals del món educatiu i de la comunicació, material didàctic per a l’Educació en Comunicació; actualitzat i que vagi més enllà de la pura descripció del funcionament dels mitjans, és a dir, que desenvolupi també l’anàlisi crítica dels continguts.”

    Entenem que aquests materials son bàsics si volem implementar realment l’Educació en Comunicació o Educació Mediàtica en el currículum de les diferents etapes de l’educació obligatòria.

    Ja es poden descarregar els 3 primers reportatges d’AulaMèdia des d’AQUESTA PÀGINA.

     

    https://vimeo.com/aulamedia/vod_pages/sort:videos/format:detail

     

    Xerrada sobre el “Fora de quadre”

    la_mandarina

    En aquesta xerrada parlarem i visionarem tot allò que no veiem en els mitjans de comunicació, des del que físicament no veiem perquè queda fora del quadre fins a tota la presa de decisions que hi ha a les redaccions.

    La xerrada serà a càrrec den Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina. i d’en Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia. AulaMèdia és una entitat i revista digital que fa més de 15 anys que intenta aconseguir que s’introdueixi l’educació en comunicació com a matèria a escoles i instituts. També produeix materials audiovisuals educatius i de reflexió.

    Dijous 1 de desembre del 2016 a les 19:00h en l’Espai Mandarina (Carrer Montseny, 12, Gràcia, Barcelona).

    La xerrada és totalment gratuïta. Per assistir és obligatòria la inscripció al següent formulari.

    Educació amb i sobre mitjans

    ecpf

    not

    L’educació mediàtica és una necessitat, igual que ho són els mitjans de comunicació en una societat democràtica. Els mitjans de comunicació massiva (televisió, ràdio, cine, premsa, internet) assumeixen un paper molt rellevant en la vida quotidiana de les persones. La seva presència contribueix a transmetre a la ciutadania una gran quantitat d’informació que estableix concepcions del món, de la societat, de les relacions socials, de formes de vida, etc., que comporten una valoració ètica i social.

    Des de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) fa mesos que treballem perquè l’Educació Mediàtica sigui una matèria obligatòria als col·legis. La premsa, entesa en sentit genèric, és font històrica i socialitzadora de primer nivell i entenem que cal comprendre el seu context i formar a la societat en un consum responsable i crític, exposant beneficis i riscos des d’una edat primerenca, quan els nins passen massa temps davant la televisió i són més influenciables i vulnerables. Es calcula que els menors superen les vuit hores diàries entre dispositius mòbils, revistes, cinema, televisió i ordinador.

    No és una idea nostra. El maig del 2004, es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un manifest amb mesures per “evitar l’analfabetisme mediàtic i l’atonia cultural” i demanava que les “habilitats comunicatives” estiguessin als currículums escolars. Com ja es fa als EUA. En 2008, el Parlament Europeu va aprovar introduir aquesta assignatura en les escoles. La directiva de serveis audiovisuals obliga a la Comissió Europea a elaborar un informe sobre nivell d’alfabetització mediàtica dels Estats membres, referència que després va incloure la Llei General Audiovisual del 2010. Però, a Espanya, encara hi ha molta feina per fer. L’òrgan que ha d’encarregar-se de recollir les dades no s’ha creat. Ara mateix, el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals és només una quimera.

    tvblanc

    El passat 11 de maig, una representació de l’Executiva de l’APIB ens vàrem reunir amb el conseller d’Educació del Govern balear per exposar-le la nostra proposta, que, evidentment, passa perquè aquesta formació sigui impartida per periodistes, professionals preparats per explicar la producció mediàtica en totes les seves variants i en totes les seves etapes. El conseller Martí March es va mostrar molt receptiu. De fet, ell mateix va publicar el 1997, com a catedràtic de Pedagogia Social, un article acadèmic proposant la incorporació d’aquesta matèria en el sistema educatiu. Altres autors, com David Buckingham, José Manuel Pérez Tornero, josé Ignacio Aguaded, i institucions, com el Consell Audiovisual de Catalunya, han tractat també el tema. Vàrem acordar elaborar una proposta des de l’APIB per tal de formar a mestres per a que puguin transmetre aquests coneixements de manera transversal.

    En l’APIB hem fet els deures. El 29 de juliol vam fer-ne entrega d’un document amb 15 temes a la Conselleria i el passat 20 d’octubre vàrem mantenir una segona reunió, en aquesta ocasió amb la directora general de Formació del Professorat. Ara estem a l’espera de què la Conselleria destini recursos per desenvolupar la nostra proposta, amb la qual Balears seria capdavantera en aquesta formació. Només així es podrà assolir una societat realment lliure, perquè la llibertat no existeix sense els mitjans, però tampoc sense el seu consum reflexiu i crític.

    Ángeles Durán i Manuel Aguilera, presidenta i membre de l’Executiva de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB)

    Creativitat, qualitat i producció audiovisual escolar

    pav1

    Quan parlem de producció audiovisual escolar, sembla que hi ha consens entre els docents: la majoria del professorat consultat està d’acord que la realització d’activitats de producció audiovisual per part de l’alumnat en els centres docents augmenta de forma exponencial l’interès pel contingut que tractem en l’activitat. La producció de peces audiovisuals per part de l’alumnat no només posen en evidència la gran capacitat motivadora d’aquesta eina, sinó que ens permet conèixer els grans recursos comunicatius dels mitjans de comunicació.

    Al mateix temps -i potser encara més important- l’aproximació a la producció de missatges audiovisuals per part de l’alumnat ajuda a desmitificar els mitjans de comunicació. El coneixement de les rutines productives de la televisió o el cinema, per exemple, o dels recursos expressius com el llenguatge audiovisual ajuden a entendre com es construeixen els missatges audiovisuals. Un fet que ens facilita les claus per a la seva interpretació i descodificació i que ens ajudarà a llegir de forma més crítica els continguts audiovisuals.

    Còpia, mimetisme o emulació?

    Però moltes vegades quan es fa producció audiovisual escolar, el contingut de les peces que realitza l’alumnat tenen un cert calc -o mimetisme- del que veuen per la televisió, al cinema o Internet. Sobre aquest fet Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina ens diu que “és evident la influència que tenen els discursos audiovisuals hegemònics, tant en els continguts com en la forma, tant que fins i tot ens influeixen a molts formadors. Sempre he intentat que l’alumnat explorés i fos creatiu. Ara bé, amb els anys el que millor m’ha funcionat, i no m’ho hagués imaginat mai, és precisament que copiïn. Però que copiïn de bons exemples.”

    pav2

    Per Anna Rodón, professora i coordinadora de la televisió escolar Euclides TV de l’Institut Euclides de Pineda de Mar, “depèn de la intenció. Sovint els demanem programes originals, creatius, sense seguir un format ja establert o altres vegades l’encàrrec és un tipus de programa que denota certes imitacions del que ja es fa.”

    Gerard Vilanova, professor d’ESO i especialista en producció audiovisual, creu que “tota producció neix de la pròpia creativitat, de l’experiència prèvia i de les referències de què ens hem anat nodrint com a espectadors. Llavors és normal, i més en persones en formació, que d’alguna manera calquin alguns patrons o, millor dit, que els emulin en la seva expressió audiovisual, especialment, dels gèneres adolescents per excel·lència: el terror, per exemple”. De tota manera, aclareix que “no és un calc en el sentit de còpia, imitació o plagi, sinó que més aviat és una reproducció de patrons i una emulació de les seves referències audiovisuals.”

    Formació del professorat o “externalització”?

    Una de les raons per les quals no es fa més producció audiovisual escolar és per la manca de capacitació del professorat, no només en el coneixement de la tecnologia sinó també en la dimensió expressiva com el coneixement del llenguatge i la narrativa audiovisuals. En aquest sentit, Anna Rodón afirma que la producció “ha d’estar dirigida pel professorat del centre docent”, però afegeix que està molt bé “tenir suport i col·laboració en determinats moments, de persones externes, experts professionals que ens mostren determinat aspectes de la producció i els il·lustren”.

    pav3

    Dídac Roger aprofundeix en la idea, creu que avui per avui la producció escolar en els centres “sense persones especialitzades és complicat. Hi ha molt poc professorat que tingui un perfil d’educomunicador.” Per això proposa que “els que som especialistes de fora del centre, encara que ens agradi molt treballar directament amb l’alumnat, potser el que hauríem de fer és implicar-nos més en la formació del professorat.”

    El professor Gerard Vilanova considera que “la situació òptima és que la faci el professorat del centre, però tenint en compte la falta de formació i de vegades d’interès, així com la falta de concreció del currículum… llavors, cal buscar-ho a fora.” Però aquesta ajuda externa ja sigui d’associacions o d’empreses que puntualment realitzen tallers de producció audiovisual per a l’alumnat, lamentablement “són parèntesis lúdics, experiències amb data de principi i d’acabament que no són incorporades a la normalitat del centre.”

    Qualitat de la producció escolar

    En moltes ocasions un defecte que tenen les peces audiovisuals realitzades per l’alumnat és la seva qualitat. En aquest sentit cal que ens preguntem: què es més important, des d’un de vista pedagògic: el procés de realització audiovisual o el producte audiovisual final? L’Anna Rodón és contundent en la resposta: “El procés és més important, sens dubte.”

    pav5

    El Dídac Roger també es manifesta en el mateix sentit “rotundament, el procés.” Però matisa “el resultat és una conseqüència d’aquest procés i, si hi ha un bon producte final, s’agraeix i és motivador. He fet tallers amb resultats aparentment brillants, realitzats per alumnat amb molta destresa, però que el vídeo final a mi no em deia res. Per a mi el cinema és una eina de transformació social. I en el procés de realització també ens transformem perquè ens impliquem, aprofundim en allò que volem explicar… Quan davant meu veig aquesta implicació, aquesta evolució, preguntar-se coses… això no té preu.”

    Gerard Vilanova creu que el procés i el producte són conceptes que estan íntimament lligats, per ell “no es pot triar entre l’un i l’altre perquè estan embolicats. Des del punt de vista escolar, està clar que el procés és més important, perquè és on es concentra l’aprenentatge i l’experiència significativa.” Però matisa i aprofundeix en la idea de la qualitat: “compte amb la qualitat del producte final, molts cops es donen per bones produccions que són horribles i lamentables pel simple fet que són escolars i que s’hi pressuposa bona voluntat… L’escola no ha de ser mai un difusor de productes infectes, hi ha d’haver sempre uns criteris mínims en l’admissió del producte final” afirma contundent.

    Els premis, un reconeixent?

    Moltes d’aquestes produccions audiovisuals escolars acaben presentant-se a premis o mostres específiques, alguns centres són realment especialistes en aquesta tasca. Però, cal buscar en aquest premis un reconeixement a la feina d’equip desenvolupada per l’alumnat o pel professorat? O simplement és una forma -legítima- però l’única forma de aconseguir diners per adquirir equipament audiovisual del qual la majoria de centres docent no disposen: càmeres, taules d’edició, micròfons, etc.?

    pav4

    La professora Anna Rodón és molt directa en aquest sentit, creu que “els premis sempre afegeixen incentius especialment pel que fa a aportar diners per adquirir i substituir material per aquest tipus de produccions, tot i que de vegades no entenem certes adjudicacions de premis.”

    Gerard Vilanova creu que “la participació en premis ha d’estar reservada a uns pocs productes -fer-ho en un gran volum causa més frustració que altra cosa- i també poden exercir de motor. El reconeixement que dóna un premi és la prova de qualitat definitiva, perquè és externa i les escoles molts cops viuen amb poc contacte extern.”

    El realitzador Dídac Roger pensa que “els premis no estan malament si almenys serveixen perquè aquest professorat, sovint voluntarista i que fa una tasca invisible a ulls de la resta del claustre, vegi reconeguda la seva feina” i rebla “no tinc clar si motiven més l’alumnat o el professorat”.

    Text: Joan Jordi Raventós

    Fotografies: Kineina