Un tema recurrent en les darreres Jornades d’Educació en Comunicació. Mirar i Educar Críticament, organitzades per AulaMèdia, va ser la formació del professorat. Aquest és un aspecte clau en la implementació global de l’Educació en Comunicació a les aules. Ja el maig de 2004, fa més de 12 anys, AulaMèdia publicava el Manifest per l’Educació en Comunicació, on -entre altres coses- es recollia la necessitat d’impulsar “programes de formació del professorat i d’assessorament als centres docents en el camp de l’Educació en Comunicació; perquè s’abordi des d’aspectes bàsics com ara la formació tècnicoexpressiva; però encara més important, des de la formació didàcticocrítica, per tal de donar elements i criteris a l’alumnat perquè pugui conèixer com la comunicació mediàtica l’afecta, com l’influeix, com incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les seves actituds socials.”
Malgrat aquesta proposta, una reivindicació de moltes associacions educatives i d’un sector important del professorat, i malgrat la importància de les pantalles i de la presència de l’audiovisual en els temps que vivim, no existeix una àrea específica en la formació inicial del professorat que atengui aquesta demanda. Segons Gemma Paricio, professora de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, l’Educació en Comunicació “es toca de manera tangencial a la Didàctica de la Llengua, a la Didàctica de l’educació Visual i Plàstica i en Alfabetització digital, però no de manera coordinada i significativa en la formació del docent, de manera que continua mancant una formació especifica que només es dóna en una matèria en la menció d’Educació Artística.”
Quin contingut?
Però aquesta formació inicial del professorat quin contingut hauria de tenir? “Uns continguts que els fessin competents com a formadors, però entenent que no es tracta només de conèixer les tecnologies, sinó, sobretot, els llenguatges amb què s’expressen, les estratègies comunicatives i els continguts dels seus missatges. Es tracta de conèixer l’audiovisual com a forma diferenciada d’expressió i sobretot de les implicacions del seu ús social.” diu Gemma Paricio.
Per Eloïsa Valero, professora de Batxillerat artístic a l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, afirma que, com a filosofia general, aquesta formació hauria de dotar al professorat “d’una visió transversal i interdisciplinària dels mitjans audiovisuals amb una possible aplicació als centres docents. Pautes d’anàlisi de produccions audiovisuals” tant en la forma con en el contingut dels missatges audiovisuals.
Sebastià Vidal, professor a l’IES Damià Huguet a Campos (Mallorca) i assessor en el Centre de formació del Professorat de Manacor, concreta una mica més els continguts d’aquesta formació inicial del professorat sobre Educació en Comunicació. “A més de l’aprofundiment en les competències genèriques: fonaments del llenguatge audiovisual, fonaments tecnològics bàsics i la comunicació en el marc de la ideologia i dels valors socials; caldria una competència relacionada amb la dimensió de la creativitat i/o estètica dels missatges audiovisuals.”
Un factor decisiu?
La formació del professorat, tant l’inicial com la permanent, es clau a l’hora de valorar i avaluar la qualitat educativa d’un centre docent o del mateix sistema educatiu. Però podríem dir que la formació inicial del professorat és un factor decisiu en la implementació de l’Educació en Comunicació a les aules?
Eloïsa Valero es contundent en la resposta: “Sí, per aconseguir una Educació en Comunicació de qualitat, amb ciutadans crítics i creatius”. Per Sebastià Vidal, “la formació del professorat és un factor clau ja que només amb un professorat competent i format se podrà sistematitzar i generalitzar la implementació de l’Educació en Comunicació. Tot i així, malgrat la formació del professorat sigui “conditio sine quanon”, l’experiència em diu que no és condició suficient.” matisa.
En aquest mateix sentit es manifesta Gemma Paricio, per ella la formació inicial “és important, però no decisiva en el sentit que moltes vegades depèn de l’interès dels docents en abordar aquest tema”.
Joan Jordi Raventós
