Llibres | AulaMèdia

Televisions locals: la mesocomunicació

És en la comunicació local a mesocomunicació (espai comunicatiu amb una audiència potencial entre 100 i 10.000 receptors) on trobem la confluència de diversos elements que defineixen i conformen un tipus de mitjà que té en compte l’audència potencial i l’àmbit geogràfic. En el cas de les televisions locals a causa de la seva poca potència d’emissió se cenyeixen a un espai delimitat geogràficament, un espai urbà o un municipi,. Un altre tret definitori és que l’audiència té una realitat comuna que la cohesiona: la història, uns costums, uns projectes de futur, etc. i per tant apareix aquí un interès per la recepció de missatges de contingut local que ofereix l’emissor, sense oblidar dels temes translocals o comarcals.

Ateses les propietats de la mesocomunicació, la seva funció en l’ecosistema comunicatiu i en l’àmbit geogràfic que ocupa, la televisió local afavoreix la participació directa de l’audiència en la seva programació i en els seus continguts, amb unes possibilitats d’incidència immediata molt més àmplia que les televisions situades en altres espais comunicatiu (televisions autonòmiques, estatals, etc.).

“La comunicació local és un altre esglaó dins de l’espai comunicatiu, és un espai intermedi entre la societat civil i els mitjans de gran abast, segurament per això, els primers mitjans de comunicació locals responen a la iniciativa popular d’associacions, moviments socials que buscaven una forma efectiva de fer arribar al conjunt dels ciutadans les seues inquietuds.” (Josep-Lluís Gómez Mompart i Mavi Doç (1998). “Ciutat, política lingüística i política comunicativa” dins La política lingüística a la societat de la informació. Toni Mollà (ed.) Alzira.)

Així podríem dir que les principals característiques de la televisió local són: el seu contingut connecta la persona amb l’entorn físic i cívic més immediat (el barri, el pobre o la comarca) i amb la informació que aquest genera. Per altra banda, i simultàniament, també hi fa amb la realitat cultural més proper, amb la seva llengua -i variant dialectal- i els seus costums i festes. Aquest factor de proximitat i les característiques tècniques de les televisions locals que utilitzen habitualment formats de vídeo domestic, són altres factors que possibiliten la participació de la ciutadania en la seva programació i, per tant, segons com s’utilitzen, poden fomentar la democratització de la comunicació. Aquestes són les claus de l’arrelament de les televisions locals als Països Catalans. (L’any 2000 a Catalunya havia 97 televisions locals en funcionament, al País Valencià 59 i a les Illes Balears 25.)

Cal destacar alguns factors decisius en l’aparició i posterior extensió de les televisions locals com a mitjà de comunicació social en l’àmbit català. Segons apunta Miquel de Moragas (Espais de comunicació: experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona, 1988) hi ha tres aspectes bàsics a tenir en compte: primerament les “condicions democràtiques de la llibertat d’expressió” a principis de la dècada dels 80; en segon lloc, el “desplaçament de la aparició juvenil cap a les noves formes de creació audiovisual” i finalment la “presència activa dels animadors culturals i dels xispes“.

Aquestes condicions polítiques i socials van fer que s’estenguessin les emissores de televisió comunitàries i en molts casos un tipus horitzontal de fer comunicació. Com diuen Emili Prado i Miquel de Moragas (1991) “l’aportació fonamental i específica de les televisions locals s’ha de buscar, de fet, en dues àrees: la de l’animació sociocultural i la de la participació democràtica”. En l’apartat d’accés al mitjà i la participació democràtica, Emili Prado i Miquel de Moragas apunten:

“L’aspecte democràtic clau no pot ser el d’una visió restrictiva de l’accés, que es limiti a l’ús dels instruments, o bé a la possibilitat que cadascú pugui arribar a una emissora a dir el que vulgui (…), sinó que l’aspecte democràtic clau resideix en la possibilitat de crear una dinàmica política (circulació d’informació específica i pròxima) i una dinàmica cultural (ús dels mitjans) com una nova forma de mediació de caràcter interpesonal, a la qual en lloc de substituir, estimula.” (Emili Prado i Miquel de Moragas (1991). Televisiones locales. Tipología y aportaciones de la experiencia catalana. Barcelona.)

Francesc-Josep Deó
Fragment (3) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000

Metodologia i avaluació

La poca elaboració pedagògica […] tant en les experiències de les televisions escolars com en les col·laboracions dels centres amb les televisions locals, fa que les finalitats didàctiques i fins i tot la metodologia fallin. Això ens indica la necessitat d’elaborar una metodologia i avaluació de l’activitat abans de la seva execució.

[…] Podríem afirmar que qualsevol projecte didàctic que impliqui una producció audiovisual escolar (vídeo, televisió escolar o local, etc.) ha de tenir en compte, com a mínim, tres aspectes: els didàctics, els tècnics i els organitzatius.

Els didàctics

– Disseny del projecte i selecció temàtica adequada al nivell educatiu de l’alumnat que el desenvoluparà.

– En la producció cal evitar la “fascinació tecnològica” del mitjà utilitzat, per això serà necessari donar sempre contingut, ja sigui didàctic o lúdic, al programa que vulguem realitzar.

– Pel que fa al contingut i a la forma del missatge, cal evitar el calc o la imitació del model comunicatiu unidireccional de les grans cadenes de televisió i buscar un model participatiu i horitzontal.

– Paral·lelament a la producció audiovisual, s’han de realitzar activitats d’anàlisi crítica dels missatges audiovisuals, per donar una visió global i així poder conèixer el mitjà televisiu en tota la seva dimensió.

– Al final de la producció és imprescindible que l’alumnat faci una autoavaluació crítica del treball realitzat, i, sempre que sigui possible, un visionat públic del projecte a través de la televisió local, o bé en el centre.

Els tècnics

– Adequar el projecte i les activitats que se’n derivin a la tecnologia audiovisual que hi hagi al centre o, posat el cas, a la televisió local.

– Conèixer mínimament el funcionament de la tecnologia que anem a utilitzar, les possibilitats expressives de l’equipament i també del llenguatge audiovisual, per evitar, així, falses expectatives entre l’alumnat.

– Abans de començar el projecte, l’alumnat ha de saber quins espais són necessaris per a la realització del programa (plató, set d’entrevistes, exteriors, etc.) i condicionar-los.

Organitzatius

– Implicació directa de l’alumnat en el projecte i la producció, com a forma d’interessar-lo pels continguts que volem transmetre, per a la qual cosa cal formar petits grups de treball que assumeixin tasques concretes.

– Davant dels problemes tècnics d’una producció audiovisual, buscar les vies perquè l’alumnat pugui resoldre’ls per ells mateixos (consultant altres persones, per exemple).

Francesc-Josep Deó
Fragment (6) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000

L’anàlisi i la producció audiovisual

Desenes d’experiències audiovisuals realitzades en l’educació primària i secundària han mostrat les possibilitats didàctiques del vídeo i de la televisió en el camp de l’ensenyament/aprenentatge en les aules d’aquests nivells educatius. A causa de les característiques tècniques de la televisió i del sistema vídeo i les seves prestacions, podem situar aquests mitjans en un lloc destacat en l’aplicació didàctica de la comunicació audiovisual.

Per una banda, la realització d’activitats de producció audiovisual per part dels alumnes en els centres desenvolupa un interès pel contingut curricular superior al que provoca la utilització d’altres eines i mètodes didàctics. Nombroses experiències posen en evidència la gran capacitat motivadora de l’ensenyament amb la imatge com un recurs més per treballar qualsevol matèria del currículum, així com el propi llenguatge audiovisual (ensenyar imatge amb la imatge). Per altra banda, les activitats audiovisuals també impulsen el treball en equip, ja que la realització i la producció audiovisuals són complexes. Al mateix temps, desmitifiquen el mitjà, perquè faciliten les claus per a la seva interpretació i descodificació.

L’anàlisi crítica dels missatges audiovisuals conjuntament amb la producció
audiovisual per part de l’alumnat és una forma d’aproximar, desmitificar la televisió i conèixer l’ecosistema comunicatiu que l’envolta. El coneixement de les rutines i del procés de producció, de l’edició, dels petits trucatges és una forma de potenciar la democratització de la comunicació en l’alumnat, que accedeix directament al mitjà, ja sigui en una televisió escolar o en una de local. És aquesta, una forma efectiva de trencar la verticalitat de la producció del mitjà televisiu.

Pel que fa referència a la multidisciplinarietat de la comunicació audiovisual, val a dir que un treball audiovisual elaborat en les aules tendeix, per les seves característiques, a ser interdisciplinar i de caire global. La potencialitat de globalització de la comunicació audiovisual es demostra quan aquestes activitats prenen forma de crèdit de síntesi. La utilització dels mitjans de comunicació amb finalitats didàctiques ha demostrat que potencien diferents habilitats cognitives.

A l’hora d’utilitzar els mitjans audiovisuals a l’aula cal desenvolupar una metodologia comunicativa multidireccional i fer participar activament l’alumnat en el seu aprenentatge. En aquesta línia, les teories comunicatives del “llenguatge total” d’Antoine Vallet (El lenguaje total, 1970) i de “l’emirec” -subjecte comunicatiu que és alhora emissor i receptor- de Jean Cloutier (L’ére d’emerec, 1975) ens aporten elements de reflexió en el debat de la comunicació activa a l’aula.

“… els recents desenvolupaments tecnològics no han de ser concebuts només com a mitjans nous d’emissió, instruments que permeten multiplicar els documents o els productes culturals, sinó també com a nous mitjans d’expressió. Els self-media serveixen tant per emetre com per rebre missatges.” (Jean Cloutier. L’ére d’emerec. Montréal, 1975, pàg. 225)

La participació directa de l’alumnat en la producció televisiva -sigui a través de grups d’ENG (periodisme electrònic) o de realitzacions en el plató de la televisió local- facilita el coneixement del currículum i al mateix temps l’educa audiovisualment en el mitjà i en les possibilitats d’expressió de la comunicació audiovisual. Però l’aproximació al llenguatge i a la producció audiovisual ha de comportar també un coneixement crític i desmitificador del mitjà, fugint de la fascinació tecnològica i mostrant la capacitat que té la televisió i els mitjans de comunicació en la producció de sentit.

Segons com apliquem la tecnologia audiovisual amb finalitats didàctiques podrem aconseguir una pedagogia més o menys participativa. Perquè l’aplicació de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’aula estan sotmeses al coneixement, a la capacitat de qui les aplica i a les potencialitats del mitjà. Si hom creu que les tecnologies tenen efectes, conscients o inconscients, sobre els receptors, es pot afirmar que només la comprensió global d’aquestes tecnologies permetrà conèixer aquests efectes per evitar-los o utilitzar-los. Cal reflexionar, doncs, sobre la posició del professorat respecte als mitjans i sobre la necessitat d’una formació global (tècnica, expressiva, didàctica i crítica) en el camp de la comunicació audiovisual. (Francesc-Josep Deó (2000) “De la Galàxia Gutenberg a l’Era Marconi. Ecosistema comunicatiu, tecnologia i educació audiovisual” a Temps d’Educació, número 23. Barcelona.)

Francesc-Josep Deó
Fragment (1) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000

Ciutadania mediàtica

L’educació mediàtica és actualment una recomanació, quasi una exigència i una prioritat, d’organismes internacionals com el Consell d’Europa, el Parlament Europeu, l’ONU o la UNESCO. Assumint aquest repte, el llibre aborda la relació essencial entre els mitjans i tecnologies de la comunicació i el desenvolupament de la ciutadania democràtica, i des d’aquí analitza la funció dels mitjans com a mecanisme per al progrés ètico-cívic i per al reforçament d’una opinió pública racional pròpia d’un Estat de Dret. El concepte fonamental vinculat a aquest repte educatiu és el de ciutadania mediàtica.

Parlar de ciutadania mediàtica suposa parlar de la llibertat responsable, de l’autonomia i el protagonisme dels ciutadans no només en l’esfera televisiva o cinematogràfica, sinó també en l’àmbit de les noves tecnologies i Internet. En la nostra era de la globalització comunicativa, en el nou entorn de la pantalla global (en paraules de Lipovetsky i Serroy), fomentar la ciutadania mediàtica és així mateix una de les condicions per a la construcció d’una ciutadania participativa i autènticament democràtica, plural i diversa però conscient de la seva comuna dignitat.

Davant les enormes incerteses educatives creades per la cultura audiovisual, no cal ja una actitud nostàlgica, una actitud de recel i d’oposició sistemàtica cap a tot el que arriba de l’esfera mediàtica i les noves tecnologies. Tampoc és ni educativament ni èticament vàlida la solució postmoderna que passa per debilitar el pensament i dubtar dels fonaments per a la crítica i la deliberació racional. El llibre aposta per reactivar un sentit modern, lliure, responsable i crític de ciutadania aplicat al complex món de la comunicació. Ens cal, en conseqüència, incorporar plenament la cultura audiovisual a l’escola per veure i sentir en comú d’una altra manera, per interpretar els continguts dels mitjans des dels paràmetres d’una racionalitat ètica, dialògica i moderna… per fer servir els mitjans i crear productes mediàtics d’acord amb aquestos criteris de renovació ciutadana.

La primera part del llibre tracta de la dimensió moderna de la comunicació actual, d’aquells aspectes que, per dir-ho així, ennobleixen la tasca comunicativa i la converteixen en hereva del segle de les llums, del projecte de ciutadania autònoma i cosmopolita. La segona part aborda els límits postmoderns per a la ciutadania mediàtica: la comunicació es despulla, al sí del lliure mercat, de pretensions de racionalitat discursiva i reapareix com a retòrica buida, seductora i persuasiva… però rendible.

Finalment, la tercera part del llibre reuneix les conclusions anteriors i aprofundeix en la proposta d’una educació per a la ciutadania mediàtica, entesa com a invitació per a l’autonomia en l’àmbit de la cultura audiovisual i la cibercultura, com a eina per superar les formes de vassallatge que poden aparèixer al seu si, com a model per a una adequada utilització dels mitjans i les tecnologies comunicatives, aprofitant-los com a veritable motor per a una ciutadania més lliure.

Ciudadanía mediática. Una mirada educativa

Vicent Gozálvez

Editorial Dykinson S. L.

Madrid, 2013

Pàgines: 223

Un retorn al periodisme

A l’hora de fer periodisme, un dels objectius hauria de ser el de donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. Així ho dicten tots els manuals. A la pràctica, però, molts cops això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per arreglar aquest dèficit. Ho fa, any rera any, assenyalant quins han estat els temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans, donant una segona oportunitat a una sèrie d’històries que podrien haver estat portada de qualsevol informatiu o diari generalista. Alguns temes no han estat explicats adequadament, altres han estat tractats amb poca profunditat, i, en algun cas, senzillament no se n’ha parlat. Així doncs, l’Anuari proposa aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a prop, amb l’objectiu aprofundir en les habituals superficialitats.

Alguns periodistes, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor a l’hora de tractar totes les qüestions incòmodes i la representativitat de les fonts siguin la norma habitual dels mitjans. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai.

L’Anuari Mèdia.cat té una vocació constructiva. No és un projecte contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. L’Anuari, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

L’Anuari Mèdia.cat de 2012 no hauria estat possible sense la participació de les 262 persones que han contribuït a finançar el projecte, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Tot i això, abans d’internet, ja hi havia el projecte, iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual- de la Fundació ESCACC, del màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els quinze reportatges que podreu llegir a l’Anuari tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. És, a la pràctica, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Roger Palà i Sergi Picazo