Categoria: Opinió

“No són les respostes les que ens marquen el camí, sinó les preguntes”. Ja ho avisava el poeta Ranier Maria Rilke a finals del segle XIX, cal ser curiós, indagar, qüestionar-ho tot, i anar més enllà d’allò que se’ns planteja en un primer moment. Passa en tots els àmbits de la vida, però ens interessa centrar la mirada en el de la comunicació.

Desenvolupar les habilitats analítiques per potenciar la lectura crítica dels mitjans de comunicació requereix un treball constant per interioritzar les claus que ens faran connectar les alertes davant la sobreinformació a què estem exposats. Però com sabem què preguntar?

Quan ens exposem als mèdia cal tenir presents, com aconsella el Center for Media Literacy (institut especialitzat en alfabetització mediàtica dels Estats Units) cinc aspectes principals.

Per començar, hem de preguntar-nos qui crea els missatges que transmeten els mitjans. No tant per buscar-ne l’autoria, sinó per prendre consciència que la informació no és quelcom “natural” sinó que ha estat tractada per algú (escrita, editada…). És més, ha passat per un procés de selecció de materials. Per tant, nosaltres només rebem allò que ha passat el filtre!

En aquest procés creatiu, intervenen tècniques narratives pròpies de la comunicació que cal conèixer, ja que s’utilitzen per cridar l’atenció de l’audiència amb estudiades tècniques de persuasió. Parlem de les paraules, les imatges, els colors, la música, els angles de càmera…

Lluny de la forma, els missatges comunicatius són eminentment contingut. Els mitjans són, a dia d’avui, un dels majors transmissors del valors, estils de vida i punts de vista de la societat. Per això és bo preguntar-se també quins es representen o s’ometen a les informacions que ens arriben. Cal deixar enrere la idea d’imparcialitat i assumir que els missatges mediàtics transmeten missatges subtils sobre qui i què és important. Observar quin tipus de persones es convida a que s’identifiquin amb el receptor, quins comportaments mostren, quins judicis socials fan sobre determinats temes… Un exemple tòpic, però clar: perquè sempre apareixen dones en els anuncis de detergents? O perquè la major part d’anuncis de perfums inciten a la sensualitat?

Hem esmentat la forma, el contingut i ara cal destacar el context amb que tot plegat és rebut. Un mateix missatge arriba a molts receptors diferents i en situacions molt diverses. Per això, cada un l’interpreta d’una determinada manera, en base a les seves experiències vitals. És imprescindible ser-ne conscient i estar oberts a totes les interpretacions, per conèixer nous punts de vista i adquirir noves habilitats analítiques i crítiques.

Per últim, no hem d’oblidar que els missatges es construeixen amb uns objectius, és a dir, per obtenir guanys i poder. Perquè més enllà de la funció de servei públic que han d’exercir els mitjans, aquests responen a interessos empresarials que, malauradament, van més enllà de l’exercici informatiu exercit amb responsabilitat.

No hem d’abaixar la guàrdia, doncs. Cal conèixer aquests i altres ítems derivats i fer-se preguntes, moltes preguntes. Només d’aquesta manera assolirem les habilitats analítiques necessàries per poder viure en una societat mediatitzada i en una cultura de la sobreinformació constant.

Raquel Ligero

 

Quan som estudiants, generalment el significat de la majoria de paraules noves ens l’expliquen els mestres i/o els diccionaris. Però no sempre és així. Per exemple en el cas de l’alumne de 4t d’ESO que, mentre sortia al pati el dia després de la penúltima vaga general, va pronunciar la frase que encapçala aquest article. En aquest cas, el significat de la paraula vaga li van explicar els periodistes dels mitjans de masses quan van triar les fotos per il·lustrar el que segons ells va passar aquell dia.

Un altre fet viscut en primera persona en la vaga del passat dia 14 de novembre ve a complementar el primer. Una de les manifestacions convocades a Barcelona baixava pel carrer Bruc, des de la Diagonal fins al centre. Arribant ja als darrers carrers del recorregut, es van desmarcar de la marxa tres o quatre individus que van anar cap a les oficines d’una entitat bancària i van començar a pintar i donar cops als vidres tot cridant consignes contra el sistema bancari. De sobte van començar a sortir de tot arreu una munió de persones amb armilles taronges esprintant darrere aquells nois. Alguns dels qui érem allí vam quedar sorpresos de la rapidesa en actuar de la policia, però quan ens hi vam apropar vam comprovar que no era la policia: el que portaven escrit a les armilles taronges no era “policia” sinó “premsa”. L’escena següent va ser esperpèntica: mentre la manifestació continuava el seu pas normal carrer avall, una quinzena o vintena de periodistes (sic) dels que havien arribat al galop, col·locats en semicercle davant la sucursal bancària enfocaven amb les seves càmeres els nois que, envoltats de flashos com les estrelles de cinema a l’arribada a un festival, bastonejaven la porta de vidre. Un minut després els joves marxaven carrer avall i els periodistes recuperaven l’alè mentre alguns, contrariats, comentaven amb el company que no havien arribat a temps d’agafar el moment just del cop de pal que havia esquerdat el vidre.

Democràcia és una paraula tan maltractada que de vegades costa fer-la servir (en època d’eleccions, per exemple, se l’apropien als seus programes electorals partits polítics de tot tipus, fins i tot els d’extrema dreta) però és la més adequada per preguntar-se si, quan no sé quants milers de persones trien una opció per defensar les seves idees i quatre persones en trien una altra, és democràtic, és a dir, és realment representatiu de la voluntat de la majoria, que les càmeres es girin cap als quatre.

És així, convertint l’anècdota en categoria, que es provoca aquesta distorsió del significat. És un procés de transferència doble: de ‘vaga’ a ‘manifestació’ i de ‘manifestació’ a ‘violència’, de manera que en el diccionari del nostre imaginari col·lectiu la paraula vaga acaba volent dir ‘violència’. I en aquest diccionari potser el significat propi i vertader de la paraula acabarà com a tercera o quarta accepció, més marginal, potser fins i tot amb l’aclariment previ que es tracta d’un sentit figurat.

No sé si tots els periodistes que hi participen són conscients que en paral·lel al procés que ells provoquen, hi ha també un altre procés de transferència: en l’esfera pública, els dies següents tendeix a oblidar-se l’esperable debat sobre les raons de la vaga, sobre si l’èxit o fracàs obliga el govern a escoltar la gent i canviar coses o no, etc., per passar a discutir sobre si la violència utilitzada per la policia era adequada o no, si aquell mosso o aquell altre tindran un expedient o no, si aquell cop va ser fortuït, si el conseller de torn hauria de dimitir… Resultat: un debat inútil, perquè ja se sap que no arribarà enlloc, ha servit per evitar el debat important que s’hauria d’haver produït. I per aconseguir que molta gent en lloc d’enfocar el seu reprovament o ràbia cap als responsables de la situació que ha provocat la vaga l’acabi enfocant cap a la policia. És la manera més eficaç de guanyar un debat públic: evitar-lo.

Es fa per motius econòmics, ideològics…? Alguns responsables de mitjans per defensar-se argumentarien que el diari que aconsegueixi aquesta foto vendrà més exemplars que un altre. I a nosaltres ens correspon preguntar-nos: és cert això? Com a lectors o espectadors tenim també una part de culpa d’aquesta deriva sensacionalista i per tant falsejadora que s’ha apoderat de la majoria dels nostres mitjans?

En un altre context, Espriu deia que alguns ens robaven les paraules; el que ens passa avui en casos com aquests és que ens roben els significats.

Xavier Breil

Avui en dia, és molt comú trobar-nos pares i mares d’alumnes molt escèptics cap a les xarxes socials. Potser és una de les fonts més preocupants per ells. Tot i això, des de l’aula, podem treballar per acabar amb aquesta idea. Com a docents, ens convé presentar-les amb una nova visió i així manifestar un ús més pràctic d’aquestes dins de l’àmbit de l’educació.

Actualment, hi ha xarxes socials que ens permeten millorar la comunicació amb els nostres alumnes i, alhora, ens ajuden a treure aquest sentit despectiu. És cert que al principi costa entendre la practicitat d’aquestes xarxes però, una vegada ens engresquem, surt una experiència molt positiva.

L’altre dia vaig trobar una piulada molt interessant al twitter que deia: “el facebook serveix per exposar la teva vida, però el twitter t’ajuda a mostrar què penses”. Això em va fer rumiar i activar-me. Aquesta aportació tenia part de raó quan comentava que això del twitter ajudava  a comunicar els nostres pensaments i, per tant, no es limitava a la simple xafarderia a la qual molts estem acostumats quan parlem de xarxes socials. Potser sí que hem de ser crítics per triar quina de les xarxes socials s’adequa més allò que estem buscant però, a priori, no hem de devaluar-les totes.

Si ens ajuda a mostrar què pensem, perquè no ens pot ajudar a comunicar-nos també? La qüestió és aconseguir les eines per traslladar aquesta motivació a l’àmbit educatiu. A vegades, un docent necessita fer més atractius els continguts de l’àrea que imparteix per tal d’animar els alumnes i dinamitzar les sessions. La intenció de les xarxes socials en aquest cas, no és la de fer-les servir com a vehicle d’interacció comunicativa únicament, sinó per transmetre coneixements i, alhora, deixar constància d’allò que es tracta.

L’acte comunicatiu en l’àmbit educatiu, per tant, s’ha anat renovant poc a poc i aquests alumnes són els autors d’aquest canvi tan significatiu. El tomb comunicatiu pot ajudar a enriquir els seu futur iniciant noves vies de comunicació futures que els ajudaran, per exemple, a trobar feina.

Begoña Jiménez Nájera

Llegir llibres no és una de les activitats preferides pels infants i joves de casa nostra. És un fet avalat per la insistència de les institucions competents en fomentar-los El Gust per la lectura. Com a ciutadana celebro que en la formació educativa obligatòria es segueixi porfidiejant perquè els infants esdevinguin “lectors competents, crítics i capaços de gaudir del plaer de llegir un llibre”.

Però, essent realista, reconec que a casa sovinteja l’ocasió en què cal repetir el crit a taula perquè la canalla està atrapada per aquella sèrie que, ves per on, s’està empassant al YouTube i en anglès! perquè no l’han trobat en el nostre idioma (sort del Google-Traductor).

– És que són boníssims, mare! I la història s’està posant tan interessant que no podem esperar al setembre, que sortirà en català -diuen tancant l’ordinador.

L’escena em recorda les batalles que tenia jo a la seva edat quan les pàgines de l’Enid Blyton tenien més poder que una panxa buida… Ben mirat, és la mateixa essència amb un embolcall diferent. Som al segle XXI. Què té d’estrany preferir viure una història de ficció a través de la pantalla a fer-ho mitjançant la lectura del text en un llibre?

El sentit de la narració és causar plaer

Segons Aristòtil, els relats causen plaer a causa de la seva imitació de la vida i al seu ritme peculiar. Hi ha res més captivador que el gir inesperat d’una trama? Aquest és el secret: algú explica una història a la seva manera fins al punt que el lector n’és captivat i la rep per a la pròpia complaença.

Amb la impremta la narració, tradicionalment un acte oral, ja no requerirà la presència simultània de narrador i narratari. Així l’art d’explicar històries adquireix una nova dimensió i “el llibre” esdevé  el rei dels mitjans per gaudir dels “relats en diferit”.

Amb els avenços tecnològics proliferen les narracions audiovisuals, trames tan plaents en si mateixes com les que es poden sentir vora el foc o llegir en un
llibre. Hom pot gaudir prou del relat audiovisual sense saber de lletra: imatge i so construeixen una realitat virtual que, arribada l’era de la informació i la comunicació, tan aviat té les mides de la paret d’una sala de cine com les de la pròpia butxaca.

Vet aquí per què els infants i joves del segle XXI consumeixen abastament narracions teixides a base d’imatges en moviment, llums, colors, missatges verbals on abunda l’oral, melodies, sons i silencis. Són una generació de lectors
nascuts audiovisuals!

El gust per l’audiovisual demana una nova alfabetització

Si en la trama de la vida l’infant és l’heroi que ha de conquerir el gust per la lectura, l’adult o educador ha de ser el mentor que ha de guiar-lo en el seu viatge per l’audiovisual, la narració que el captiva des que comença a interactuar amb el món. Davant d’aquests relats les generacions de l’era digital necessiten dominar un nou codi per desenvolupar competències tan bàsiques com la lingüística, la literària o la social: el llenguatge audiovisual.

És a les mans dels educadors treballar per una alfabetització audiovisual i, en comptes de partir de narracions escrites, fer camí amb les narracions que tant plaer causen als nostres infants i joves. Tot un repte per als qui seguim venerant la Galàxia Gutenberg.

Tinc el convenciment que fent el viatge que correspon a cada temps, com passa al cine, de sobte es produirà un punt de gir a la trama que no tindrà retorn… i en el nostre heroi acabarà sentint gust per la lectura, l’escriptura, la literatura, l’art i qualsevol cosa que l’ajudi a descobrir nous móns. Perquè així sigui cal sens dubte una alfabetització audiovisual.

Ana M. Reyes Ramos
Mestra especialitzada en Llengües
Llicenciada en Comunicació Audiovisual