Categoria: Opinió

Davant de l’allau d’informació que arriba als infants i joves des de tots els canals digitals existents tenim dues opcions; escollir el camí senzill i dedicar-nos a altres temes mentre els tenim entretinguts i entretingudes, o posar la mirada en què els arriba, des d’on els arriba i quina repercussió podria tenir en el seu futur allò que estan consumint a través d’internet. Sovint menystenim d’una manera preocupant tot allò relacionat amb l’alfabetització mediàtica, segurament per desconeixement, però el que aquí ens ocupa precisament, és el coneixement. Perquè a la vida, saber és primordial, conèixer i tenir informació ens dona llibertat per decidir i sobretot ens dona esperit crític i opinió. És molt important que els infants i joves tinguin la capacitat de valorar des d’un punt de vista objectiu, qualsevol informació que arribi a les seves tauletes, mòbils o ordinadors.

Tenim molt interioritzat quan ens “la volen colar” en l’àmbit de la publicitat, la publicitat enganyosa, la publicitat subliminar, etc. ja fa temps que conviuen amb nosaltres, però encara som novells pel que fa referència al món dels influencers, les xarxes socials i l’immens ventall de mitjans de comunicació audiovisuals que existeixen actualment. Però com podem millorar la nostra educació mediàtica? Per on comencem? Cada vegada hi ha més mitjans audiovisuals sense seu física, una persona amb un ordinador des de la Xina podria estar donant informació del nostre territori, com hi accedim?

Aquí és on els mitjans de proximitat juguen un paper fonamental, les televisions locals, per exemple, poden servir de manual d’instruccions d’un mitjà de comunicació. Tenint en compte que les televisions locals, tenen un àmbit d’acció més reduït, són més accessibles per poder mostrar els engranatges d’un mitjà, saber què és notícia, què no ho és, identificar una font fiable. Quin és el procediment que segueixen els i les periodistes des que reben una informació fins que es publica una notícia? Si convidem els infants i joves a conèixer el funcionament dels mitjans de comunicació, entendran en primera persona el camí que hauria de seguir la informació i els processos de validació que calen abans de publicar-la. D’aquesta manera, quan ells mateixos i mateixes siguin els emissors, també seran més responsables a l’hora de difondre informació i missatges.

Les televisions locals també poden ensenyar els diferents tipus de continguts que s’hi produeixen i quina finalitat té cadascun. Perquè no és el mateix, un informatiu, que un programa d’entreteniment, que un anunci, un programa d’humor o un contingut patrocinat. Una vegada més, saber què tenim al davant, quin tipus de producte estem consumint, ens dona la capacitat de tenir esperit crític i passar un filtre als missatges que rebem, qui m’envia aquest missatge? amb quina finalitat?

Avui en dia, qualsevol persona amb un mòbil i connexió a internet es pot convertir en comunicador, però no tot s’hi val a l’hora de comunicar, sobretot si hi ha persones vulnerables a l’altra banda de la xarxa o el mitjà, com poden ser joves i infants. No tinguem por doncs de donar veu a aquests joves i infants, d’obrir les portes dels mitjans locals, de convidar-los a participar en aquestes televisions locals i que en siguin protagonistes, perquè tenen moltes inquietuds comunicatives, i cal aprofitar aquesta inèrcia perquè siguin comunicadors responsables, i amb el suport i l’acompanyament de les televisions locals, educarem aquests comunicadors d’ara, i els influencers del futur.

Sílvia Ferrer
Tècnica de comunicació i producció audiovisual
Cugat Mèdia

 

Tornar a París sempre és un plaer per mi. Aquesta vegada feia temps que no visitava la ciutat que tant he trepitjat. Una ciutat que ocupa molts dels meus records de la dècada dels 70: el barri de Le Marais o el Quartier latin; les hores grises dels dies plujosos al «Beaubourg» (Centre Pompidou) lleguin i escoltant el darrer disc de Leonard Cohen; o la chambre a la petita i encantadora plaça de Sainte Catherine, ara convertida en una habitació d’hotel dels cars.

Sempre que vaig a París passejo pels Champs Elysées amb l’esperança de trobar-me la Jean Seberg venen el New York Herald Tribune com a la pel·lícula À bout de souffle del Godard. M’imagino passejant una estona amb ella xerrant dels seus estudis a la Sorbonne, però mai la trobo… clar! jo no soc Jean-Paul Belmondo, ni París és en blanc i negre, ni sona la música de Martial Solal. Ho sé, estic enamorat d’una fantasia, d’una ciutat… això ja ho fa el cinema!

Segueixo caminant, miro les façanes, que lluny queden els grans cartells de les estrenes als cinemes dels Champs Elysées, recordo un cartell immens del Grand Bleu del polièdric Luc Besson. Ara els grans anuncis lluminosos que s’imposen a la zona són de marques de roba, de complements i de perfums. Abans d’arribar a l’Arc del Triomf passo per davant dels Publicis Cinémas i penso que a París encara queden grans cinemes. En aquests quasi dos quilòmetres de passeig viuen encara 4 o 5 cinemes que aguanten estoicament l’embat de les plataformes. Aquest passeig parisenc fins i tot té un festival «local» de cinema independent francès i americà, el Champs-Elysées Film Festival, que ja va per l’11a edició. Entenc que el cinema francès sigui un referent per a moltes persones, ens volem emmirallar però al mateix temps ens enlluernem.

Inevitablement comparo París amb Barcelona i amb tantes i tantes ciutats i pobles catalans que han perdut dotzenes de sales de cinema. Tenim una indústria cinematogràfica tant minsa que -com diu el meu amic Antonio Barrero- la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid s’emporta el talent que hi ha a Catalunya. Un país on UNA pel·lícula com Alcarràs obre, per UN dia, cinemes tancats durant anys… quina paradoxa! Potser necessitem més directores, directors i productores que apostin pel cinema en català, necessitem més pel·lícules com Alcarràs, com El fred que crema, com Suro i tantes altres que busquen un lloc en les sales de cinema i en les plataformes. Però sobretot necessitem, que les institucions catalanes s’ho creguin i consolidin el que està creixent.

Un semàfor en vermell i el clàxon d’un cotxe que passa massa a prop meu, em fa sortir de les meves dèries i tornar als carrers de París. Encaro les meves passes cap al Quartier latin on trobo, aquí sí, la Josephine Baker en una parada de llibres de vell a la vora mateixa del riu Sena. Una mica més enllà una jove Audrey Hepburn ens mira des d’una portada del Vogue del febrer de 1959. Al costat hi ha exemplars antics engroguits de Le petit Journal i altres diaris vells. M’agradaria pujar a aquell cotxe que tenia el Gil a la pel·lícula Midnight in Paris de Woody Allen per viatjar al passat, per tornar al París dels anys 30 o millor… a la dècada dels 50, així segur que trobaria a la Jean Seberg.

Faig un estofat de bou Au Bourguignon du Marais i continuo passejant amb bona companyia.

Francesc-Josep Deó

Fa unes setmanes, en conèixer-se les nominacions als Premis Gaudí 2023, des del FIC-CAT vam creure necessari fer una carta oberta als i les membres de l’Acadèmia del Cinema Català. No a la junta, sinó a les acadèmiques i acadèmics.

Per què? Doncs perquè si nosaltres no ens creiem, donem suport i apostem pel nostre cinema i la nostra llengua, qui ho farà? Podem (i hem de) demanar responsabilitats a les institucions, a totes, podem fer campanyes per animar el públic a omplir les sales quan s’estrenen pel·lícules en català, però si nosaltres, les persones que treballem en l’audiovisual, no ens ho creiem, quin missatge estem enviant?

Ja ho dèiem al text –que podeu llegir íntegrament al web del FIC-CAT-, el 2022 ha estat un bon any pel cinema realitzat en llengua catalana. Sempre el recordarem com l’any d’Alcarràs, l’any de l’Os de Berlín, i així quedarà segurament reflectit als Premis Gaudí. Però, malauradament, a les nominacions hem vist grans absències d’altres pel·lícules que, tot i no haver aconseguit la gran gesta d’Alcarràs, mereixien haver entrat en el llistat de les millors pel·lícules de l’any, és a dir, mereixien estar presents en les nominacions dels premis del nostre cinema.

Parlo d’Escape Room, Premi del Públic al FIC-CAT 2022, èxit a taquilla i a la seva estrena a TV3, que no ha obtingut cap nominació als Gaudí; parlo també d’El fred que crema, pel·lícula inaugural del FIC-CAT 2022, que només té una nominació. Totes dues, destacades òperes primes d’Hèctor Claramunt i Santi Trullenque, respectivament. El talent d’aquests dos directors no s’ha vist reconegut. Tampoc la valentia d’Anna Bofarull i la seva Sinjar, Premi del Jurat i de la Crítica al FIC-CAT 2022; o la comèdia d’autor Toscana, de Pau Durà, totes dues sense representació als Gaudí.

Parlem ara de les pel·lícules en llengua catalana que sí que hi són i sí que tenen representació: Alcarràs, de Carla Simón, amb 14 nominacions i Suro, de Mikel Gurrea, amb 10 nominacions. Dues grans pel·lícules, sens dubte! Tanca el llistat de “més nominades” en llengua catalana Nosaltres no ens matarem amb pistoles, de Maria Ripoll, amb dues nominacions. La resta de films de ficció que es reparteixen les nominacions, no són en llengua catalana. Són grans pel·lícules, totes i cadascuna d’elles, això ho vull deixar ben clar, també.

Entre les bones notícies de l’any 2022, cal destacar que l’Acadèmia del Cinema Català ha iniciat la primera edició de la seva Residència de guions, en què sis dels vuit projectes seleccionats són en llengua catalana. Tenim el talent, tenim les idees i comencem a tenir qui hi aposta. I doncs, què més hem de fer? Doncs creure’ns-ho.

Vull dir que s’ha de vetar el cinema no fet en llengua catalana? I tant que no! Però potser hauríem de prioritzar el nostre cinema, la nostra llengua, les nostres històries, i el nostre talent, fer-nos-ho nostre, creure’ns-ho. Ho fem amb la música i amb el teatre, per què ens costa tant fer-ho amb el cinema? Es fa molt difícil defensar que el cinema en català pot viure de comèdies com Escape Room o thrillers com El fred que crema si des de dins no hi creiem. La normalització del català al cinema arribarà quan ens creiem que el cinema en llengua catalana pot incloure (i ja ho fa) tots els gèneres. Si volem una indústria forta, si volem que hi hagi més Alcarràs i més Suro, hem de creure també en Escape Room, El fred que crema, Sinjar o Toscana. La resta, segur, vindrà sol.

Vivim temps convulsos i malauradament hi ha poca sensibilitat envers la cultura. Els recursos són limitats, cert, però massa sovint els projectes de cinema surten, perquè moltes persones diferents ajuden i ho fan possible. Com a productora ja saps que dedicaràs a cada producció entre tres i cinc anys de la teva vida, i que pel camí et deixaràs moltes coses. Si una de les teves produccions aconsegueix el favor del públic, podràs demostrar que el teu sisè sentit encara funciona, i que no era un error tot el temps dedicat. Al final del camí et quedarà la satisfacció de saber que quan et deixen, fas bé la teva feina.

Produir una pel·lícula petita (al voltant del milió d’euros) i en català no ho té gens fàcil industrialment. Passa sovint, i penso que això resulta pervers, que les nostres institucions no ens consideren prou comercials, i a fora, no reeixim, perquè ens falten recursos i creiem que no els ha d’interessar el que nosaltres proposem. Sempre ens quedem una mica en terra de ningú. Tenim la creativitat i el talent, però ens falta l’autoestima. Ens enlluernem amb el que ve de fora, atribuint un valor, que ens neguem a nosaltres. Estem deixant perdre moltes oportunitats per a construir i reconstruir la nostra pròpia cultura i història.

Plantejar a Catalunya una proposta de cinema històric sovint fa que molts arrufin el nas. Sembla que són temes que no toquen, quan en realitat, són els que ens haurien de resultar més propis. Qui pot, millor que nosaltres, explicar la nostra història? Potser hem d’esperar que vinguin els de fora a fer-ho per descobrir que aquí tenim històries increïbles que li passarien la mà per la cara a moltes de les que ja hem vist (i continuarem veient) al cinema americà, per posar un exemple de cinema sense complexos que fa de la seva història un universal.

“El Fred Que Crema” recupera un episodi prou desconegut de la nostra història i ho fa des de la nostra perspectiva. Qui no ha sentit a parlar de la resistència francesa? En canvi, qui coneix els passadors de la frontera? Ajudàvem a travessar les muntanyes durant la II Guerra Mundial, arriscant la seva vida i creant autèntiques xarxes d’evasió per tots els Pirineus. Són molts els episodis de la nostra història que encara ningú ha portat a la ficció o els ha donat a conèixer en documentals, i és important que ho fem nosaltres. Cal que el cinema recuperi el passat, és un exercici de normalitat, i una eina per explicar-nos a nosaltres i per entendre la nostra realitat.

Pel·lícules com “El fred que crema” connecten amb l’espectador, per què justament parlen de nosaltres, de la nostra memòria, del que som i del que érem. Creen identitat, per què ens apel·len directament i ens mostren, no només què va passar, sinó com nosaltres entenem la vida i quins valors tenim. Des del cinema recuperar la història és, ho vulguem o no, el nostre llegat i la nostra contribució al futur. Quan ningú ens recordi de tots nosaltres, el cinema encara donarà testimoni de qui vam ser i què vam viure.

Quan em pregunten què significa produir en català, la primera cosa que em ve al cap és la gran quantitat de justificacions que haig de donar per fer-ho i la infinitat de vegades que sentiré al llarg de la producció que em qüestionen la decisió. Produir ja és sempre complicat, però fer-ho en català és com si et tanquessis deliberadament portes i opcions que d’altra manera podries tenir obertes. Jo trio produir en català, perquè penso que les històries que vull produir és així com s’han d’explicar.

La pel·lícula “El Fred Que Crema” va néixer com a una coproducció, potser la primera, entre Catalunya i Andorra. Va costar molt d’engegar i, tot i aconseguir les dues fonts principals de finançament que qualsevol pel·lícula catalana pot aconseguir, no ens van donar prou suport i des del principi sabíem que aniríem molt justos, però ens vam llençar i el dilluns 9 de març del 2020 vam iniciar el rodatge. Aquella mateixa setmana es declarava una pandèmia mundial, que va aturar-ho tot. Vam travessar la frontera d’Andorra unes poques hores abans que la tanquessin, al darrere deixàvem tots els materials de rodatge. Sis mesos després podríem recuperar-los i replantejar el rodatge.

Per una producció, un endarreriment del tipus que sigui és greu, però una aturada com la de la Covid és totalment catastròfica. Durant el confinament hi va haver molts moments d’angoixa i vaig pensar sovint que no la podríem acabar. He patit terriblement. No teníem diners, ja ens havíem gastat una bona part. Els mesos anaven passant i veia que el poc que havíem rodat també es perdria i caldria començar de cap i de nou. Al final vam trigar més d’un any en rodar una pel·lícula que teníem prevista per cinc setmanes de rodatge, a tot estirar.

Vam trobar nous socis coproductors que van ajudar a desencallar la producció, però des de la pandèmia hem arrossegat un dèficit pressupostari molt gran i si hem tirat endavant és per la meva tossuderia i la de la resta de productors, i sobretot, perquè l’equip ha ajudat i han ajudat molts dels proveïdors de producció.

La imatge que es té de la feina d’un productor, quan se’n té alguna, sovint està poc definida i focalitzada en la seva faceta econòmica. Trobar els diners necessaris per dur a terme un projecte és essencial, però hi ha molt més. Has de poder-los gestionar i això significa prendre moltes decisions que afecten directament al resultat final d’una producció. Treure un dia de rodatge o no tenir prou diners per pagar pot suposar tallar una part de la història que vols explicar. Com a productora jo soc molt conscient que al meu darrere hi ha tot un equip humà, que depèn de mi, i amb el que em comprometo quan entren a la meva producció.

Ser productora és una feina molt invisible: quan està ben feta no es nota gens, perquè les coses ja van com tothom espera que vagin. Mantenir una exigència així és complicadíssim amb un equip tan gran de professionals i proveïdors molt diferents. Dins del nostre sector, són molts els que no coneixen la feina que fan els productors, no s’ho imaginen o no els interessa saber quina és aquesta feina, però cal reivindicar-la i valorar-la, perquè tan important és tenir tècnics, directors, directores, actors, actrius, com productors i productores que apostin i ajudin a descobrir el talent de les persones i les històries que encara ningú ha decidit que valien la pena.

És molt probable que la primera persona que aposti per una producció sigui una productora i donar llum verda a un projecte significa començar un camí molt llarg que faràs de la mà de molts professionals. Per mi, fer cinema, significa col·laborar i empènyer perquè una idea, que sovint és el somni d’algú, es faci realitat. Sento que aquest és el meu propòsit a la vida, i m’agradaria pensar que és un bon propòsit.

Sandra Forn, productora.

Treballar al voltant de l’educació mediàtica -com no podia ser d’altra manera, atesos els ràpids i constants canvis socio-tecnològics- implica haver de renovar-se constantment. La cultura digital ha obert noves possibilitats comunicatives, que inclouen avantatges i desavantatges: les persones ja no som només consumidores, espectadores o oients, sinó que també ens hem acostumat a crear i compartir vídeos i missatges de tota mena; la regulació dels continguts és cada vegada més complicada -per no dir impossible-, no només per la seva dimensió sinó perquè també s’ha de vigilar no caure en la censura i ferir de mort la llibertat d’expressió; la cobertura ja no està obligada a respondre a un territori marcat per fronteres, fet que afavoreix el contacte intercultural, però aquest precisa una mirada oberta, que sigui crítica i alhora tolerant. Formar a la ciutadania perquè pugui navegar en aquest maremàgnum, sense ofegar-se i amb la capacitat de dirigir el seu propi recorregut, no és gens fàcil.

Però, a més a més, moltes vegades tampoc no aprofitem allò que tenim més a prop. I és precisament des d’aquesta preocupació des d’on escrivim aquest text. Concretament, aquí volem defensar la necessitat d’una major col·laboració entre els centres educatius i els mitjans de comunicació local.

Per una banda, ningú no dubta que els centres escolars són espais essencials en la transmissió de valors (socialització) i en la formació de vincles socials (sociabilitat). I, de l’altra, cada vegada és més evident que els mitjans de comunicació més propers juguen un paper molt important des de moltes perspectives com a contrapès d’aquest món global: com a espai per difondre què passa a les ciutats on vivim i com a generadors de continguts adreçats a una ciutadania que també necessita marcs interpretatius propis per entendre el que passa a altres indrets i saber com això li pot afectar.

Llavors, per què no s’ha consolidat un vincle entre ambdós àmbits a partir d’iniciatives entorn l’educació mediàtica? Des d’aquí volem contribuir que això es produeixi i, per això, proposem aquests cinc camins per explorar.

Les relacions socials online guanyen cada vegada més pes i les trobades socials s’estan reduint al temps de lleure. Evidentment no volem treure importància a les relacions amistoses -i, menys, si parlem de la joventut-, però cal treballar pensant en la qualitat de la convivència a qualsevol espai de reunió. Doncs bé, un projecte d’educació mediàtica desenvolupat a l’escola amb la complicitat d’un mitjà resulta molt interessant per pensar, per exemple, com millorar les relacions personals als futurs entorns laborals.

La individualització de la societat és un fet inqüestionable i, ara, toca revifar els vincles comunitaris i subratllar la importància del bé comú. Un mitjà de comunicació local – com a qualsevol mitjà- ha de crear el seu contingut pensant en els interessos del conjunt del públic potencial, una història personal pot ajudar a una altra persona a descobrir que el seu no és un problema particular o explicar una lluita veïnal pot fer veure que hi ha gent arriscant-se per aconseguir una millora que podran gaudir moltes persones.

Amb aquest punt de partida, nosaltres plantegem que un projecte d’educació mediàtica desenvolupat amb la implicació d’un mitjà local ha d’incloure la creació de continguts i que aquesta és una molt bona manera de generar el debat entorn els interessos individuals i entorn d’allò que és útil per a tothom. Actualment, moltes de les lluites socials es basen en identitats essencialistes i calen també contra-narratives que permetin treballar l’empatia. Tot i no compartir la mateixa identitat, el diàleg és possible i, sobretot, necessari.

No n’hi ha cap dubte que un mitjà de proximitat és un espai molt adient per poder generar vincles amb la teva ciutat, poble, barri… Treballar sobre continguts històrics ajuda a recuperar la memòria col·lectiva o mostrar espais sovint tancats als públics (des d’oratoris per la pràctica de l’islam a zones abandonades o perifèriques) ajuda a descobrir nous indrets i despertar la curiositat sobre els espais que ens envolten. Però, a més a més, pensem que treballar amb aquest enfocament també pot servir per enfortir el respecte als espais públics i, en conseqüència, afavorir la convivència.

Des de la perspectiva de l’alumnat, vincular una activitat educativa a un mitjà de comunicació implica assumir una responsabilitat, sobretot quan aquesta es basa en el fet que l’alumnat adquireixi el compromís d’elaborar un contingut. Aquesta situació comunicativa generada a partir d’aquest treball en equip permet a les nenes i nens participants a descobrir les seves pròpies capacitats i habilitats i, inclús, a aprendre a gestionar el fracàs (individual i en equip). Hi ha un objectiu comú, un camí per fer-ho de forma col·laborativa i, per tant, es poden dissenyar estratègies per aprendre a gestionar les emocions que inevitablement apareixeran arran d’aquest procés.

I, per últim, no podem descuidar una qüestió que sempre ha estat columna vertebral de l’educació mediàtica, però sobre la que cal renovar la mirada. Entendre i conèixer les rutines productives d’un mitjà (selecció de notícies, comprovar la seva veracitat, garantir que reculli totes les visions…) a partir de la pròpia practica pot ajudar no només a tenir una major capacitat per avaluar els continguts mediàtics que circulen sinó també a fer l’alumnat més conscient de la seva responsabilitat quan crea i/o comparteix continguts.

Però, a la vegada, també cal parar atenció sobre les estratègies que ara es segueixen per capturar l’atenció davant les pantalles. No ens agrada parlar de comportaments addictes, perquè això implica considerar l’individu com a responsable i alhora com a víctima, i preferim parlar de les estratègies, cada vegada més agressives, que fan servir les noves plataformes i que afavoreixen la pèrdua de control sobre què mirem. Es tracta d’ajudar a aprendre a identificar-les.

D’aquesta manera, quan es planteja una reflexió sobre les rutines productives, ara també cal parlar sobre qüestions com la difusió a les xarxes o les tècniques de fidelització dels públics. És a dir, no es tracta únicament de desenvolupar un pensament crític que ajudi a seleccionar i a interpretar els missatges, sinó que també cal aprendre a controlar el temps que hi dediquem a aquest consum i les rutines que ens genera, no sempre gratificants.

Comencem a treballar?

Amparo Huertas Bailén