Categoria: Educació en Comunicació: Present i Futur

Dues passes endavant…

ecpf

2pases

Reflexionar sobre l’estat de l’educació en comunicació, o sobre qualsevol altre aspecte de l’àmbit educatiu, ens aboca gairebé directament a la teràpia de grup. És inevitable que ens desfoguem, que expliquem les misèries quotidianes de com el professorat voluntarista és marginat o menystingut o ignorat dins els claustres… Sí, potser és una visió melodramàtica però amb cert fonament. I sé que no diré res de nou però seguim amb un format d’escola del s. XIX, professorat del XX i alumnat del XXI.

Ara bé, podem pintar un panorama menys apocalíptic? De veritat res ha millorat els darrers anys? Almenys les eines han millorat, i molt. Càmeres digitals, telèfons mòbils i tauletes han posat la comunicació a l’abast de tothom (perdoneu la frase feta). I tot i que ho pot semblar, no és un argument tecnologista. Almenys per a mi. Quan vaig començar a pasturar per les aules d’aquest país, la meva feina, més que de formador, semblava la d’un tècnic informàtic de manteniment. Era un “arreglacables”. Ara, sortosament, em puc oblidar dels problemes que donaven les eines i centrar-me en el més important: el contingut.

cables

És un petit pas, però és suficient? Com deia Galeano fem dues passes endavant i la utopia en marxa deu més enllà. Els darrers anys, mentre hem estat entretinguts en debats endogàmics que volen arreglar-ho tot i no concreten en res ens ha passat per davant la «revolució» de les xarxes socials (un altre dia discutim si són revolució o no), les primaveres àrabs, l’enèsima llei d’educació retrògrada…

Però no perdem l’esperança, es veu llum al final del túnel. Hi ha qui pensa que això de l’educació en comunicació és una gran innovació educativa. I això de la innovació està molt de moda. Sí, és cert, no podem caure en la trampa. Les modes són efímeres i bàsicament serveixen per embolcallar bé el producte i així vendre més matrícules a la privada-concertada, o per al medallisme del “eiquecadacopensapropemésafinlàndia” dels polítics de torn a la pública. Però qui sap? Siguem optimistes. Si això de la innovació s’ha convertit en un mantra, potser de tant repetir-ho, s’acabarà convertint en veritat.

Dídac Roger
Kineina audiovisuals

Educació amb i sobre mitjans

ecpf

not

L’educació mediàtica és una necessitat, igual que ho són els mitjans de comunicació en una societat democràtica. Els mitjans de comunicació massiva (televisió, ràdio, cine, premsa, internet) assumeixen un paper molt rellevant en la vida quotidiana de les persones. La seva presència contribueix a transmetre a la ciutadania una gran quantitat d’informació que estableix concepcions del món, de la societat, de les relacions socials, de formes de vida, etc., que comporten una valoració ètica i social.

Des de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) fa mesos que treballem perquè l’Educació Mediàtica sigui una matèria obligatòria als col·legis. La premsa, entesa en sentit genèric, és font històrica i socialitzadora de primer nivell i entenem que cal comprendre el seu context i formar a la societat en un consum responsable i crític, exposant beneficis i riscos des d’una edat primerenca, quan els nins passen massa temps davant la televisió i són més influenciables i vulnerables. Es calcula que els menors superen les vuit hores diàries entre dispositius mòbils, revistes, cinema, televisió i ordinador.

No és una idea nostra. El maig del 2004, es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un manifest amb mesures per “evitar l’analfabetisme mediàtic i l’atonia cultural” i demanava que les “habilitats comunicatives” estiguessin als currículums escolars. Com ja es fa als EUA. En 2008, el Parlament Europeu va aprovar introduir aquesta assignatura en les escoles. La directiva de serveis audiovisuals obliga a la Comissió Europea a elaborar un informe sobre nivell d’alfabetització mediàtica dels Estats membres, referència que després va incloure la Llei General Audiovisual del 2010. Però, a Espanya, encara hi ha molta feina per fer. L’òrgan que ha d’encarregar-se de recollir les dades no s’ha creat. Ara mateix, el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals és només una quimera.

tvblanc

El passat 11 de maig, una representació de l’Executiva de l’APIB ens vàrem reunir amb el conseller d’Educació del Govern balear per exposar-le la nostra proposta, que, evidentment, passa perquè aquesta formació sigui impartida per periodistes, professionals preparats per explicar la producció mediàtica en totes les seves variants i en totes les seves etapes. El conseller Martí March es va mostrar molt receptiu. De fet, ell mateix va publicar el 1997, com a catedràtic de Pedagogia Social, un article acadèmic proposant la incorporació d’aquesta matèria en el sistema educatiu. Altres autors, com David Buckingham, José Manuel Pérez Tornero, josé Ignacio Aguaded, i institucions, com el Consell Audiovisual de Catalunya, han tractat també el tema. Vàrem acordar elaborar una proposta des de l’APIB per tal de formar a mestres per a que puguin transmetre aquests coneixements de manera transversal.

En l’APIB hem fet els deures. El 29 de juliol vam fer-ne entrega d’un document amb 15 temes a la Conselleria i el passat 20 d’octubre vàrem mantenir una segona reunió, en aquesta ocasió amb la directora general de Formació del Professorat. Ara estem a l’espera de què la Conselleria destini recursos per desenvolupar la nostra proposta, amb la qual Balears seria capdavantera en aquesta formació. Només així es podrà assolir una societat realment lliure, perquè la llibertat no existeix sense els mitjans, però tampoc sense el seu consum reflexiu i crític.

Ángeles Durán i Manuel Aguilera, presidenta i membre de l’Executiva de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB)