Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.
Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.
Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.
Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.
Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.
Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?
Eduardo Martínez Gómez
