“No estem en contra de la tecnologia, però sí del seu mal ús.” Si hi va haver una frase que resumís l’esperit que es respirava durant l’acte de presentació del reportatge Projecte Mòbil (el viatge), probablement seria aquesta.
I és que, a poc menys d’una setmana que el Mobile Social Congress enceti una nova edició, el passat dimecres dia 21 de febrer a la sala d’actes gairebé plena de la Casa Golferichs, no només es va visionar aquest nou reportatge dirigit per Francesc-Josep Deó dins el marc de la iniciativa educativa Projecte Mòbil d’AulaMèdia. També es van posar en comú les diferents opinions sobre el què, el com i el perquè de la deshumanització, i inhumanitat, que acompanya na indústria tan aparentment neta com la de la telefonia mòbil.
I tot sota el repte llençat per Deó -que va moderar l’acte- als assistents de passar prop de dues hores amb el mòbil silenciat i invisibilitzat per a poder donar veu i cos a aquells que pateixen les conseqüències de la seva fabricació. Així va començar aquesta xerrada a tres veus -les de les tres conductores de Projecte Mòbil (el viatge), l’Alba Trepat, de SETEM Catalunya, la Carme Altayó, de Solidaritat Castelldefels Kasando i l’Eva Vidal, professora de la UPC i membre del Centre de Cooperació per al Desenvolupament– que va prolongar allò que tancava, a mode d’epíleg, aquesta peça audiovisual dividida en quatre capítols. Un debat ric en el que no hi va faltar les preguntes d’un públic que va ser definit, i amb raó, com a “convençut” pel moderador, i que incloïa membres d’entitats que aposten per models de fabricació sostenibles de TIC, alumnes de la UPC, mestres, i nouvinguts a la causa.
Un viatge pel costat més fosc (per la seva immoralitat, però també per la seva escassíssima exposició a la llum pública) de la indústria de telefonia mòbil, que comença a la República Democràtica del Congo, on es troben el 80% de les reserves mundials de Coltan, el mineral de sang que serveix de base a la pràctica totalitat de dispositius TIC que consumim habitualment, continua per la brutal explotació laboral dels treballadors de fàbriques de telefonia mòbil de la Xina, on drets humans com el d’associació, el sindicalisme o la demanda col·lectiva son paper mullat, i que sembla morir a Ghana, on van a parar els altament contaminants materials d’aquests dispositius un cop han caigut en desús i son retornats al continent africà a causa de la seva perillosa toxicitat.
Un espectacle de brutalitat en tres dels seus quatre actes, moguts a cop de consumisme i rendibilitat a qualsevol preu, explicat per cada una de les tres ponents del debat que no es troben juntes fins al quart capítol, on parlen a tres veus sobre el consum responsable d’aquestes tecnologies fins a tancar el reportatge amb la paradoxa que, conseqüentment, va inaugurar la xerrada: “Han anat a Venus i a Mart, i no poden fabricar un mòbil que sigui respectuós amb el medi ambient?” Ni, com es va afegir després, amb els drets humans o la sostenibilitat econòmica?
A partir d’aquest punt de partida, les rèpliques i contrarèpliques es van succeir gairebé sense trepitjar-se, coincidint en la majoria de vegades en la necessitat d’una major transparència, conscienciació i una aposta decidida pel reciclatge de tecnologies que, ja sigui per modes creades artificialment per pura rendibilitat o per una fabricació a prova de reparacions, tenen una vida tan espúria com perniciosa per a gran part dels que participen en la seva creació. Però, també, en la impossibilitat de refiar-se de tot intent de traçabilitat absoluta dels minerals per part de les empreses responsables de la deshumanització vista en pantalla minuts abans, i de la necessitat, però, de demanar-ne més i més informació, de l’escletxa d’esperança de la ma d’empreses com FairPhone i la seva lluita per un comerç TIC (una mica) més just…
Un complement, en definitiva, que, lluny de tancar les ferides morals obertes per Projecte Mòbil (el viatge) pel que fa a l’ús aparentment neutral de les TIC, avança un debat que caldrà alimentar sota la màxima dita en pantalla i repetida a la Casa Golferichs: “tot és política”. Acabat el torn de preguntes on algun dels assistents va demanar la traducció d’aquest reportatge del català a altres llengües, per a una major difusió d’un missatge urgent per a la ciutadania (i consumidors) que pugui impulsar algú canvi des de baix, va començar l’habitual ritual de reconnexió amb el món en el que vivim a través del mòbil… amb una mica més de suspicàcia.
Eduardo Martínez Gómez
