AulaMèdia

L’escola de Primària Els Xiprers és una de les escoles que fa més anys que ensenya a fer servir els mitjans de comunicació. Des d’aquella analògica Ràdio Xiprers dels anys 90 han passat molts projectes on l’objectiu sempre és equipar l’alumnat amb un bon ventall de llenguatges diferents. El cinema va arribar a l’escola fa uns 13 anys, amb el Projecte d’Innovació Educativa.  Tot i això però, ja feia anys que es feien activitats en aquesta direcció a l’escola.

Actualment hi ha la voluntat de reprendre la ràdio a l’escola, els mitjans tecnològics permeten fer moltes activitats a l’abast de nens i nenes. Tot i això, de vegades els espais no són els més adients i, a més, cal que el professorat s’engresqui a treballar amb aquests formats.

AulaMèdia entrevista a Alba García, mestra de Els Xiprers, i a Quirze Espí, Cap d’estudis de l’escola, situada dins del marc incomparable del parc natural de Collserola, a l’antic terme municipal de Vallvidrera.

– Com us vau plantejar treballar cinema a l’escola?
Quirze: L’Inici del Taller de cinema va ser fa uns 13 anys, a partir del Pla
d’Innovació Educativa, per treballar a l’escola el cinema de la mà de A Bao A Qu (organització que des de fa anys realitza, amb èxit, la tasca d’ensenyar docents i estudiants l’art de l’audiovisual a les escoles).

– Quins són els principals objectius pedagògics que us plantegeu amb els alumnes amb el Taller de Cinema?
Quirze i Alba: El llenguatge audiovisual principalment. Tenim una sessió setmanal dedicada només al cinema, que es pot relacionar amb l’Educació Visual i Plàstica, amb la Llengua… I tota la part transversal del treball cooperatiu, de gènere, de valors, i el treball en equip. La paciència també és un pilar fonamental.

– Les dotacions tècniques necessàries per a dur aquests tallers amb unes certes garanties com les heu aconseguit?
Quirze: En el moment que va arribar aquest programa d’innovació educativa sí que se’ns van aportar els diners per a comprar un material de cinema semi-professional, procedents del Pla de Millora de centre. Fa uns 13 o 14 anys… amb el temps, l’ús continuat dels alumnes fa que es deteriori i, a més, de seguida queda antiquat. Aquest any passat amb els diners de l’escola vam comprar una càmera nova.

– Quines són les principals dificultats que heu hagut de superar a l’hora
d’encarar aquest projecte?
Quirze i Alba: Aquest projecte el van engegar unes persones que ja no hi són a l’escola i el traspàs de coneixements per a poder fer-ho és el més complicat. A més, cal trobar persones interessades en aquesta metodologia, ja que si no el projecte mor. A més, les persones que col·laboren han de tenir una mirada pedagògica però també uns coneixements tècnics. És difícil aconseguir aquest equilibri. Les persones docents que entren a l’escola han de saber que treballem el cinema des d’una mirada molt particular, molt d’observar la realitat que ens envolta en calma.

En el món tant ràpid en el que ens trobem, aquí cal aturar-se i observar. No va encarat a aconseguir grans efectes especials, ni grans produccions… més aviat es tracta de proporcionar a l’alumnat un ventall més ampli de reflexió.
El més important és, veure el món a través del cinema, des d’uns altres visors, i poder expressar-ho. Hi ha nens i nenes que en el dia a dia no s’hi troben en les maneres de comunicar clàssiques, però resulta que assoleixen rols molt diferents quan fan servir el llenguatge audiovisual.

– Per entrenar la mirada, quin treball previ feu amb els estudiants?
Alba: És un treball transversal d’escola, la mirada la treballem des de que són molt petits i petites amb diferents activitats… també fem tallers de fotografia i de grans ja tenen la percepció entrenada. Arriben a sisè amb aquesta educació del com observar. Des de P3 es pensen ja activitats encarrilades a aconseguir aquesta manera diferent de veure el món.

– Quins materials us ajuden a dur a terme aquestes accions pedagògiques a l’escola?
Quirze: Sobretot els d’A Bao a Qu. Treballen d’una manera molt semblant a com es treballa a l’escola, comparteixen la mateixa filosofia. Tot i que en algun moment vam decidir treballar de manera independent, recentment hem reprès la relació; sobretot pels nous mestres que arriben, perquè puguin fer una bona formació en aquest sentit. Ells porten un programa molt definit amb uns materials molt concrets per treballar tots els temes.
Obres d’art, fotografies, clips… i a més ofereixen una molt bona formació pel professorat.

-Per acabar, si haguéssiu de recomanar als mestres de primària de treballar el cinema a l’escola quines raons els donaríeu?
Alba: És important per potenciar l’autoestima, es veuen implicats en un projecte, i el fan de manera col·lectiva i engloba a més totes les matèries que es poden abraçar en aquest tipus de projecte tant multidisciplinar.

Quirze: Molt lligat a això… és molt valuós el fet d’oferir als alumnes la possibilitat de fer servir un altre llenguatge amb el qual poder expressar-se.
També, en un món on tot és tant ràpid, t’obliga a aturar-te i a observar la realitat d’una altre manera.

Alba: I aquesta mirada la pots aplicar a tot: a les matemàtiques, a la ciència, etc.

Helena Soriano Pons

La primera vegada que vaig presentar un curtmetratge dels meus alumnes a un festival escolar corria l’any 1995. Es tractava del més longeu dels festivals escolars a l’Estat espanyol, i a València, clar: Cinema Jove. D’aleshores ençà, hi he participat en una vintena d’ocasions. Com també en diferents edicions del Festival Inquiet, del Gaztebideo, dels Tirant, de la MICE i, en una ocasió, del FIC-CAT.

Amb dubtes i recances, els festivals escolars m’han agradat sempre com a experiència de projecció compartida, i com a punt de trobada tant per a l’alumnat com per al professorat. Hi he assistit a molts debats sobre el sentit de la producció audiovisual escolar. Per a mi la qüestió més significativa, ara i adés, es podria resumir en una pregunta: A qui pertany el procés creatiu?

Val a dir que aquesta inquietud no sempre ha estat ben rebuda. Amb els anys, per a bona part del professorat i dels organitzadors d’aquests certàmens, l’acabat final ha esdevingut més important que el propi procés d’aprenentatge. Sens dubte hi ha moltes maneres d’enfocar la producció audiovisual en un centre de Secundària. Recordo que, en diferents situacions, un col·lega intentà tancar el debat amb una afirmació culinària: “A casa meua ningú m’ha de dir com he de preparar els macarrons”. Així que, si m’ho permeteu i sense voler imposar a ningú la recepta de la salsa bolonyesa, exposaré el meu punt de vista, adobat de reflexions, preguntes i errors.

En una producció escolar, a qui pertany el procés creatiu?

En la introducció del cinema a l’escola hi ha una referència obligada, per a mi imprescindible: La hipòtesis del cine (1) d’Alain Bergala. He discutit molt sovint amb les pàgines d’aquest llibre. Però, hi torno sempre. Sobre aquesta qüestió de la producció escolar no puc estar més d’acord. Concretaré la visió de Bergala en tres cites:

1. “En un context educatiu, el principal objectiu no és la pel·lícula com a objecte, com a producte, sinó l’experiència insubstituïble d’un acte, per modest que siga, de creació.”

2. Per què (…) un grup de xiquets han de dominar el que sabem que és el resultat d’un llarg procés de maduració, no només tècnica, sinó també d’aprehensió general del món i dels models de representació?” (p.168)

3. “Aquesta perversió de la realització escolar que consisteix en organitzar-ho tot per assegurar l’èxit del resultat final sovint comporta una confiscació de l’acte de creació.” (p.171)

Fent balanç, me n’adono que he treballat la producció audiovisual bàsicament de dues maneres que anomenaré Model A i Model B.

– El model A consisteix a fer grups de 4 o 5 alumnes que han d’escriure, gravar i editar un curtmetratge. Cada grup es responsabilitza del seu projecte.

– El model B, en canvi, consisteix a realitzar un únic curtmetratge entre tots, tot dividint l’alumnat en grups encarregats de diferents funcions
o de diferents escenes.

Pot semblar que no hi ha gran diferència entre un model i l’altre. No és així. El model B permet un major seguiment i control del procés i de l’acabat. Per això, la meua seqüència ha estat A-B-A. És a dir, vaig començar donant major llibertat a l’alumnat. Després vaig intentar controlar el resultat per allò de “l’èxit” que temia Bergala i vaig dividir tasques, fent-me càrrec en tot moment de la coordinació i la supervisió.

Finalment, he tornat al model A amb el propòsit de fer els alumnes completament responsables del seu procés creatiu. D’aquesta manera el resultat és més incert. Però, al meu parer, més autèntic perquè forma part d’un procés d’aprenentatge real i insubstituïble. Diré més, pot passar i passa que, de sobte, et trobes amb curtmetratges d’una veritat corprenedora, que només he vist en aquells treballs en què els alumnes han assumit totalment els riscos del procés creatiu. Sense “confiscacions” adultes, ni del professorat ni de professionals externs al centre educatiu.

El professorat ha d’aparèixer en els crèdits?

Amb els anys he arribat a la conclusió que com menys apareguem als crèdits, millor. Tan poquet com puguem.

Deixem-les ser creatives. Deixem-los equivocar-se totes les vegades que siga menester, i tenir l’oportunitat d’aprendre dels errors. Deixem-los acarar-se escena a escena amb el guió, suar en el moment de la gravació, desvetllar-se durant l’edició. Deixem-les contar i contar-se.

Recordo que en una entrevista Agnès Varda (2) explicava: “Jo he conegut la tècnica difícil, professional i un poc misteriosa. Ara tot és més fàcil”.

Així és: quan vaig començar, pocs alumnes tenien una càmera de vídeo. Ara tots en tenen, si més no, la càmera del mòbil. Quan vaig començar havíem d’emprar una taula d’edició del CEFIRE. Ara, qualsevol pot accedir a un software d’edició acceptable. Ara la tècnica és senzilla i els adolescents no li tenen gens de por. Per tant, deixem-los anar fent, anar fent-se.

Pilar Alfonso Escuder
Professora de Secundària

1 – La hipótesis del cine (2007), Alain Bergala. Laertes
2 – Varda, espigando a una espigadora, Isabel María (2014)