31 d’octubre de 2020, els Mossos d’Esquadra desallotgen la Casa Buenos Aires a Barcelona i TV3 i BTV cobreixen mediàticament la notícia. Les dues cadenes de televisió generen una peça audiovisual per relatar els fets, tanmateix el missatge que en rebem és ben diferent. Les eines que tenim en el llenguatge audiovisual per relatar una història son múltiples: què gravem, com ho gravem, com ordenem aquestes imatges, quin grafisme les acompanya i quin so hi posem.
Podem analitzar la imatge des de diferents punts de vista, per exemple, tenint en compte el valor de pla. Per valor de pla entenem la relació entre el subjecte i la càmera. Podem enquadrar-lo de cap a peus, de cintura en amunt, només la cara o fixar-nos en un detall. Tot i que el subjecte que gravem serà el mateix, l’efecte que produirà la seva imatge no. Si gravem manifestants enquadrant-los de cap a peus (pla general, en llenguatge audiovisual) obtindrem una visió general de la situació: ens ajudarà a situar-nos. Però si només els gravem en aquest pla, despersonalitzem els subjectes i no generem empatia. En canvi, el primer pla (aquell que grava només la cara) s’utilitza en llenguatge audiovisual per transmetre emocions: estem a prop del personatge i podem veure com se sent. Per altra banda trobem el pla detall, el pla que ens serveix per focalitzar la nostra atenció -com indica el seu nom- en detalls.
Imaginem-nos que tenim un bon recull d’imatges gravades de la manifestació: plans generals dels manifestants, pancartes amb les reivindicacions, detalls de les destrosses, primers plans dels manifestants, plans generals de la policia. Com ordenem aquest relat? Quines imatges incorporem i quines decidim que no ens fan falta? Aquestes decisions construiran el relat de la nostra història.
TV3 decideix començar per quatre plans detalls de destrosses i seguir amb un pla de la pancarta, un pla general dels manifestants, un pla general de la policia, un pla mig de la policia, un pla general de la policia, un pla mig d’un manifestant realitzant una destrossa i finalment un pla general dels manifestants. Analitzem quin és el missatge que se’n desprèn: prèviament a saber quin és el motiu de la manifestació el que sabem és que ha provocat destrosses. Els manifestants els veiem sempre en pla general, i quan la càmera s’acosta a ells és per gravar-los realitzant un acte vandàlic. Hi ha més presència de plans de policia que de manifestants.
BTV inicia la peça amb un pla detall de destrosses, un pla general de destrosses i manifestants, un pla general de manifestants, pla mig de manifestants amb pancartes, pla general dels furgons de policia, pla de les reivindicacions, pla dels manifestants on podem veure les cares i tanca amb dos plans detalls de les reivindicacions. Aquest relat es centra en els manifestants, a qui podem veure més pròxims i per tant generar empatia. També prenen importància les reivindicacions, ja que han inclòs fins a quatre plans on podem llegir les diferents consignes.
L’audiovisual no és neutre: enquadrar i ordenar les imatges és decidir el missatge. Conèixer el llenguatge audiovisual ens permet analitzar-lo i poder entendre quines eines s’utilitzen per construir els missatges. Tenir-ne coneixements és incorporar habilitats i recursos per entendre el món hipercomunicat que ens envolta i poder construir un discurs crític i reflexiu. És per tots aquests motius que és cada vegada més important, a causa de les hores creixents de consum audiovisual, que aquests aprenentatges estiguin presents en el currículum acadèmic.
Clàudia Barberà Miró
Associació Nadir Audiovisual i Educació
