AulaMèdia - Part 24

Les ràdios locals: laboratoris d’educació mediàtica durant el confinament

La situació de confinament ha accelerat la millora de la competència digital de molts alumnes, docents i també de pares i mares. Aquests han hagut de posar-se a treballar a distancia a més d’ajudar els seus fills i filles a fer la feina telemàtica de les escoles. Des de l’etapa Infantil fins a la Universitat, l’ensenyament ha passat a ser virtual en un tres i no res, sense temps per preparar-ne una implantació més acurada i coherent.

Però aquests no han estat impediments perquè en Germà Bustamante s’hagi posat pel seu compte a iniciar una experiència en educació mediàtica en confinament força interessant.

En Germà Bustamante, a part de venir del món de la filologia, passat pel sedàs del periodisme, creador de continguts en format escrit i audiovisual, és un apassionat de la ràdio des de fa més de vint anys. Però, no és com a membre de la ràdio local Ona Sants-Montjuïc que ens interessa la seva feina, que també; sinó com a pare i educador en mitjans audiovisuals. Aquesta nova especialitat ha aparegut en l’horitzó global amb força, imposada per la Covid19, però que ens ha portat experiències tan fascinants com aquesta que us presentem.

El fet és que en Germà es va trobar de sobte amb la necessitat de teletreballar i seguir fent classe als seus alumnes. Però a l’hora, com a pare, havia de donar resposta a les necessitats educatives de quatre criatures; tres de seves i una de la seva parella. Segons ell mateix em va explicar, haver d’entretenir quatre nens i nenes d’edats compreses entre els 13 i els 7 anys; a més de fer-los fer els deures, de manera profitosa i eficaç, no li va deixar cap més opció: farien un programa de ràdio.

La ràdio és un mitjà que, des del punt de vista educatiu, dona moltíssimes possibilitats, i no requereix uns coneixements ni uns mitjans tan costosos com l’audiovisual.

Citant les paraules d’en Germà, és evident que els sis programes de Ràdio Soterrani; que és com es diu el programa d’aquests joves, ho il·lustren perfectament.

L’Adrià, en Nil, en Pau i la Joana es preparen el contingut del programa cada setmana. Cada un fa segons les seves possibilitats, però un cop editat i muntat per en Germà, el producte final resulta ben preparat, amb música, continguts i el que és més important: un propòsit. Aquest propòsit és el que eleva el grau de motivació dels nens a fer-ho molt bé: cada diumenge han d’emetre aquest programa a la tarda per Ona Sants.

S’esforcen a tenir bona dicció, a contrastar els continguts, a buscar-hi músiques adients… i el que és més important: tots junts escolten el programa per veure com han millorat des de que van començar i el que els hi queda encara per aprendre.

La canalla pot arribar a motivar-se moltíssim si li oferim pautes i eines per desenvolupar la seva creativitat. La resta, ve sol.

No cal dir que el grau d’entusiasme i motivació és força elevat, cosa que arrossega un seguit de competències que es van complementant, lligades també a l’aprenentatge de la llengua, a com pensar primer per comunicar allò que volem de manera clara. Aprendre a pensar per actuar és una bona manera d’aprendre a fer servir els mitjans d’una manera cada cop més crítica.

El treball en equip entre nens de diferents edats, de manera cooperativa, retroalimenta les possibilitats de cada membre de l’equip. La transversalitat dels continguts i la diversitat dels components del grup queda cohesionat per l’ús educatiu del mitjà, en aquest cas la ràdio.

El fet que el producte s’emeti en antena fa que l’exigència del producte final sigui més alta; cosa que motiva i impulsa els joves locutors a superar-se en cada programa i a preparar molt bé la seva feina.

El cert és que amb ben poca cosa es pot fer un programa de ràdio com la sèrie Ràdio Soterrani.

Tot i que en Germà fa ràdio de veritat, el programa Ràdio Soterrani té una base tècnica que és a l’abast de tothom. Sí que cal, però, tenir uns certs coneixements tècnics per fer servir programes com l’Audacity a l’hora de fer l’edició de les diferents parts. A part de tenir l’Audacity instal·lat, cal un micro com els que duen els mòbils o bé un de tipus corbata.

Es pot recórrer a galeries de música lliure per evitar els problemes de drets d’autor. És important que l’habitació o sala on enregistreu tingui bona acústica i no reboti el so excessivament.

Helena Soriano Pons
Mestra Especialista d’Anglès

I després del confinament, la intel·ligència artificial

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

La intel·ligència artificial (IA) està penetrant a tots els sectors, i el de l’educació no es quedarà enrere. Fer aquesta asseveració en temps de confinament pot semblar massa agosarada però la tecnologia ja existeix. La urgència de la pandèmia ens ha obligat a substituir –a correcuita–la presencialitat a les aules per plataformes virtuals. Aquestes ja existien feia anys i s’haurien pogut introduir gradualment, per no agafar-nos ara desprevinguts.

La UNESCO va consensuar l’any passat el document: Artificial Intelligence in Education. Challenges and Opportunities for Sustanaible Development amb 50 països. D’aquest es desprèn que la IA transformarà profundament l’educació, sempre respectant els drets humans i els valors socials. L’anàlisi del big data derivat de les avaluacions, de l’aprenentatge a distància a través de plataformes online, de la interacció entre alumnes i professorat amb el mòbil o de la navegació per webs dibuixarà nous mètodes d’estudi. Els algorismes s’adaptaran a cada estudiant predient la millor manera d’aprendre; seran una ajuda pel professor a les aules; i faran més eficients els recursos d’un centre educatiu, tal com s’explica en el treball de recerca que vaig elaborar sobre la IA a Catalunya: “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya.”

Podem resistir-nos als canvis, podem allargar en el temps que la intel·ligència artificial formi part de la docència però finalment arribarà. Però atenció! Així com ensenyar habilitats digitals no consisteix únicament a donar una pantalla a l’alumnat; introduir la IA a l’ensenyament no ens eximeix d’entendre el seu funcionament i els millors usos.

Posar a l’entrada d’un centre escolar un sistema de reconeixement facial –encara que els progenitors hagin donat el seu consentiment–, a canvi de prometre el control dels menors no és una bona utilització dels sistemes intel·ligents. Primer perquè el reconeixement facial no està del tot perfeccionat i s’ha demostrat que confon cares. I segon, perquè la Comissió Europea ha denominat els trets facials “dades sensibles” i mereixen especial protecció, ja que són úniques i irrepetibles com l’empremta digital.

Els algorismes no ens faran millors professors ni els nostres alumnes aprendran més si abans no entenem els riscos, els biaixos, com prenen decisions automatitzades o com protegir els drets digitals bàsics de l’alumnat. En el moment de l’aplicació generalitzada de la IA s’obriran múltiples incògnites i caldrà consensuar nous criteris a partir de les interaccions i resultats. Però de la mateixa manera que no hem de desconfiar de la IA argumentant complexitats que no volem o no tenim temps d’assumir, tampoc podem confiar a cegues en les seves bondats.

Karma Peiró

Mitjans de comunicació sota l’ombra del (quart?) poder

Les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació influeixen en la seva línia editorial, i posen en risc el pluralisme a l’hora d’informar i mostrar totes les veus.

Els lectors, oients i espectadors saben de quin peu calça cada mitjà, o al menys ho poden intuir. Si s’observa el mapa mediàtic a casa nostra, es poden establir clarament associacions entre ideologies i capçaleres de diaris (digitals i en paper), ràdios i televisions. Es tracta d’un sistema de mitjans caracteritzat pel paral·lelisme polític, un concepte que es refereix a la vinculació dels projectes comunicatius a determinades ideologies.

Tenim un ecosistema mediàtic instrumentalitzat i clientelar, en què les elits econòmiques i polítiques tenen influència sobre els mass media. Això es dona per la dependència dels ingressos dels anunciants, però també de les ajudes públiques que es poden rebre en forma de subvencions o de publicitat institucional. La financiarització, entesa com el creixement de la importància del capital financer en la indústria mediàtica, s’ha agreujat a partir de la crisi econòmica i tampoc ha ajudat a guarir la dependència del poder econòmic i financer.

No es pot negar que els interessos descrits tenen incidència en la presentació dels continguts i en com es tracten les informacions. Hi ha estudis que indiquen que la professionalitat dels periodistes no ve donada pel nombre de comunicadors que tenen formació per a exercir, és a dir, que han cursat la carrera de periodisme i coneixen els codis ètics de la professió. En canvi, el que determina el nivell de professionalitat és la capacitat que tenen els periodistes per a poder exercir lliurement i, per tant, la seva autonomia.

És innegable que la instrumentalització i els interessos de corporacions i classe política cap als mitjans no afavoreixen la independència periodística. Per tant, per molt que els nostres professionals tinguin els coneixements suficients per a exercir, si no poden fer-ho sense ingerències la seva capacitat d’informar es veu molt condicionada, i no precisament pel bé comú.

Quan en una roda de premsa s’escolten les preguntes dels periodistes, es detecta quines són més o menys punyents en funció del mitjà pel qual treballa qui les formula. Per altra banda, cal destacar la poca cura a l’hora de separar els gèneres informatius dels opinatius als mitjans, ja que sovint es fa passar gat per llebre. Les portades de la premsa diària en són l’exemple més evident, amb un tractament dels temes totalment editorialitzat. A més, són moltes les peces informatives i interpretatives que inclouen opinió encoberta, tant a la premsa escrita com als mitjans audiovisuals. Ja no tan sols es tracta de posar el focus en el fora de camp, és a dir, en allò que queda al marge de la cobertura dels mitjans, sinó d’estar a l’aguait pel que fa al tractament de les informacions.

Els mitjans públics tampoc s’escapen de ser acusats de manca d’independència. Als diferents nivells (estatal, nacional i local) els periodistes dels prestadors públics tenen el repte d’informar amb el màxim rigor, de manera plural i fugint d’ingerències, malgrat que els processos d’elecció dels càrrecs de les estructures de govern de les corporacions públiques sovint no afavoreixen l’opció de blindar-les de les temptacions de la classe política. Tot i que recentment s’han observat passos per a introduir criteris professionals per davant d’ideològics en l’elecció dels càrrecs de gestió, tant a nivell català com espanyol, ara cal valentia política per a posar-los en pràctica.

La crisi del Coronavirus és l’enèsima prova de foc per als mitjans de comunicació, que hauran de fer front a situacions econòmiques complicades. Davant d’això, optar per més dependència, instrumentalització i clientelisme no hauria de ser l’opció si volem preservar el dret a la informació de la ciutadania. La cerca de models de negoci viables segueix sent un objectiu a assolir, sobretot en temps en què el consum informatiu no para de créixer i els ingressos dels mitjans han baixat en picat. Potser és temps de plantejar-nos si volem seguir disposant de contingut gratuït a qualsevol preu.

Aida Martori Muntsant

Mems, resiliència i sentit de l’humor en temps de la Covid-19

El 15 de març es decreta l’estat d’alarma a l’estat espanyol el qual ens fa quedar-nos a casa degut a la pandèmia de la COVID-19. Aquesta situació es desplega moment a moment amb la perplexitat i la incertesa del que serà demà. Dies tristos, de pèrdues, dies introspectius, de ràbia, de calma, de frustració, de reflexió. Moltes emocions contingudes dins la pròpia vivència i, entre aquestes, l’humor dels mems. Com un altre virus que es propaga per internet i les xarxes socials, passa a convertir-se en una vàlvula d’escapament col·lectiu. Però, què en sabem i què poden aconseguir realment els mems?

La pel·lícula “Titanic” en relació a la COVID-19 i la creació de mems

Aquesta unitat d’informació (habitualment composta per imatge i text) que es replica a través d’internet i es pot multiplicar sense límits, és un nou model comunicatiu que està donant molt de si. No és casual que les grans empreses i les esferes polítiques li estiguin posant l’ull al damunt. Entre ironia i sarcasme també es contagien idees i opinions que deixen entreveure un potencial polític; acompanyat, de la difícil (o senzilla) tasca i d’un factor imprevisible que fa possible que un contingut sigui viral.

Els mems són també un llenguatge. Un art que plasma en imatges l’actualitat i posa una mirada pròpia sobre la societat. La ciutadania participa de la democratització d’internet sent productora, comunicadora i emissora d’imatges (i missatges) que configuren la nostra idea sobre el món a les xarxes socials.

En un confinament “global” on la nostra salut es troba amenaçada, més persones som sensibles a rebre un impacte a través de l’humor dels mems. Ens rebaixen la tensió. Com diu Andres Monroy-Hernandez (1) “El poder de difondre alguna cosa seriosa a través de l’humor és el que fa que els mems siguin especials”.

Com dos virus que es troben i es fusionen (la COVID-19 i els mems) posen al descobert allò “ocult” en el nostre ADN occidental. Una gran quantitat de mems giren al voltant d’uns hàbits posseïts per un “fer” compulsiu que trasllada la vida activa de l’exterior a dins de casa. Altres, apareixen mostrant-nos l’avorriment absolut que ens porta a comptar grans d’arròs, obrir la rentadora a trossos per buscar mitjons o treure les llavors d’una maduixa… un “no saber parar” que a part d’avorrir-nos, ens incomoda.

Entre somriures que volen ser alliberats també hi trobem la posada en evidència d’una incoherència i/o irresponsabilitat d’unes decisions polítiques. Un exemple és el permís d’anar a la perruqueria mentre tanquen la resta d’establiments no considerats essencials els primers dies de confinament. Una gran quantitat de mems van plasmar aquesta idea: tot tipus d’establiments convertits en perruqueries, braços robotitzats per rentar caps des de la distància, excuses de conductors que van a fer-se metxes… i un llarg etcètera. Com si els mems haguessin contribuït a desemmascarar una incongruència, aquesta mesura va ser anul·lada ràpidament.

Els gossos i el paper de vàter també es tornen protagonistes. El pànic de l’esclat de la notícia de la pandèmia fa que s’acabi el paper de vàter en alguns supermercats. Els gossos són els escollits i es converteixen en l’excusa de tota persona per poder sortir de casa. Per altra banda, una convivència estreta fa trontollar algunes relacions: l’amor de parella es posa en dubte igual que la paciència de pares i mares esgotats per la mainada.

Els mems representen de mil formes creatives tots aquests missatges d’èxit. Més enllà de referències culturals, generacions i idees polítiques, una situació comuna, en aquest cas, fa interpel·lar un gran target que reconeix els mateixos codis: quedar-se a casa de forma indefinida.

És cert que apart d’un gran viatge emocional, la pandèmia COVID-19 ens convida a una constant reflexió. Que l’esfera política vegi guerra contra un virus és la prova, una vegada més, d’una vida masculinitzada. Un moment en el que és necessari posar les cures al capdavant, passar de l’individu a la comunitat i donar espai a la natura i la vida animal, també és un portal per reconstruir una nova escala de valors.

Prendre consciència de qui som i què volem com a societat, ens fa responsabilitzar-nos de la realitat a la qual volem pertànyer. Com diu An Xiao Mina (2) “Els moviments estant re-imaginant el món a través dels mems; estan prefigurant el món que els agradaria veure. I prefigurar el futur és útil perquè t’ajuda a descobrir allò pel qual lluites”.

Carla Rodríguez Casellas
Drac Màgic

——————————

1.- Citat per David Chen (2014) a l’article 3 reasons why Internet memes are changing the world

2.- An Xiao Mina, 2019. Memes to movements: How the world’s most viral media is changing social protest and power. EEUU, Beacon Press

Manifest d’1entretants a propòsit de la situació educativa d’emergència ocasionada per la COVID-19

La crisi sanitària a causa de la COVID-19 ha provocat la declaració de l’estat d’alarma i, com a conseqüència, la suspensió de les classes presencials. Aquesta nova situació del procés ensenyament aprenentatge a distància, ha posat de manifest una mancança de la competència digital en el sistema educatiu actual. Tant l’alumnat com el professorat n’han patit les conseqüències. Superades aquestes primeres setmanes, ha passat el moment de les improvisacions i cal fer anàlisi i aprendre de l’experiència viscuda.

La UNESCO, en el Marc de Competències dels Docents en matèria de TIC, ja expressa clarament que per a integrar eficaçment les TIC en l’ensenyament i l’aprenentatge es precisa d’una redefinició de la funció dels docents en la planificació i aplicació d’aquestes tecnologies, a fi de canviar i millorar l’aprenentatge.

A més, al Fòrum Internacional de la UNESCO sobre les TIC i l’Educació 2030, l’any 2017, en la Declaració de Qingdao sobre Estratègies de mobilització de les TIC per a realitzar l’agenda Educació 2030, es reafirma que les polítiques i estratègies nacionals sobre les TIC en l’educació haurien de centrar-se en explotar el potencial de les TIC per a garantir que els programes d’educació compten amb recursos adequats i equitatius i insta els governs que donen suport a la investigació i les pràctiques pilot per a aprofitar les tecnologies emergents amb la finalitat de transformar els sistemes educatius, equiparar l’accés a les oportunitats d’aprenentatge i facilitar una prestació de serveis d’aprenentatge intel·ligent i individualitzada.

Des d’1entretants considerem fonamental que l’administració educativa considere, de manera urgent, aquestes qüestions:

- - Definir la competència digital docent, tant instrumental com metodològica. Cal elaborar un document marc adient perquè el procés ensenyament aprenentatge des de les TIC siga efectiu i no genere escletxes digitals.
  - Garantir la presència transversal real de la competència digital en totes les àrees. Tot i que es tracta d’una de les competència establertes per les lleis educatives, s’ha demostrat que resulta insuficient tal i com s’està plantejant actualment a l’aula. Per això cal replantejar-ne la presència transversal en totes les àrees i garantir que l’alumnat, en finalitzar les diverses etapes obligatòries, esdevé competent digitalment.
  - Formació digital del professorat obligatòria. El professorat ha de tindre coneixement de l’ús de les TIC i ensenyar-les al seu alumnat. Si coneix i fa servir les eines digitals en la pràctica docent, podrà acompanyar l’alumnat en el camí cap a la competència digital com a ciutadà autònom i crític, amb una formació que li permetrà accedir al món tecnològicament globalitzat.
  - Aprofundir en la competència informacional i mediàtica del nostre alumnat. Aquesta crisi sanitària també ha fet palesa la importància de la recerca d’informació pertinent, la necessitat de llegir críticament els discursos oficials i polítics, la capacitat per destriar la informació verídica i el tractament acurat d’aquesta per aturar la difusió de notícies falses.
  - Avaluar per aprendre. És menester reduir els continguts dels currículums i insistir, encara més, en el desenvolupament de competències i l’assoliment d’uns criteris d’avaluació. Cal una avaluació per a l’aprenentatge, inclusiva i individualitzada, que desenvolupe l’autoregulació, l’autonomia i la confiança en l’alumnat.

Sens dubte, i així ho veiem des d’1entretants, aquesta crisi ha posat de manifest alguns errors i mancances que cal corregir al més aviat possible. Cal considerar aquest confinament com l’oportunitat per a establir les estratègies adequades que enfortisquen el nostre sistema educatiu amb l’ús de les TIC i aconseguir que el nostre alumnat arribe a desenvolupar una capacitat crítica per a viure com a ciutadà lliure, que puga enfrontar-se amb garanties d’èxit a la societat en què els ha tocat viure i contribuir a fer-la més democràtica, inclusiva i solidària.

1entretants