AulaMèdia

Recentment el Consell Escolar de Catalunya (CEC), concretament la subcomissió de cultura digital, ha fet públic l’informe Els dispositius mòbils als centres educatius, on es recull la necessitat d’utilitzar-los com a eines pedagògiques de forma responsable i crítica a l’aula.

L’informe afirma que “el currículum de secundària no recull amb prou detall el desenvolupament del pensament crític i caldria reforçar la formació dels docents en aquest aspecte”. Proposa, per tant, ampliar el currículum de l’ESO, i al mateix temps posa especial atenció a la formació actualitzada dels docents.

Ai las! Paraules grans aquestes: “pensament crític”. Aquest concepte que, en el camp de l’anàlisi dels mitjans de comunicació, entronca amb l’Escola de Frankfurt (Institut d’Investigació Social) i els estudis culturals de l’Escola Birmingham que, al seu torn, connecten directament amb l’educació en mitjans o educació mediàtica.

En aquest sentit sorprèn, agradablement, l’anàlisi de l’informe i algunes afirmacions com “el pensament crític no pot deixar d’abordar la reflexió sobre el poder i les noves tecnologies”; o les propostes que es recullen, com per exemple, la necessitat d’introduir el “pensament crític de forma explícita en els centres a través de les programacions didàctiques i projectes”. Considera que aquesta introducció és urgent “perquè els canvis tecnològics han modificat molts dels hàbits i els costums que només fa unes dècades semblaven inamovibles”.

Dona la sensació que l’informe del CEC radiografia i analitza correctament la situació, deixant potser de banda i sense analitzar la tecnofòbia d’un sector important del professorat. Malgrat tot, sembla que planteja correctament la “fórmula sobre la pissarra”, però la pregunta torna a ser la mateixa d’altres ocasions: l’administració educativa desenvoluparà i implementarà correctament aquesta “fórmula sobre la realitat”? Desenvoluparà solucions per resoldre les mancances o els errors detectats i recollits en l’informe? Com, per exemple, la necessitat d’una formació inicial i continuada del professorat en aquest camp, o les mancances en el currículum, entre d’altres.

Llegint l’informe del CEC és inevitable preguntar-se quin ha de ser el futur de l’educació, quins han de ser els continguts que reculli el currículum escolar? Quines han de ser les competències de l’educació mediàtica o de l’educació digital?

En una entrevista a TV3, a principis d’agost passat, el filòsof i polifacètic Alessandro Baricco, preguntat pel futur de la civilització, deia que “no ens podem permetre el pessimisme, tampoc ens podem permetre un optimisme estúpid. Però la lucidesa i el realisme sí. Els raonaments obvis, ganduls, contra els aparells digitals, contra el món que estem vivint, ens fan perdre un temps que hauríem d’invertir combatent en una batalla que és molt més important i molt fascinant: la construcció real d’una nova civilització”.

Potser és així com diu el filòsof. Potser sí que perdem molt de temps en el debat, però és inevitable preguntar-se: quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida, amb lucidesa i realisme? Quines propostes educatives farà l’administració per saber com analitzar els continguts dels mitjans de comunicació, o saber com utilitzar la tecnologia digital/audiovisual en l’educació? Quin paper ha de jugar el “pensament crític” en l’educació del futur, en la “nova civilització” que proposa Baricco?

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

Millor tard que mai. Tot i que ja fa força anys, per no dir dècades, que al menys una part del nostre sistema educatiu, i també plataformes com AulaMèdia, porten demanant una educació mediàtica i/o digital, sembla que la Unió Europea ha decidit posar fil a l’agulla sobre els perills que una societat desinformada té per als seus ciutadans, apostant per l’alfabetització digital com a un dels possibles remeis contra la desinformació. Així s’afirma a la comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions que du per títol La lluita contra la desinformació en línia: un enfoc europeu, signat des de Brussel·les el 26 d’abril de 2018.

Un document que entén la desinformació, fruit d’interessos econòmics i polítics però també, podríem afegir, de carències competencials digitals i/o informacionals, com un perill que “erosiona la confiança en les institucions i en els mitjans de comunicació digitals i tradicionals i perjudica a les nostres democràcies obstaculitzant la capacitat dels ciutadans de prendre decisions informades.” Afirmació que deixa caure una defensa acrítica del paper i poder dels mitjans tradicionals abans de la irrupció d’Internet i les Xarxes Socials (XXSS). Xarxes que, si més no, son contemplades com “una possibilitat de que els processos democràtics siguin més participatius e inclusius” i, alhora, com eines per a “difondre desinformació a gran escala, i amb una velocitat i una precisió de selecció dels destinataris sense precedents”.

En contraposició, els anomenats mitjans tradicionals europeus son descrits com quelcom subjecte a “una àmplia sèrie de lleis sobre imparcialitat, pluralisme, diversitat cultural, contingut perjudicial, publicitat i contingut patrocinat”, tot i que, sent generosos, aquests mitjans han demostrat en més d’una ocasió no estar a l’alçada d’aquestes expectatives d’imparcialitat. Però, què s’hi pot fer si, segons una enquesta de l’Eurobarometre, una part important de la ciutadania de la UE considera que la ràdio, la televisió i la premsa en paper son els mitjans de comunicació més fiables enfront webs d’allotjament de vídeos o les XXSS, que tot i així son els mitjans informatius preferits pels enquestats més joves? Doncs ser optimistes i esperar que la sensació d’amenaça que suposen les notícies falses, la postveritat o el fet de que els algoritmes que condueixen les nostres existències digitals facin d’aquestes una cambra d’ecos (on trobem el que ja coneixem i/o reafirma la nostra visió del món que ens envolta), sigui suficient, com sembla que ja ho és per a la Comissió, per a considerar que l’alfabetització digital és ara, potser més que mai, una necessitat.

I una, a més, compartida per una majoria de la ciutadania de l’Unió, de la que un 83% considera, per exemple, que “les notícies falses representen un problema per a la democràcia en general” i que “l’educació i l’empoderament dels usuaris per a utilitzar i accedir millor a la informació en línia, així com informar als usuaris quan un ordinador zombi generi i divulgui contingut, son mesures que les plataformes en línia poden adoptar i que tindrien un gran impacte en la prevenció de la propagació de la desinformació”. Un primer pas cap a una demanda en ferm d’una formació en alfabetització digital que també es recull des de la pròpia Comissió, que alhora considera que “El desenvolupament de competències fonamentals i digitals al llarg de tota la vida, sobretot en el cas de persones joves, resulta essencial per a enfortir la resiliència de les nostres societats a la desinformació.” Competències contemplades dins el Marc de Competències Digitals per als Ciutadans, que van de l’alfabetització informacional i datística fins a la creació de continguts digitals, passant per la seguretat i el benestar a Internet. Però, a més, aquesta comunicació proposa enfortir el seus objectius a través de l’augment de la transparència informativa, més diversitat informacional, el foment de la credibilitat informativa, la creació de solucions que incloguin la cooperació entre autoritats, plataformes en línia, anunciants o també periodistes.

Una lloable declaració d’intencions semblant a d’altres anteriors en el temps, tan esperançadores sobre el paper com finalment decebedores per poc o gens aplicades a la pràctica. Esperem que aquesta crida a l’alfabetització digital de la ciutadania no absorbeixi partides reservades per a altres iniciatives més modestes però en la mateixa direcció, generant una desmobilització capaç de deixar un buit formatiu en alfabetització digital que, estant d’acord amb la UE, és ara encara més important que mai.

Eduardo Martínez Gómez

En els últims anys, s’albira un creixement d’iniciatives d’educació mediàtica entre centres escolars a Catalunya i mitjans de comunicació locals, que observen la media literacy com a assignatura pendent i no complementària. Una unió que neix de la voluntat d’ambdues institucions per formar les futures generacions en vista d’un benefici compartit a l’àmbit individual i col·lectiu. I ho identifiquen professionals de l’educació i de la comunicació, com també ho fan alumnes.

Es percebia en un grup focal realitzat amb alumnat de 1r d’ESO de l’Institut Giola, de Llinars del Vallès, en què els i les estudiants valoraven positivament la sortida dels treballs acadèmics de l’entorn educatiu als mitjans. A l’assignatura de llengua catalana se’ls oferia la possibilitat de publicar en els diaris locals El 9 Nou o PuntVallès les peces més ben elaborades. I no només ho apreciava l’alumnat, sinó també familiars, persones conegudes, el centre escolar i fins el mitjà d’informació.

Mentre l’activitat representava un altaveu per l’alumnat, seguien el currículum escolar i podien aplicar-lo en un context real dins el mitjà de comunicació. L’excepcionalitat de la iniciativa i el protagonisme com a productors de contingut els atorgava una responsabilitat que, pel que deien, acostumava a anar lligada d’una motivació extra per realitzar bona feina en tant que podia difondre’s. Alhora, l’exercici els transmetia coneixements sobre el funcionament i l’estructura dels mitjans de comunicació i, per una altra banda, presentava noves maneres d’apropar-se a la informació, a les narratives digitals i audiovisuals, i fins i tot els permetia adreçar-se al món professional per primera vegada!

Tot plegat es feia paler en l’opinió de periodistes, educadors i educadores en el treball de final de grau de periodisme que vaig realitzar sobre la interacció entre mitjans de comunicació locals i centres educatius de Catalunya -per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)- on també s’emmarca el focus group esmentat. En premsa o audiovisual, la resposta dels col·lectius sempre havia estat positiva, tret d’algun cas en què la manca de coordinació o entesa no havia estat l’oportuna per a dur a terme l’activitat.

El fet és que dels 76 professors i professores enquestades en la recerca, la majoria assenyalaven una millora en les competències socials i comunicatives de l’alumnat que, si més no, podien apreciar-se a llarg termini. Altrament, enunciaven que la convergència entre mestres i professionals de la informació elevava els productes acadèmics finals, i el resultats assolien una vessant qualitativa i tècnica molt més interessant.

Al mateix temps, la simbiosi entre centres docents i mitjans possibilitava aportar contingut a l’emissora, televisió o diari en qüestió, el qual també és un incentiu pels mitjans locals que no gaudeixen d’una gran producció de contingut. Però, a més a més, asseguraven que el conjunt nodreix la cultura popular de la localitat i els mitjans de comunicació locals també compleixen el funcionament de servei públic en obrir-se a la població.

Sense perdre de vista l’objectiu de dotar d’esperit i actitud crítiques a infants i joves, l’ideal seria oferir-los les eines per reflexionar sobre les noves formes de comunicació de l’ecosistema mediàtic i informatiu, en tant que l’accessibilitat i la connexió a la xarxa és directa, constant i creixent. Tal com mostra l’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 69,8% de nenes i nens espanyols d’entre 10 i 15 anys disposa d’un mòbil, però el seu accés a la finestra d’internet a través d’altres dispositius és abans dels 10.

Així, les iniciatives d’alfabetització mediàtica entre mitjans de comunicació municipals i centres docent representen una via d’aprenentatge comú per apoderar-los individualment, gaudir de la informació i integrar-la a les rutines de manera saludable. Perquè consumir és senzill, el difícil és analitzar el fluid de missatges que rep la persona usuària, que l’influeixen sense informar-la explícitament. Més quan arriben a les edats més primerenques i, per tant, poc madures.

Clàudia González Deumal

Fotografies: COMSOC