El Manifest de David Buckingham

The Media Education Manifesto
David Buckingham
Polity Press, 2019
Cambridge, UK
www.davidbuckingham.net

El llibre ​Manifest de l’Educació Mediàtica d’en David Buckingham exposa dos objectius principals: convèncer de la importància i la urgència de desenvolupar programes educatius de qualitat, sistemàtics i sustentats en el temps que permetin educar en la competència mediàtica; i en segon lloc, proporcionar un pla d’acció als docents per dur a terme aquests objectius.

Les pantalles ens envolten
Els llenguatges dels mitjans són per tot arreu i al darrere hi ha alts interessos econòmics. Les empreses com Google, Amazon, Facebook i Apple (GAFA, com se les anomena) aglutinen el monopoli del software i el hardware que fa possible aquest emmagatzematge de dades dels ciutadans sense precedents, el Big Data. Això obliga els usuaris a ​responsabilitzar-se d’ells mateixos davant d’aquestes grans corporacions. Buckingham assenyala aquest procés de ​responsabilització ciutadana com la única alternativa d’empoderament de la població davant dels tripijocs de les grans empreses que defugen les normatives que puguin limitar les seves accions.

Els primers i utòpics entusiastes d’Internet
El ciber-utopianisme (​la tecnologia ens farà lliures) dels primers promotors d’Internet dels anys 70, arrelats en la contracultura hippie, va atribuir a la tecnologia capacitats transformadores. Els canvis socials, econòmics i polítics, són molt complexos com per pensar que la tecnologia per si sola els impulsa. En el món educatiu, encara avui hi són vigents aquestes idees, amplificades, com no, per una indústria tecnològica que veu en el camp de l’Educació molts beneficis econòmics. Al Regne Unit (i també a Europa i als Estats Units), els intents inicials d’implementar la competència mediàtica al currículum va quedar reduïda a la simple competència digital. Per neutralitzar els “riscos” d’Internet només calia limitar el temps d’ús dels dispositius. Trobem de nou l’enfoc tecnocèntric, la supressió de la tecnologia per si sola farà desaparèixer el perill del ciberassetjament, la pornografia, les addiccions, violència, etc. entre els joves.

Paranys en els que cauen els docents en abordar l’educació mediàtica
L’enfoc proteccionista de limitar l’ús dels mitjans, que són acusats de propagar la violència, la pornografia, les addiccions… n’és un. Els estudiants hi veuen un mandat autoritari que cal resistir. Als centres educatius dels Estats Units ha estat així durant anys. Per altre banda, als 70 i 80 al Regne Unit es va promoure la tendència que promovia el fet de desmitificar els mitjans, desenmascarar-los. N’és un exemple l’estudi de les ​fake news a les escoles. Aquesta tendència és anomenada racionalista per en David Buckingham, és igual d’autoritària que l’anterior, és el mestre o professor qui té la possessió de la veritat davant dels mitjans. En el tercer escenari, de la dècada dels 2000, els nadius digitals es veuen com a grans experts en tecnologia i llenguatges audiovisuals, més que els professionals de l’educació que som nascuts quan encara només hi havia els mitjans antics, analògics. L’ús de la tecnologia els fa autònoms, creatius i més capacitats per construir el coneixement que necessiten.

Tres dimensions per desenvolupar la competència mediàtica
David Buckingham proposa el ​reading (anàlisi textual del llenguatge dels mitjans) el ​writing (saber produir en aquests llenguatges de manera activa) i el contextual analisys (la capacitat d’anàlisi en un context d’aquestes produccions, tan pròpies com alienes). Així, estudiarem aquestes xarxes socials des de la perspectiva d’allò que ens permeten fer socialment. A internet podem bloggejar, microbloggejar; treballar en xarxa; compartir (documents, enllaços, imatges…); representar-nos; recopilar i ordenar continguts; jugar; buscar; recuperar i establir marcadors. Totes aquestes funcions se sobreposen, moltes són simultànies, i en un mateix mitjà en podem trobar més d’una. A més hi ha una combinació d’elements hipertextuals com emoticons, memes, gifs… que cal dominar a l’hora de fer servir aquest llenguatge. A nivell d’interessos comercials afegirem: supervisió i recollida de dades; publicitat, promoció i màrqueting; selecció de dades i venda de dades.

Tres propostes concretes: ​fake news, ciberassetjament i selfies
Hem d’abordar les fake news des de la dimensió de la producció i veure-les com a clickbaits; són esquers per aconseguir atenció i, per tant, més beneficis econòmics per als mitjans. Podem fer una comparativa de llenguatges entre la noticia falsa i aquella de la que n’ha derivat en un mitjà amb credibilitat (qüestionem també la veracitat de les notícies dels mitjans tradicionals, que tenen arguments sovint esbiaixats). Es pot seguir el fil de com s’han escampat i per quins mitjans, i veure quins anuncis publicitaris les acompanyen. Un tema relacionat és el llenguatge propagandístic, directe i dels mitjans és un bon tema per crear debat.

El debat sobre el ciberassetjament ha de tenir per objectiu definir què és. Els joves han de definir quins comportaments són abusius i quines normes per prevenir-los o aturar-los existeixen. Cal també analitzar quins entorns i quines plataformes permeten que aquest comportament abusiu passi desapercebut. Els exemples triats de la xarxa són excel·lents per analitzar aquest fenomen. També hi ha una raó econòmica al darrere: el missatge negatiu o d’odi aporta més informació visceral d’allò que importa als usuaris d’internet. La percepció de l’altre com a diferent o amenaça, té a veure amb la representació que en fem de nosaltres mateixos. Aquest tema clau ens porta a la tercera proposta; com ens mostrem a les xarxes socials.

El selfie és un objecte d’anàlisi excepcional. Només en el llenguatge visual que utilitza: postures, frases, gestos, peces de roba, maquillatge, mascotes…ja tenim un munt de pistes sobre com volem objectivar i representar-nos davant dels altres. El què es publica i quan, el que cal esborrar o no es pot publicar mai, el que es diu en públic i en privat. Els joves (i no tan joves) en són uns mestres en el domini d’aquest llenguatge. El que l’educador en mitjans ha d’aconseguir és que sàpiguen el perquè ho fan, hi ha el tema de la cultura de les celebritats; no només les imitem sinó que tenim la nostra plataforma per ser-ne una. Altre cop la qüestió publicitaria és importantíssima; alguns influencers guanyen més diners per fer-se un selfie que professionals que treballen en el món de la publicitat.

On som i on volem ser
La trajectòria del Regne Unit a l’hora d’incloure l’educació mediàtica en el currículum, tot i ser líder mundial en aquesta qüestió, no ha tingut gaire èxit. L’estudi dels mitjans és vist com un tema poc seriós. Els polítics conservadors consideren poc rellevants els continguts de mitjans, art i ciències socials. Els estudiants han de saber fer servir la tecnologia per emmagatzemar, compartir, vehicular o buscar continguts. És en aquest punt on Buckingham deixa entreveure una qüestió que anem sospitant des del començament del Manifesto: els governs no volen que els ciutadans desenvolupin una visió crítica.

Així, l’autor afirma que la competència mediàtica dels estudiants i de la població en general, demanda una acció, uns canvis i reformes de tot allò que no funciona amb les empreses de la comunicació i els mitjans del segle XXI. Internet ha de ser un servei públic, cosa que implica una normativa, fer fora la publicitat i els interessos dels grups polítics, ideològics i empresarials, cal impedir els monopolis. Les empreses de comunicació han de pagar taxes, que reverteixin en educació mediàtica, en la regulació per la qualitat dels mitjans, en la protecció d’un espai i representació dels grups minoritaris en aquests. Facebook i Google han d’entomar responsabilitats editorials sobre els seus continguts, comprometre’s amb el que fan amb les dades dels usuaris, entrar en el mercat empresarial amb transparència i acceptant les normes que en limiten el seu poder desmesurat.

La Educació en Mitjans no ho és tot, és un factor més en un context molt més ampli, i que ha d’anar encaminat no només a comprendre el món on vivim sinó també a millorar-lo.

Helena Soriano Pons

 

[AQUÍ podeu consultar un resum més extens del llibre The Media Education Manifesto de David Buckingham]

El paper de l’Educació Mediàtica en un nou paradigma comunicatiu

Durant l’últim quart de segle, la comunicació ha experimentat un canvi de paradigma, tal com exposen els experts i les expertes de l’InCom (Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona) al seu article Com formar ciutadans crítics? Alfabetització informacional i mediàtica.

La comunicació de masses va donar pas a la comunicació-xarxa i, actualment, al model de les plataformes digitals. Aquesta evolució ha suposat una transformació profunda que cal analitzar, comprendre, superar els reptes que planteja i aprofitar les oportunitats que ofereix.

Davant d’aquests canvis, l’Educació Mediàtica té un paper fonamental, i és que pot oferir a la ciutadania la formació en aspectes tan importants com la globalització del sistema mediàtic, el paper de la tecnologia i l’existència de mecanismes de control en els fluxos informacionals: big data, algoritmes i intel·ligència artificial, entre d’altres.

L’Educació Mediàtica és una assignatura pendent a les escoles, a l’entorn familiar i als mitjans de comunicació. No obstant, poc a poc, els educadors i les educadores s’adonen de la seva importància i es comença a introduir a les escoles i als instituts. Algunes de les raons que atrauen l’atenció dels i les docents són:

• Les TIC poden ser una eina idònia en la formació de l’alumnat si se’n fa un bon ús, però, a la vegada, l’abús d’aquests instruments pot provocar l’aïllament dels joves i minvar les seves capacitats de socialització.

• D’altra banda, l’ús d’aquestes noves tecnologies va més enllà del dispositiu electrònic. A partir de l’Educació Mediàtica es vol fomentar la participació ciutadana i el desenvolupament sostenible en totes les seves formes; demostrar a l’alumnat que tot ciutadà és creador d’informació i coneixement i, d’aquesta manera, desenvolupar ments actives que interpretin els missatges.

• Finalment, tenir en compte que l’alumnat es troba en una etapa de construcció de la seva personalitat, l’autoestima i la consciència social. Per aquesta raó, l’ús que fan de les xarxes socials i les problemàtiques que poden derivar d’una mala pràctica és un tema primordial en l’Educació Mediàtica.

És rellevant treballar aquestes temàtiques a les aules per tal que l’alumnat pugui adquirir les habilitats des de la base de la seva educació. La transversalitat de la comunicació demanda d’una Educació Mediàtica transversal en la formació de l’alumnat.

Irene Aguilar
Periodista

Pensament d’un minut digital

Mentre tries on invertir aquest minut com a internauta, et preguntes com has arribat aquí i si sóc de confiança. Per començar, fas bé. Dubtes del teu interlocutor, comproves que és fiable i segueixes la lectura. Tenim molta informació. Tanta, que ens toca seleccionar-la amb criteri. Davant la complexitat i varietat de missatges, l’educomunicació esdevé el motor per combatre la infoxicació, però també la base per interpretar el contingut i ser-ne partícip de la seva producció.

Ara, t’assabentes que en 60 segons també podries haver realitzat una altra de les 4.497.420 recerques que es fan a Google, visualitzar un dels 4.500.000 vídeos que es veuen a Youtube, ser un dels 694.444 consumidors de Netflix, o podies estar publicant una story a la platja mentre 277.776 persones també ho fan a Instagram. Però estàs llegint aquest article, i no deixa de sorprendre saber que la connexió a internet arriba actualment al 56,1% de la ciutadania i ha crescut un 9% més respecte a l’any passat. Les dades les publica la plataforma digital Domo en l’estudi Data Never Sleeps 7.0 d’enguany.

La qüestió és si estem preparats per endinsar-nos en el món mediàtic i informacional, de les xarxes socials, de les noves literatures audiovisuals i narratives. Per això, normatives com la Directiva 2018/1808 insta a què l’educació mediàtica arribi a tots els estats i generacions. I la realitat és que s’hi realitzen iniciatives, però no de manera sistemàtica.

Sigui com sigui, l’atenció atorgada a la media literacy assenyala el reclam de pedagogia mediàtica i informativa que es propulsa des de nuclis diferenciats. Però com que encara hi ha moltes esferes a escalar per assolir un bon nivell d’alfabetització mediàtica, el més senzill és perdre’s en qui ha de carregar la motxilla. El que no hem d’oblidar és que la voluntat de comunicar i d’educar en cultura, valors i habilitats va lligada a l’evolució de la humanitat, en la transmissió del coneixement. I, en aquest cas, l’educomunicació beu d’ambdós conceptes.

Clàudia González Deumal

El mòbil i la navalla suïssa

El dimarts 16 de juliol passat es va publicar, en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC), la proposta d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposa modificar la llei catalana d’educació per prohibir els mòbils i altres “aparells electrònics de comunicació” a les escoles i els instituts.

Potser aquesta proposta d’ILP no qualli, però de ben segut reforçarà una posició tecnofòbica sobre els mòbils amb la qual sintonitza un gran nombre de mestres, de professors i de professores. Diuen que moltes vegades les fòbies son fruit de una manca d’elements per saber com abordar els problemes, potser és això!

Però també podríem afirmar que aquesta ILP és fruit d’una manca de reflexió i debat en l’àmbit de la comunitat educativa, no només en el si del col·lectiu del professorat. No parlarem ara i aquí de com aborden les famílies l’ús i l’abús que fan els adolescents de la tecnologia mòbil, ja que seria molt llarg. Però l’Administració educativa fa temps que hagués hagut de mantindre una posició clara al respecte i, paral·lelament, impulsar un debat seriós i crític. Un debat on la pedagogia prengués el seu lloc central i no la tecnologia a utilitzar (portàtils, tauletes, mòbils…). Lluny d’això el Departament ha mantingut una posició de fascinació i d’enlluernament tecnològic, lluny de la realitat dels centres, on un sector important del professorat manté una posició durament tecnofòbica respecte als mòbils.

Per altra banda hi ha un col·lectiu prou important de professors i de professores que mantenen una posició tecnofílica, que també cal criticar per la seva posició mancada de tot tipus de crítica envers la tecnologia en general i de la seva introducció a l’aula en particular. Cal ser molt conscients que la introducció de la tecnologia educativa, per se, només canvia l’eina, no la pedagogia aplicada.

I en aquest punt crec que anem a parar, una vegada més, al cap del carrer: la manca d’una educació mediàtica en la formació inicial i permanent del professorat. Només cal mirar els plans d’estudi, els continguts del màster de secundària o veure quina es la oferta en la formació permanent del professorat per evidenciar-ho. Cal una profunda reflexió i formació sobre com utilitzar la tecnologia educativa als centres.

En un moment que tots plegats ens omplim la boca de les paraules “innovació educativa”, caldria recordar que innovació vol dir imperiosament formació; encara més, en el segle XXI vol dir formació global. Manca una formació del professorat que posi en valor la tecnologia educativa, però que també posi en el seu lloc la tecnologia utilitzada amb finalitats educatives. Necessitem un professorat que li sàpiga treure profit a la tecnologia, que sàpiga quins són els seus avantatges, que detecti els seus límits, etc.

Creiem, els que defensem una visió crítica dels mitjans de comunicació a l’educació, que no podem caure en una defensa a ultrança dels ordinadors, de les tabletes o dels mòbils en l’educació. Però tampoc podem caure en el “síndrome de la navalla suïssa” i pensar que el mòbil el podem utilitzar per a tot, en qualsevol moment i que això implicarà automàticament èxit educatiu.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

Jornades MEDIATIC: l’educació mediàtica a les aules

L’associació valenciana 1entretants (xarxa cooperativa d’experiències TIC per a l’ensenyament en valencià) organitza les XI Jornades ComparTIC que se celebraran els propers 8 i 9 de novembre a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a la ciutat de València. En aquesta ocasió les jornades se centren en l’educació mediàtica a les aules.

La vesprada del divendres tindrà lloc la conferència inaugural i una taula redona, en la qual es debatrà sobre la necessitat d’introduir l’educació mediàtica a les aules així com la manera de fer-ho. En la sessió de dissabte al matí comptarem amb tallers, comunicacions i una conferència de cloenda.

Les inscripcions s’obriran properament. La inscripció serà gratuïta per a socis d’1entretants i estudiants en general i tindrà un cost de 15€ per a la resta d’assistents. El professorat valencià rebrà un certificat de formació de 10 hores expedit per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana.

Tota la informació sobre les jornades s’anirà actualitzant en la pàgina web 1entretants.cat/mediatic