Quan parlem de producció audiovisual escolar, sembla que hi ha consens entre els docents: la majoria del professorat consultat està d’acord que la realització d’activitats de producció audiovisual per part de l’alumnat en els centres docents augmenta de forma exponencial l’interès pel contingut que tractem en l’activitat. La producció de peces audiovisuals per part de l’alumnat no només posen en evidència la gran capacitat motivadora d’aquesta eina, sinó que ens permet conèixer els grans recursos comunicatius dels mitjans de comunicació.
Al mateix temps -i potser encara més important- l’aproximació a la producció de missatges audiovisuals per part de l’alumnat ajuda a desmitificar els mitjans de comunicació. El coneixement de les rutines productives de la televisió o el cinema, per exemple, o dels recursos expressius com el llenguatge audiovisual ajuden a entendre com es construeixen els missatges audiovisuals. Un fet que ens facilita les claus per a la seva interpretació i descodificació i que ens ajudarà a llegir de forma més crítica els continguts audiovisuals.
Còpia, mimetisme o emulació?
Però moltes vegades quan es fa producció audiovisual escolar, el contingut de les peces que realitza l’alumnat tenen un cert calc -o mimetisme- del que veuen per la televisió, al cinema o Internet. Sobre aquest fet Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina ens diu que “és evident la influència que tenen els discursos audiovisuals hegemònics, tant en els continguts com en la forma, tant que fins i tot ens influeixen a molts formadors. Sempre he intentat que l’alumnat explorés i fos creatiu. Ara bé, amb els anys el que millor m’ha funcionat, i no m’ho hagués imaginat mai, és precisament que copiïn. Però que copiïn de bons exemples.”
Per Anna Rodón, professora i coordinadora de la televisió escolar Euclides TV de l’Institut Euclides de Pineda de Mar, “depèn de la intenció. Sovint els demanem programes originals, creatius, sense seguir un format ja establert o altres vegades l’encàrrec és un tipus de programa que denota certes imitacions del que ja es fa.”
Gerard Vilanova, professor d’ESO i especialista en producció audiovisual, creu que “tota producció neix de la pròpia creativitat, de l’experiència prèvia i de les referències de què ens hem anat nodrint com a espectadors. Llavors és normal, i més en persones en formació, que d’alguna manera calquin alguns patrons o, millor dit, que els emulin en la seva expressió audiovisual, especialment, dels gèneres adolescents per excel·lència: el terror, per exemple”. De tota manera, aclareix que “no és un calc en el sentit de còpia, imitació o plagi, sinó que més aviat és una reproducció de patrons i una emulació de les seves referències audiovisuals.”
Formació del professorat o “externalització”?
Una de les raons per les quals no es fa més producció audiovisual escolar és per la manca de capacitació del professorat, no només en el coneixement de la tecnologia sinó també en la dimensió expressiva com el coneixement del llenguatge i la narrativa audiovisuals. En aquest sentit, Anna Rodón afirma que la producció “ha d’estar dirigida pel professorat del centre docent”, però afegeix que està molt bé “tenir suport i col·laboració en determinats moments, de persones externes, experts professionals que ens mostren determinat aspectes de la producció i els il·lustren”.
Dídac Roger aprofundeix en la idea, creu que avui per avui la producció escolar en els centres “sense persones especialitzades és complicat. Hi ha molt poc professorat que tingui un perfil d’educomunicador.” Per això proposa que “els que som especialistes de fora del centre, encara que ens agradi molt treballar directament amb l’alumnat, potser el que hauríem de fer és implicar-nos més en la formació del professorat.”
El professor Gerard Vilanova considera que “la situació òptima és que la faci el professorat del centre, però tenint en compte la falta de formació i de vegades d’interès, així com la falta de concreció del currículum… llavors, cal buscar-ho a fora.” Però aquesta ajuda externa ja sigui d’associacions o d’empreses que puntualment realitzen tallers de producció audiovisual per a l’alumnat, lamentablement “són parèntesis lúdics, experiències amb data de principi i d’acabament que no són incorporades a la normalitat del centre.”
Qualitat de la producció escolar
En moltes ocasions un defecte que tenen les peces audiovisuals realitzades per l’alumnat és la seva qualitat. En aquest sentit cal que ens preguntem: què es més important, des d’un de vista pedagògic: el procés de realització audiovisual o el producte audiovisual final? L’Anna Rodón és contundent en la resposta: “El procés és més important, sens dubte.”
El Dídac Roger també es manifesta en el mateix sentit “rotundament, el procés.” Però matisa “el resultat és una conseqüència d’aquest procés i, si hi ha un bon producte final, s’agraeix i és motivador. He fet tallers amb resultats aparentment brillants, realitzats per alumnat amb molta destresa, però que el vídeo final a mi no em deia res. Per a mi el cinema és una eina de transformació social. I en el procés de realització també ens transformem perquè ens impliquem, aprofundim en allò que volem explicar… Quan davant meu veig aquesta implicació, aquesta evolució, preguntar-se coses… això no té preu.”
Gerard Vilanova creu que el procés i el producte són conceptes que estan íntimament lligats, per ell “no es pot triar entre l’un i l’altre perquè estan embolicats. Des del punt de vista escolar, està clar que el procés és més important, perquè és on es concentra l’aprenentatge i l’experiència significativa.” Però matisa i aprofundeix en la idea de la qualitat: “compte amb la qualitat del producte final, molts cops es donen per bones produccions que són horribles i lamentables pel simple fet que són escolars i que s’hi pressuposa bona voluntat… L’escola no ha de ser mai un difusor de productes infectes, hi ha d’haver sempre uns criteris mínims en l’admissió del producte final” afirma contundent.
Els premis, un reconeixent?
Moltes d’aquestes produccions audiovisuals escolars acaben presentant-se a premis o mostres específiques, alguns centres són realment especialistes en aquesta tasca. Però, cal buscar en aquest premis un reconeixement a la feina d’equip desenvolupada per l’alumnat o pel professorat? O simplement és una forma -legítima- però l’única forma de aconseguir diners per adquirir equipament audiovisual del qual la majoria de centres docent no disposen: càmeres, taules d’edició, micròfons, etc.?
La professora Anna Rodón és molt directa en aquest sentit, creu que “els premis sempre afegeixen incentius especialment pel que fa a aportar diners per adquirir i substituir material per aquest tipus de produccions, tot i que de vegades no entenem certes adjudicacions de premis.”
Gerard Vilanova creu que “la participació en premis ha d’estar reservada a uns pocs productes -fer-ho en un gran volum causa més frustració que altra cosa- i també poden exercir de motor. El reconeixement que dóna un premi és la prova de qualitat definitiva, perquè és externa i les escoles molts cops viuen amb poc contacte extern.”
El realitzador Dídac Roger pensa que “els premis no estan malament si almenys serveixen perquè aquest professorat, sovint voluntarista i que fa una tasca invisible a ulls de la resta del claustre, vegi reconeguda la seva feina” i rebla “no tinc clar si motiven més l’alumnat o el professorat”.
Text: Joan Jordi Raventós
Fotografies: Kineina
