AulaMèdia

Des de 2016 l’Associació Méliès realitzem l’optativa de cinema a l’Institut Matadepera, on, a cada curs, es creen dos curtmetratges de ficció de temàtica social. Aquest espai té dues finalitats; per un costat, acostar el llenguatge audiovisual i cinematogràfic des d’un vessant creatiu i lúdic, per tal de propiciar una mirada crítica i activa davant dels continguts audiovisuals i, per altra banda, generar un indret des d’on pensar i construir un discurs propi i singular sobre temes i problemàtiques objecte de debat i reflexió, sobre els quals, sovint, acostumem a imposar una narrativa des de la mirada adulta, sense tenir en compte la veu, el pensament, l’experiència i els sabers de les noies i els nois. Procurem així, compartir i crear des de la seva identitat, des del seu imaginari, des dels seus pensaments, les seves pors, els seus neguits, les seves il·lusions i els seus somnis.

El projecte comença amb una introducció al llenguatge, per entendre com, a través dels elements i recursos tècnics i artístics propis del mitjà, podem, no només explicar una història, si no també fer aflorar determinades emocions en l’espectador. Seguidament, passem a escollir el tema sobre el qual articularem el discurs. És important prendre consciència en aquest moment que aquest ha de permetre anar més enllà de la mera producció audiovisual, si no que ha de servir per crear una obra (i no pas un producte!) que sigui capaç de detonar aquests espais de diàleg, de reflexió i de debat. Un cop escollit, iniciem un procés de documentació i anàlisi; amb debats a l’aula, recerca de fonts d’informació, i obrint espais per compartir la diversitat de sensibilitats, de mirades i de punts de vista que conviuen a l’aula.

Posteriorment, passem a construir, en grups de treball de 3 o 4 alumnes una escaleta narrativa, és a dir, una descripció curta de la història, en la qual no s’especifiquen ni les accions, ni els diàlegs, ni les imatges o sons que vertebraran l’obra final. I un cop elaborades les posem en comú per tal d’analitzar aquells elements que ens resulten més interessants, dels quals podem estirar fils per detonar la reflexió, així com aquells que es repeteixen en varies de les històries i que, per tant, ens mostren una certa preocupació, incomoditat, sorpresa, admiració o una voluntat d’anàlisi col·lectiva. Un cop construïda aquesta escaleta final, com una mena de Frankenstein, a partir de les parts de les diferents narracions, esdevindrà la base sobre la qual treballarem conjuntament. Així iniciem l’escriptura de guió, aprenent la seva estructura, els seus mecanismes i els seus formalismes.

En aquest moment, sovint contactem amb entitats o especialistes per tal de fer un assessorament i acompanyament. Col·laboracions externes que resulten summament rellevants per dos motius; primer, per treballar el tema amb més rigor i profunditat i, segon, per prendre consciència de la importància i l’abast d’allò de què estem parlant. Així doncs, l’especificitat de l’acompanyament que proposem radica en el fet que vagi més enllà d’una mera formació si no que volem caminar plegats en la construcció d’aquest discurs. Finalment, amb el guió literari en una etapa de primer esbós, fem una lectura conjunta en la qual revisem les situacions, els diàlegs, l’estructura, les el·lipsis, el ritme del metratge, eliminem escenes redundants que no aporten informació nova…

I, finalment, amb el guió enllestit, passem a l’etapa de producció; transitant pel càsting de personatges, el procés de localització, l’elaboració del pla de rodatge i, finalment, el rodatge! Aquí aprenem com funciona el material de cinema i com s’articulen els diferents rols en un set de rodatge. En aquest moment es desdibuixen, d’alguna forma, els límits, mentals i físics, del centre educatiu, ja que s’articula el projecte en un espai i un temps que transita l’”a fora” i que ens porta a rodar a casa d’alumnes, a filmar en espais inversemblants, situacions que condensen la seva experiència cultural, les seves sensibilitats i les seves formes de comunicar, ens porta a socialitzar amb transeünts que volen saber que fem i fins i tot volen aparèixer en escena, a conviure en horaris extraescolars que ens duen al crepuscle a la recerca de la millor llum per expressar l’emoció d’un personatge, a fer participar a familiars, o a animals d’aquestes… en definitiva, a viure situacions que escapen de la quotidianitat de la vida al centre educatiu.

Finalment, arriba la postproducció; l’edició i difusió del projecte, i a on aquest cobra una nova dimensió, ja que és el moment que fem una síntesi de tot el procés i el portem en el si de la comunitat, amb la voluntat d’esdevenir agents socials competents, capaços d’analitzar, qüestionar i transformar l’entorn. En resum, a través de la creació cinematogràfica, pretenem obrir escletxes per tal de cristal·litzar, en el si de la cultura escolar, les noves formes del llenguatge, les noves formes de comunicació, els nous cossos, sensibilitats i sabers de les noies i nois, per posar-les en tensió amb un món que els és preexistent, un món que condensa la tradició cultural dels “vells” valors, dels llenguatges, dels costums, els rituals, les alegries, els patiments i les contradiccions. Així doncs, col·loquem en el centre dels processos educatius escolaritzats aquestes tensions que, en definitiva, vertebren la construcció col·lectiva del sentit i de la significació del món i que configuren la narrativa pròpia dels infants i adolescents, on s’escriu i s’inscriu la seva singularitat i la seva identitat.

Iaco Subirats
Associació Méliès

https://vimeo.com/796791176

L’Institut de Terrassa ja fa temps que desenvolupa una activitat cinematogràfica educativa que es materialitza en diverses unitats didàctiques, o com a recursos transversals, dins de diferents matèries. També a l’extraescolar de cinema, la qual tots els dijous, i des de fa set anys, reuneix entre deu i vint adolescents que elaboren curtmetratges, havent aconseguit premis importants, com el Fic-Cat de l’any 2022, el Festival Internacional de Cine Santiago Arizon 2022, o les seleccions oficials a Austin, Galway i Orlando, entre d’altres. Aquest curs, però, i amb motiu de la implantació del nou currículum, comença a segon d’ESO una nova matèria multidisciplinària, que du per nom “Anem a fer un curtmetratge”; un projecte trimestral en el qual l’alumnat s’organitza en equips per assolir l’objectiu d’elaborar, en totes les seves fases, la producció d’un curt en el qual la música hi té un pes important.

Així, un equip s’està centrant en la construcció d’una màquina mòbil, feta amb bigues de fusta i amb rodes de metall, que ha de ser capaç de transportar amb la màxima suavitat possible un trípode amb una càmera, fent la funció que al cinema realitza el “tràveling”. Un altre equip es concentra en l’estudi del software més adequat per a la posterior edició. I un tercer equip treballa el guió tècnic, i intenta deixar-lo a punt per al rodatge. Tot això, sense oblidar el treball d’interpretació dels actors i actrius i tota la resta d’oficis del cinema: el gaffer per l’electricitat, l’script, els auxiliars de so… que es repartiran entre els vint-i-quatre alumnes que formen l’equip de producció del curt.

A banda de tot això s’interpretarà una melodia no diegètica, i una altra de diegètica (una d’elles de composició pròpia per part de l’alumnat) que s’integraran en la història de ficció del curtmetratge.

L’argument del curt d’aquest primer trimestre ens endinsa en l’univers interior d’un alumne amb conflictes, i ens mou a pensar com darrere de cada comportament hi ha una història que passa sovint desapercebuda.
El projecte, a banda de tractar un problema social dins l’argument del curt, esperona el treball coordinat de petits equips dins d’un grup més gran, on les feines específiques i diferents, treballen separades, però alhora coordinades, per assolir un objectiu comú a tots, amb un resultat que esdevingui tangible i creatiu.

De moment, el ritme i els resultats provisionals són encoratjadors. El fet de treballar en petits equips facilita l’especialització en les tasques més difícils. La matèria és trimestral, i la feina es divideix en tres fases; una fase inicial d’aprenentatge i especialització en la qual cada equip arriba a ser força expert en la seva tasca; una segona fase de rodatge, a on cada persona té un rol concret i del qual n’arriba a ser també especialista; i una tercera fase de post-rodatge a on l’edició, la correcció d’errors i la satisfacció final amb el producte acabat, hi tenen un pes força important.

El sentit del projecte, a banda de posar en pràctica competències i sabers de diferents matèries, rau en el fet d’esperonar a la coordinació dels equips, i d’arribar a ser conscients de com la feina d’uns pocs és essencial per l’èxit de tot el grup, de comprendre que al cinema ningú no ho fa tot, i que només es pot fer tot si la petita feina correcta de cadascú hi és present, de treballar la cohesió de grup, les bones relacions, l’esforç, l’empatia.

El desenvolupament de les fases implica també freqüents posades en comú i presentacions de la feina que es va fent gradualment, motivant l’expressió oral, l’ús dels mitjans tecnològics digitals de comunicació, l’ofici de la interpretació en el paper concret dels actors, i en general l’habit de prendre’s seriosament el sentit de qualitat artística i tècnica alhora del projecte que es persegueix.

Confiem que el projecte tingui èxit, i que aquest èxit es concreti en l’assoliment de noves capacitats per part de l’alumnat.

Jeremias Soler