Sí… només vint-i-cinc segons per cridar la nostra atenció, per posar-nos la pell de gallina, per despertar la poca consciència que ens queda colgada sota el nostre “dia a dia”. Vint-i-cinc segons per despertar-nos d’aquest aletargament mediàtic, d’aquest “tant s’he me’n fot tot”, per despertar-nos la nostra solidaritat amb un bon cop de puny directe a la nostra consciència.
Però, és legítima aquesta forma de transmetre missatges? És la manera més adient per fer una campanya de sensibilització d’una ONG com Metges sense Fronteres?. O son vint-i-cinc segons més d’un espectacle que es diu televisió? Una informació que s’afegeix a l’espectacle informatiu de cada dia?
Per la televisió escoltem les xifres que ens dona la Núria Salse sobre la mortalitat infantil, escoltem com milions de nens moren per desnutrició. Escoltem de la boca de la Núria un taxatiu “actualment res justifica que any rera any segueixi havent-hi aquestes xifres”. És legítim que metges i infermeres cridin amb tota la força possible “ajuda’ns a canviar això!”? És legítim mostrar la realitat sense embolcalls de cel·lofana, deixant l’audiència emocionalment afònics i amb els ulls anegats? Potser caldria preguntar-nos si és legítima la fam infantil en el cor de l’Àfrica, o en qualsevol part del mon?
Nosaltres asseguts en el sofà i amb el comandament a distància a la mà, mirarem les imatges de l’espot de Metges sense Fronteres i criticarem la campanya per crua, per dura… i canviarem de canal o apagarem la televisió. Ens aixecarem i ens anirem al llit pensant en el bon resultat que ha fet el Barça en el partit d’avui… o en qualsevol futilesa!
O potser –només potser- ens indignarem demanant responsabilitats als organismes internacionals per la realitat que ens mostra la campanya de Metges sense Fronteres. Amb l’estómac enrabiat i el cor saturat de angoixa i d’impotència, aquesta nit, ens constarà dormir.
Jordi Joan Raventós