Categoria: Opinió

Ara que ja fa unes setmanes de la clausura de les Jornades EDU[cinema] podem fer una valoració molt positiva tant del contingut com de l’assistència a l’encontre. Més enllà de les felicitacions públiques dels assistents i de les felicitacions en privat, volem agrair a totes les persones que van fer possible les catorzenes jornades d’AulaMèdia: a les persones que van fer aportacions teòriques i de reflexió; a les que vam explicar les seves experiències escolars de producció audiovisual i a totes les persones assistents que van participar en els debats. Però volem agrair especialment a totes les entitats que van col·laborar, d’una forma o altra, en l’organització de les Jornades EDU[cinema]: l’Acadèmia del Cinema Català, CineCiutat, Drac Màgic, el Festival Internacional de Cinema en Català. FIC-CAT, el Museu del Cinema de Girona i el Casal de Barri Transformadors. A tothom moltes gràcies!

En aquest 2021, any del 20è aniversari d’AulaMèdia, la pandèmia ens ha agafat de ple. Però si d’alguna cosa ha servit aquest temps a estat per pensar i repensar la nostra tasca en l’àmbit de l’educació mediàtica. Un any que ens ha servit sobretot per crear ponts i sinergies amb entitats sensibles en el camp de l’educació i el cinema, com per exemple el Festival CLAM amb qui vam organitzar la Trobada d’Educació i Cinema a Manresa el maig de 2021. Enguany també ha donat fruits en forma de producció audiovisual, així gràcies als protectors i les protectores d’AulaMèdia i a un equip jove i entusiasta, a finals del setembre passat presentàvem al Pati Llimona el reportatge EL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat.

Si mirem al futur, s’albiren projectes molt engrescadors i interessants, com són la PANORÀMICA22 una Jornada sobre el cinema a l’aula que organitzarem conjuntament amb el Museu del Cinema de Girona que realitzarem el 5 de març de l’any 2022. I si el coronavirus ens deixa, aquest juny de 2022 celebrarem el FÒRUM CINEMA I EDUCACIÓ a Roda de Berà. Un encontre coorganitzat amb els companys del Festival Internacional de Cinema en Català. FIC-CAT. En el futur pròxim ens agradaria obrir altres portes de col·laboració… però això ja ho dirà el futur!

Després de ja força anys des de la irrupció i popularització de les noves tecnologies de la informació, la comunicació i l’aprenentatge, i també d’intensa digitalització, hom té la sensació que a l’escola li queden encara algunes assignatures pendents de resoldre en relació a la competència tecnològica. A continuació plantejo tres raons que penso que expliquen, només en part, aquest fracàs.

1. LA FAMÍLIA, DESORIENTADA
Les tecnologies arriben a mans dels infants abans que la seva educació per a utilitzar-les. Ordinadors, tablets, consoles i mòbils aterren lliurement i en massa en l’entorn familiar, on gaudeixen d’una aurèola fascinant i generalment s’utilitzen només amb una finalitat lúdica, primer, i lúdica i social, després. Generalment, la família poc conscienciada posa pocs límits i filtres, de manera que pot arribar a utilitzar aquestes eines deliberadament com a mainaderes, en la primera infància, i com a educadores (Internet té aquesta facultat: deixar empremta en l’infant i en l’adolescent oferint models de tota mena i viralitzats), una mica més tard. Tot això, habitualment, en absència de vigilància i control adult.

No és corrent trobar famílies que s’esforcin a regular l’ús de les tecnologies dels seus infants, algunes perquè no estan en una posició adequada (perquè ja en són addictes), altres perquè ja els va bé tenir la mainada entretinguda i altres perquè senzillament no poden vèncer el poder de seducció d’aquestes eines. L’adult tampoc ha rebut educació en aquesta matèria i se serveix del seu sentit comú, un sentit que està en formació encara durant la infància.

Tampoc és usual trobar famílies amb un codi ètic que contempli l’educació en l’esfera digital. La majoria de famílies eduquen per al presencial, però obliden el virtual. I deleguen en l’escola una educació que hi és escassa. I no ens oblidem que el virtual existeix també, és real i influeix poderosament en les nostres vides.

2. LA INFRAESTRUCTURA TECNOLÒGICA ESCOLAR, AVARIADA
Lamentablement, wifis insuficients que no donen a l’abast, incidències en l’abastiment i fiabilitat del senyal, varietat de terminals (ordinadors fixos, portàtils, tauletes i mòbils, amb diferents prestacions, funcions i sistemes operatius) i en ocasions obsolets i/o deteriorats són una constant al llarg del sistema educatiu. També, la coexistència (de vegades, dins del mateix centre) d’un model amb aparells comunitaris i un altre amb aparells de propietat és un problema no resolt. I no només cal focalitzar en l’aparell, sinó també en la tarifa de dades en el cas dels dispositius mòbils.

En aquesta precarietat que no crec que sigui gaire esporàdica, el professor motivat ha hagut de crear almenys dos plans, un que compti amb la nova tecnologia i una altre que no. I el professor desmotivat ha trobat una excusa demolidora.

3. L’IMMOBILISME METODOLÒGIC, ENCARA
I arribem al moll de l’os. Al meu entendre, l’escola ha aplicat una visió excessivament tecnologista a l’ensenyament. S’ha fet amb noves tecnologies que han substituït les velles, però no ha fet evolucionat gaire la metodologia. En molts casos, el contingut del llibre al PDF, al web o al blog, i poc més. Aquesta pràctica tan habitual és reveladora d’una falta d’evolució cap a una mentalitat vertaderament digital, on el mitjà es posa al servei de l’objectiu i estimula el professional a explorar noves possibilitats.

Per força, unes eines tan potents i amb tanta capacitat disruptiva haurien d’haver capgirat ja l’escola com un mitjó: creació de nous materials educatius (dinàmics, propis, adaptats, creatius, multillenguatge…), ruptura de la consideració convencional de l’espai (l’aula, el mobiliari i la seva disposició…) i del temps (sessions de temps limitat i programat, horari i calendari inflexibles…), cerca de lideratges experts (en la línia dels mentors digitals, però, sisplau, un per cada centre i amb dedicació exclusiva!), incorporació de l’educació mediàtica als currículums (que posi la comunicació i els continguts audiovisuals al centre del procés, sense subordinacions ni indecisions), nous mecanismes d’avaluació (dia que passa sense una nova selectivitat, dia que es perd), nous mecanismes d’accés a la professió (prou oposicions anacròniques, borses precàries, formacions cosmètiques…), etc. Hi ha tant de camí per córrer!

Però la realitat és que algunes d’aquestes mesures cauen a la primera per la dificultat organitzativa que suposen. Requereixen reformes estructurals que els seus responsables ni es plantegen. Doncs potser ja és hora de sortir d’aquesta zona de confort, perquè també dins d’aquest mateix sistema amb el que soc tan crític hi ha vertaderes experiències d’èxit, autèntics brots verds (alguns els podeu llegir en aquesta mateixa revista digital), que poden servir d’inspiració i de referència.

Gerard Vilanova
TIC-ACTIVA

La crisi sanitària per la pandèmia del coronavirus ha posat a prova el nostre sistema educatiu. Cal dir que hi han hagut respostes ben diferents a l’Estat espanyol, segons els diferents contextos territorials en els que ens situem. Al País Valencià, el govern del botànic ha fet un esforç notable front a la crisi del coronavirus, mitjançant un important augment de la despesa en educació, amb la contractació de milers de professores i professors, i la provisió de plans d’acció en els centres educatius. És evident que l’esforç personal, la implicació i el compromís dels docents i dels equips directius als centres és el que ha fet possible fer front a una crisi sense precedents en la història de l’educació a l’Estat espanyol.

Però també cal dir que, malgrat aquests esforços, s’hem enfrontat a reptes tan complexos com la formació a distància per a la qual no estàvem, ni estem preparats. I hem d’afegir que la crisi del coronavirus també ha tingut una altra derivada: la pandèmia de fake news i desinformació, que ha augmentat greument als darrers anys i, molt especialment, a l’últim any i mig. El confinament i l’aïllament social ha tingut com a efecte secundari la multiplicació del consum audiovisual i de la nostra activitat a les xarxes socials, on mai han circulat tantes notícies falses com en l’actualitat. Tanmateix, és important recordar que ja abans de la crisi pel coronavirus, l’ús de les pantalles pels xiquets, xiquetes i joves estava augmentant de forma molt significativa, així com el consum de continguts audiovisuals en internet, xarxes socials i de les plataformes de continguts online.

Les darreres dades dels experts alerten sobre el fet de que el 54% dels estudiants no saben distingir entre noticies vertaderes i fake news. I també es constata, des de fa temps, que el nostre sistema educatiu no està abordant, amb rigor, la preparació d’una ciutadania crítica, capaç de poder interpretar críticament els missatges audiovisuals que ens arriben, així com per a fer un ús constructiu i creatiu de totes les eines digitals que tenim al nostre abast avui. Des de fa dècades, organismes internacionals com la UNESCO, la Comissió Europea i el Parlament Europeu recomanen la introducció de continguts relacionats amb els mitjans de comunicació i l’alfabetització audiovisual. En novembre de 2020, el Parlament Europeu va aprovar “l’Informe sobre el reforç de la llibertat dels mitjans de comunicació: protecció dels periodistes en Europa, discurs de l’odi, desinformació i paper de les plataformes” (2020/2009 (INI)), amb 553 vots a favor, 54 en contra i 89 abstencions, el que permet constatar el grau de consens que existeix sobre aquest tema a nivell europeu.

Malgrat totes aquestes directrius, declaracions, informes, etc., el cert és que duguem vora 50 anys treballant l’educomunicació a l’Estat espanyol, i estem veient que no avancem el que seria necessari per a fer front a aquests reptes. En les darreres dècades hem fet avanços molt notables en el terreny de l’educomunicació, creant comunitats de docents i investigadors/es que treballem aquest camp científic, que van començar col·lectius tan importants com “Drac Màgic” a Catalunya, a principis dels setanta, o “Comunicar” a Andalusia. Però, en el camp de la formació del futurs educadors, estem veient que molts plans d’estudi de les titulacions de Grau en Mestre/a en Educació, i també en el propis Graus en Comunicació, s’està constatant l’existència de mancances importants en l’estudi de les tecnologies educatives i de l’educació mediàtica.

En un context en el que les universitats estan ofertant dobles titulacions, per tal d’atendre necessitats socials i del nostre sistema productiu –com es pot constatar amb els Dobles Graus en Matemàtiques i Física, en Dret i Ciències Polítiques, en Periodisme i Economia, etc.–, un col·lectiu de 50 professors i professores del camp de l’educació i de 50 professors i professores del camp de la comunicació, amb l’impuls de Ignacio Aguaded, Catedràtic de Didàctica i Organització Escola a la Universidad de Huelva i de l’autor d’aquest article, hem llançat una iniciativa en favor de l’alfabetització mediàtica, com a repte per a la societat digital, i que es pot conèixer en detall ací. En realitat, la proposta que plategem és a quatre nivells:

• En primer lloc, la creació de Dobles Graus en Educació i Comunicació pot servir per a reforçar les competències dels educadors, ja que es constata la necessitat de formar a educadors amb altes competències en comunicació, mitjançant el disseny d’un pla d’estudi que respecte quasi íntegrament el pla d’estudis dels Graus de Mestre/a en Educació Infantil o Primària (títols habilitant), amb un reforç d’uns 100-120 crèdits d’assignatures bàsiques del camp de la comunicació.
• En segon lloc, cal que els Màsters Universitaris en Formació del Professorat de Secundària, etc., reforcen la formació amb l’ús de les tecnologies educatives i d’educació mediàtica.
• En tercer lloc, els plans d’estudi de les carreres de comunicació, han d’incloure assignatures sobre educació mediàtica i alfabetització audiovisual, poc freqüents en l’actualitat.
• Finalment, s’ha de fer un esforç des de les universitats –especialment, des dels camps de l’educació i de la comunicació– per a treballar de forma conjunta, més interdisciplinàriament, i estimular un apropament als nivells d’ensenyament no universitaris, per tal de reforçar la formació en educació mediàtica entre el professorat no universitari.

Estem convençuts de que cal explorar noves formes de col·laboració entre els camps científics de la universitat. Perquè, com deia Albert Einstein, si no som capaços d’introduir canvis en el model actual, serà molt difícil poder obtenir resultats diferents. I és hora d’avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu modern, preparat per als reptes del segle XXI.

Javier Marzal-Felici
Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat
Universitat Jaume I de Castelló

Vida real. Fa dos mesos. Març 2021 EPP (en plena pandèmia).
Et ve un encàrrec audiovisual de part d’una productora o d’una entitat, d’un Ajuntament o d’una tele. Tens menys d’una setmana per lliurar el producte final. Moltes vegades no saben ni el producte que volen, però el volen ja. Per tant com a free-lance has d’activar totes les teves potencialitats i contactes per lliurar la feina amb dignitat i dins el termini exigit.

Flash back. Setembre 2014.
Inicio una extraescolar que pretenia ensenyar formes i continguts audiovisuals a adolescents de l’ESO. Amb una carpeta d’idees de guió sota el braç, algun material audiovisual propi, apunts de la carrera de periodisme, i exemples de curtmetratges trets d’internet començava l’aventura sota el lema: “A qui li agradaria fer curtmetratges?” Vaig estar 5 anys fent aquesta extraescolar i vaig tenir el privilegi d’aprendre un munt de coses d’aquells adolescents inquiets i unes quantes generacions més jove que jo (cada any més).

Junts també vam aprendre moltes coses sobre el llenguatge audiovisual que va canviant sobre la marxa a gran velocitat, vam escriure guions, localitzar, gravar, editar, fer curts, vam anar a concursos… però sobretot vam omplir-nos de vivències intenses tots plegats.

Flash forward. Abril 2021 MP (malgrat pandèmia).
Alguns d’aquells alumnes de l’extraescolar de curtmetratges de l’escola el Cim de Terrassa ara estan treballant pel seu futur: estudiant a l’ESCAC per fer de directors, estudiant interpretació perquè els va agradar fer d’actors i actrius, altres fan cursos per ser tècnics d’imatge i de so. I fins i tot alguna alumna està estudiant el superior de composició perquè vol fer bandes sonores de pel·lícules. Brutal! La inoculació del virus cinematogràfic va funcionar en un tant per cent important de l’alumnat.

Tornem al Març 2021.
L’Ajuntament de Terrassa em fa un encàrrec. Fer un vídeo per sensibilitzar sobre un tema molt delicat: la violència masclista. Sé que una de les exalumnes de curtmetratges està estudiant dansa contemporània i interpretació, i que la que estudia música ja està fent composicions musicals a mida per a estudiants de l’ESCAC, anuncis locals i petits vídeos. És per això que em plantejo fer aquesta feina utilitzant els seus coneixements artístics. El pressupost no és gaire alt, però per a elles és una oportunitat de fer una feina professional remunerada. Escric un guió que uneixi les diferents peces: la dansa, unes fotografies de manifestacions contra la violència masclista, un off adequat i una música que s’adequa perfectament a la producció audiovisual. I ja ho tenim. Es tanca el cercle.

Moment present. Conclusió.
Encara ens falta connexió entre l’escola i la vida laboral, ens falta molt camí per connectar els coneixements amb la professionalitat. Cal crear aquests ponts, cal buscar ja des de ben joves aquests talents i després donar-los la mà perquè trobin una sortida.

Marta Begué
Periodista, professora, guionista i locutora.

31 d’octubre de 2020, els Mossos d’Esquadra desallotgen la Casa Buenos Aires a Barcelona i TV3 i BTV cobreixen mediàticament la notícia. Les dues cadenes de televisió generen una peça audiovisual per relatar els fets, tanmateix el missatge que en rebem és ben diferent. Les eines que tenim en el llenguatge audiovisual per relatar una història son múltiples: què gravem, com ho gravem, com ordenem aquestes imatges, quin grafisme les acompanya i quin so hi posem.

Podem analitzar la imatge des de diferents punts de vista, per exemple, tenint en compte el valor de pla. Per valor de pla entenem la relació entre el subjecte i la càmera. Podem enquadrar-lo de cap a peus, de cintura en amunt, només la cara o fixar-nos en un detall. Tot i que el subjecte que gravem serà el mateix, l’efecte que produirà la seva imatge no. Si gravem manifestants enquadrant-los de cap a peus (pla general, en llenguatge audiovisual) obtindrem una visió general de la situació: ens ajudarà a situar-nos. Però si només els gravem en aquest pla, despersonalitzem els subjectes i no generem empatia. En canvi, el primer pla (aquell que grava només la cara) s’utilitza en llenguatge audiovisual per transmetre emocions: estem a prop del personatge i podem veure com se sent. Per altra banda trobem el pla detall, el pla que ens serveix per focalitzar la nostra atenció -com indica el seu nom- en detalls.

Imaginem-nos que tenim un bon recull d’imatges gravades de la manifestació: plans generals dels manifestants, pancartes amb les reivindicacions, detalls de les destrosses, primers plans dels manifestants, plans generals de la policia. Com ordenem aquest relat? Quines imatges incorporem i quines decidim que no ens fan falta? Aquestes decisions construiran el relat de la nostra història.

TV3 decideix començar per quatre plans detalls de destrosses i seguir amb un pla de la pancarta, un pla general dels manifestants, un pla general de la policia, un pla mig de la policia, un pla general de la policia, un pla mig d’un manifestant realitzant una destrossa i finalment un pla general dels manifestants. Analitzem quin és el missatge que se’n desprèn: prèviament a saber quin és el motiu de la manifestació el que sabem és que ha provocat destrosses. Els manifestants els veiem sempre en pla general, i quan la càmera s’acosta a ells és per gravar-los realitzant un acte vandàlic. Hi ha més presència de plans de policia que de manifestants.

BTV inicia la peça amb un pla detall de destrosses, un pla general de destrosses i manifestants, un pla general de manifestants, pla mig de manifestants amb pancartes, pla general dels furgons de policia, pla de les reivindicacions, pla dels manifestants on podem veure les cares i tanca amb dos plans detalls de les reivindicacions. Aquest relat es centra en els manifestants, a qui podem veure més pròxims i per tant generar empatia. També prenen importància les reivindicacions, ja que han inclòs fins a quatre plans on podem llegir les diferents consignes.

L’audiovisual no és neutre: enquadrar i ordenar les imatges és decidir el missatge. Conèixer el llenguatge audiovisual ens permet analitzar-lo i poder entendre quines eines s’utilitzen per construir els missatges. Tenir-ne coneixements és incorporar habilitats i recursos per entendre el món hipercomunicat que ens envolta i poder construir un discurs crític i reflexiu. És per tots aquests motius que és cada vegada més important, a causa de les hores creixents de consum audiovisual, que aquests aprenentatges estiguin presents en el currículum acadèmic.

Clàudia Barberà Miró
Associació Nadir Audiovisual i Educació