Després de ja força anys des de la irrupció i popularització de les noves tecnologies de la informació, la comunicació i l’aprenentatge, i també d’intensa digitalització, hom té la sensació que a l’escola li queden encara algunes assignatures pendents de resoldre en relació a la competència tecnològica. A continuació plantejo tres raons que penso que expliquen, només en part, aquest fracàs.
1. LA FAMÍLIA, DESORIENTADA
Les tecnologies arriben a mans dels infants abans que la seva educació per a utilitzar-les. Ordinadors, tablets, consoles i mòbils aterren lliurement i en massa en l’entorn familiar, on gaudeixen d’una aurèola fascinant i generalment s’utilitzen només amb una finalitat lúdica, primer, i lúdica i social, després. Generalment, la família poc conscienciada posa pocs límits i filtres, de manera que pot arribar a utilitzar aquestes eines deliberadament com a mainaderes, en la primera infància, i com a educadores (Internet té aquesta facultat: deixar empremta en l’infant i en l’adolescent oferint models de tota mena i viralitzats), una mica més tard. Tot això, habitualment, en absència de vigilància i control adult.
No és corrent trobar famílies que s’esforcin a regular l’ús de les tecnologies dels seus infants, algunes perquè no estan en una posició adequada (perquè ja en són addictes), altres perquè ja els va bé tenir la mainada entretinguda i altres perquè senzillament no poden vèncer el poder de seducció d’aquestes eines. L’adult tampoc ha rebut educació en aquesta matèria i se serveix del seu sentit comú, un sentit que està en formació encara durant la infància.
Tampoc és usual trobar famílies amb un codi ètic que contempli l’educació en l’esfera digital. La majoria de famílies eduquen per al presencial, però obliden el virtual. I deleguen en l’escola una educació que hi és escassa. I no ens oblidem que el virtual existeix també, és real i influeix poderosament en les nostres vides.
2. LA INFRAESTRUCTURA TECNOLÒGICA ESCOLAR, AVARIADA
Lamentablement, wifis insuficients que no donen a l’abast, incidències en l’abastiment i fiabilitat del senyal, varietat de terminals (ordinadors fixos, portàtils, tauletes i mòbils, amb diferents prestacions, funcions i sistemes operatius) i en ocasions obsolets i/o deteriorats són una constant al llarg del sistema educatiu. També, la coexistència (de vegades, dins del mateix centre) d’un model amb aparells comunitaris i un altre amb aparells de propietat és un problema no resolt. I no només cal focalitzar en l’aparell, sinó també en la tarifa de dades en el cas dels dispositius mòbils.
En aquesta precarietat que no crec que sigui gaire esporàdica, el professor motivat ha hagut de crear almenys dos plans, un que compti amb la nova tecnologia i una altre que no. I el professor desmotivat ha trobat una excusa demolidora.
3. L’IMMOBILISME METODOLÒGIC, ENCARA
I arribem al moll de l’os. Al meu entendre, l’escola ha aplicat una visió excessivament tecnologista a l’ensenyament. S’ha fet amb noves tecnologies que han substituït les velles, però no ha fet evolucionat gaire la metodologia. En molts casos, el contingut del llibre al PDF, al web o al blog, i poc més. Aquesta pràctica tan habitual és reveladora d’una falta d’evolució cap a una mentalitat vertaderament digital, on el mitjà es posa al servei de l’objectiu i estimula el professional a explorar noves possibilitats.
Per força, unes eines tan potents i amb tanta capacitat disruptiva haurien d’haver capgirat ja l’escola com un mitjó: creació de nous materials educatius (dinàmics, propis, adaptats, creatius, multillenguatge…), ruptura de la consideració convencional de l’espai (l’aula, el mobiliari i la seva disposició…) i del temps (sessions de temps limitat i programat, horari i calendari inflexibles…), cerca de lideratges experts (en la línia dels mentors digitals, però, sisplau, un per cada centre i amb dedicació exclusiva!), incorporació de l’educació mediàtica als currículums (que posi la comunicació i els continguts audiovisuals al centre del procés, sense subordinacions ni indecisions), nous mecanismes d’avaluació (dia que passa sense una nova selectivitat, dia que es perd), nous mecanismes d’accés a la professió (prou oposicions anacròniques, borses precàries, formacions cosmètiques…), etc. Hi ha tant de camí per córrer!
Però la realitat és que algunes d’aquestes mesures cauen a la primera per la dificultat organitzativa que suposen. Requereixen reformes estructurals que els seus responsables ni es plantegen. Doncs potser ja és hora de sortir d’aquesta zona de confort, perquè també dins d’aquest mateix sistema amb el que soc tan crític hi ha vertaderes experiències d’èxit, autèntics brots verds (alguns els podeu llegir en aquesta mateixa revista digital), que poden servir d’inspiració i de referència.
Gerard Vilanova
TIC-ACTIVA
